Cada pocs milions d'anys es produïx la trobada fortuïta d'alguna estrela amb el sistema solar. Si es tracta d'una estrela amb massa significativa, pot introduir pertorbacions gravitatòries que afectarien l'evolució dinàmica dels planetes. La Terra no escaparia a este efecte.
Ara un estudi ha trobat evidències de l'efecte de la trobada d'una estrela amb el sistema solar, alterant l'òrbita de la Terra i, possiblement, el seu clima.
El Sol, sotmés als capritxos de les trobades estel·lars
Un treball de Nathan A. Kaib i Sean Raymond, publicat en Astrophysical Journal Letters_, demostra, emprant simulacions, els efectes gravitatoris que causen les trobades casuals amb estreles.
En particular han analitzat les conseqüències dinàmiques de la trobada d'una estrela similar al Sol, anomenada HD 7977, amb el sistema solar fa 2,8 milions d'anys. La desestabilització del sistema que va generar l'estrela va conduir a un increment en l'excentricitat orbital de la Terra.
Tales fluctuacions en l'excentricitat de l'òrbita de la Terra han de produir canvis dràstics en el clima. L'estudi intenta trobar evidència de tals trobades que pogueren associar-se a esdeveniments paleoclimàtics remarcables.
Les fluctuacions del clima terrestre
Els estudis paleoclimàtics ens han permés identificar anomalies climàtiques que podrien estar associades a pertorbacions gravitatòries en l'òrbita de la Terra.
Un d'eixos episodis es coneix com el màxim tèrmic del Paleocé-Eocé i va tindre lloc fa 56 milions d'anys. Va ser una cosa sonada atés que la temperatura de la Terra va pujar entre 5 i 8 graus centígrads. De fet, ja hi havia sospites que l'excentricitat orbital de la Terra va ser notablement alta durant aquell esdeveniment.
Els resultats ara publicats mostren que és possible retrocedir en el temps per a aprofundir en el passat orbital de la Terra.
Viatjar al passat
Les simulacions gravitatòries permeten viatjar al passat i deduir l'evolució orbital de la Terra i altres planetes en els últims milions d'anys. La tècnica es torna menys precisa a mesura que s'estén a temps més llargs, diguem desenes de milions d'anys, a causa del creixement exponencial de les incerteses. En augmentar els errors, les prediccions detallades de l'evolució orbital de la Terra són molt incertes.
Però, afortunadament, els estudis astrométricos realitzats per la missió espacial GAIA han permés quantificar amb precisió el moviment de les estreles pròximes al Sol i minimitzar eixes imprecisions.
La trobada amb l'estrela HD 7977
Per eixes incerteses, els efectes gravitatoris de les estreles que passaven prop del Sol no s'havien tingut en compte en els pronòstics evolutius de les òrbites planetàries. El nou estudi confirma que és possible aprofundir milions d'anys en eixa evolució i connectar-la amb trobades ocorregudes uns pocs milions d'anys arrere en el passat.
D'eixe mode, Kaib i Raymond han identificat un pas estel·lar d'una estrela similar al Sol denominada HD 7977. Es tracta d'una estrela de classe espectral G que actualment es projecta en la constel·lació de Casiopea, a uns 246,9 anys llum de distància de la Terra. L'interés radica en el fet que, en tindre una massa similar a la del Sol, eixa trobada fugaç va ser prou poderós com per a alterar les prediccions de les simulacions de com era l'òrbita de la Terra fa uns 50 milions d'anys. És a dir, és la causant que no es puga indagar més arrere en el temps.
Hi ha també limitacions en la posició i deriva d'eixa estrela que impedixen conéixer els detalls exactes de la seua trobada. La incertesa observacional actual fa que el càlcul de la distància de trobada mínima a la qual va passar HD 7977 del Sol oscil·le entre 4 000 i 31 000 Unitats Astronòmiques (UA). Dins d'eixe marge, HD 7977 podria haver tingut un impacte significatiu en l'excentricitat de la Terra i els altres planetes si haguera passat en el rang inferior, a pocs milers d'UA. Una UA equival a uns 150 milions de quilòmetres, la distància mitja Terra-Sol.
Per a fer-nos una idea, això suposa que l'estrela creuaria allunyada de la regió central del nostre sistema solar, a menys d'una desena part de la distància a la qual es troben els cometes més allunyats. Això és el límit del camp gravitatori solar a 100 000 UA, allà on es troba la zona més externa del magatzem de cossos gelats conegut com a Núvol d'Oort. És a dir, a cent mil vegades la distància mitja Terra-Sol.
Existixen altres possibles evidències indirectes de la trobada del nostre sistema planetari amb altres estreles. Entre elles hi ha la possibilitat que estreles fins i tot més xicotetes, com Scholz, pertorben els xicotets cossos que es troben en el Núvol d'Oort.
Així, quasi sense voler-ho, ens hem fet conscients de la fragilitat del clima terrestre, que també està subjecte a les capritxoses trobades amb estreles rebels.
Josep M. Blat Rodríguez, Investigador Principal del Grup de Meteorits, Cossos Menors i Ciències Planetàries, Institut de Ciències de l'Espai (ICE - CSIC)
Este article va ser publicat originalment en The Conversation.
Crónica CT* ho pots llegir perquè som Creative Commons
Cap comentari :