La dansa dels tornejants només es va conservar a Morella i a Algemesí i s’ha recuperat a Sueca i l’Alcúdia
La Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació acaba de publicar el llibre Els guerrers de la festa. La dansa dels tornejants en la tradició valenciana, d’Enric Olivares i Oreto Trescolí, el número 15 de la col·lecció Estudis Comarcals que dirigeix Enric Estrela. El disseny de la col·lecció correspon a Estudio Gráfico Quinto A i el de la coberta al dissenyador valencià Eugenio Simó. La imatge de la coberta és de Ximo Bueno.
Una dansa general que desaparegué i només es va conservar a Morella i a Algemesí i que s’ha recuperat a Sueca i a l’Alcúdia:
El llibre explica minuciosament l’origen de la dansa dels tornejants i la seua evolució fins al dia de hui, amb referències als llocs on hi consta la seua existència, l’evolució o la desaparició al llarg del temps. La vigència i popularitat que la dansa dels tornejants, gràcies en part a la cura amb què es desenvolupa el ball a les localitats de Morella i Algemesí, junt amb la seua difusió televisiva en els precisos moments de les respectives representacions anuals, ha fet d’aquesta dansa un dels referents del patrimoni valencià immaterial: no debades, forma part de la festa d’Algemesí, reconeguda patrimoni cultural immaterial per la UNESCO en 2011, i de les festes sexennals de Morella, guardonades amb el mateix reconeixement a nivell estatal en 2019.
En origen era una dansa medieval exclusivament aristocràtica que rememorava un torneig, un enfrontament de caràcter solemne entre dos bàndols de cavallers interpretat per nobles amb la intenció d’afalagar els reis o les autoritats en llurs recepcions per mostrar l’adhesió a la monarquia i al poder establert. Després, al segle XVII, evolucionà com a dansa gremial en el context de les celebracions festives, tant civils com religioses, per a retornar al segle següent, amb la dinastia dels Borbons, al seu caràcter primigeni i elitista.
Amb la crisi de l’antic règim al segle XIX i el desinterés mostrat pels liberals, la dansa l’acolliran les classes populars, que la mantindran en celebracions solemnes mentre desapareixerà, de forma progressiva, de la majoria de comarques valencianes. A la segona meitat del segle XX i fins a hui, el panorama es resol entre la continuïtat acurada d’Algemesí i Morella i la recuperació de l’Alcúdia i Sueca.
Oreto Trescolí Bordes (l’Alcúdia, 1978) és llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de València i professora d’educació secundària. S’ha especialitzat en arquitectura senyorial valenciana i pintura dels segles XVIII al XX, així com en l’anàlisi i interpretació del patrimoni festiu valencià. És autora d’alguns llibres i diversos articles en revistes especialitzades.
Enric Olivares Torres (Algemesí, 1978) és doctor en Història de l’Art i professor ajudant al Departament d’Història de l’Art de la Universitat de València. Les seues línies d’investigació se centren en les manifestacions rituals en l’àmbit festiu valencià i en els estudis de cultura visual i iconografia cristiana, als quals ha dedicat treballs monogràfics i articles en revistes científiques.
Cap comentari :