#RearmamentEuropeu #VonDerLeyen #Prioritats
Brussel·les anuncia un pla mastodòntic per a rearmar-se abans del 2030. Però, qui pagarà la festa? Qui s'omplirà les butxaques? I sobretot, per a quina guerra ens preparen?
Ursula von der Leyen ha deixat caure la frase amb tota la solemnitat que requeria el moment: "Si Europa vol evitar la guerra, Europa s’ha de preparar per a la guerra". I au, ja tenim el missatge gravat a foc en l’imaginari col·lectiu. Un nou mantra per justificar el que, en realitat, és una operació mastodòntica de rearmament que pot hipotecar les generacions futures.
La presidenta de la Comissió Europea ha deixat clar que d’ací a 2030 Europa ha d’estar “llesta i rearmada”, amb una base industrial de defensa potent i capacitats de dissuasió “creïbles”. I tot açò es tradueix en xifres de vertigen: 800.000 milions per a la despesa militar, 150.000 milions en préstecs i barra lliure fiscal perquè els estats gasten altres 650.000 milions en armament.
I clar, ací és on comença la pregunta incòmoda: qui pagarà tot açò?
El compte, als de sempre
L'economista Federico Aguilera ho deixa ben clar: el pes del rearmament l’acabaran pagant els treballadors, no sols amb retallades salarials, sinó amb més austeritat i menys serveis públics i menys pensions. Un vell truc que ja coneixem: quan cal apretar-se el cinturó per a hospitals, educació o pensions, no hi ha diners; però per a armament, sempre n’hi ha a cabassos.
A més, com els països europeus ja van carregats de deute, el més probable és que el cost es trasllade a les generacions futures. No seria la primera vegada: ja al segle XX, Alemanya va quedar hipotecada per les reparacions de guerra imposades pel Tractat de Versalles, cosa que va alimentar el ressentiment i va obrir la porta a l’ascens del nazisme.
Ara, amb el pla de Von der Leyen, exministra de defensa d'Alemanya, Europa es troba davant una situació similar: gastar una fortuna en armament mentre s’ignoren altres necessitats urgents, com la transició energètica o la inversió en intel·ligència artificial. I com es justificarà el despropòsit? Doncs amb el mateix discurs de sempre: la seguretat i la por com a arguments per demanar més diners.
Una guerra que és un negoci
Von der Leyen ven aquest pla com una qüestió de seguretat, però la realitat és que el rearmament és un negoci en si mateix. Europa vol guanyar pes en la indústria armamentística, un sector dominat fins ara pels Estats Units, Rússia i la Xina. I per això, s’impulsen mesures com la compra conjunta d’armes entre estats, per a enfortir la producció pròpia i garantir comandes a llarg termini a les empreses del continent.
El que no diu Von der Leyen és que aquesta estratègia no té tant a veure amb una amenaça exterior com amb la voluntat d’Europa de tindre la seua pròpia indústria de defensa potent. I, per suposat, açò ho pagaran els de sempre.
Mentre la UE es llança de cap a aquesta espiral militarista, ningú no explica què passarà si la guerra d’Ucraïna s’acaba abans de 2030 , com sembla, o si la situació internacional canvia. Tindrem un continent endeutat fins al coll i ple d’armament acumulant pols? O algú ja està pensant en nous conflictes per mantindre el negoci en marxa?
Von der Leyen diu que Europa “no pot permetre’s ser atropellada per la història”. Però potser el que realment hauríem d’evitar és repetir-la.
Àglora CT.
No hay comentarios :