Lluitar contra el càncer: coincideix el que s'investiga amb allò que necessiten els pacients?

Més d'un milió de diagnòstics de càncer es van veure retardats, o fins i tot mai es van produir, com a conseqüència de l'impacte que la pandèmia de la covid-19 va tenir en el funcionament normal dels serveis sanitaris europeus.

Arribar tard, en el cas d'aquesta malaltia, pot tenir conseqüències greus. Els efectes a mitjà o llarg termini són difícils de precisar, però podrien empitjorar les previsions que apunten a un increment de més del 20% de morts per càncer a Europa per a l'any 2035.

Quant temps tarda la investigació bàsica a arribar a la pràctica clínica?

La investigació biomèdica d'avantguarda és clau per al desenvolupament d'estratègies diagnòstiques i terapèutiques més efectives. En els últims anys s'han fet grans avanços en el coneixement de la biologia del càncer i s'han desenvolupat eines tecnològiques de gran capacitat d'anàlisi. Sense anar més lluny, la Unió Europea ha fet un esforç molt decidit per impulsar la investigació en càncer, a través dels seus programes Europe's Beating Cancer Plan i EU Cancer Mission.

Els avenços en la investigació han permès el desenvolupament de teràpies més personalitzades i específiques, com les dirigides a dianes moleculars concretes o a potenciar la resposta immune antitumoral. Com a conseqüència d'això, la supervivència al càncer s'ha duplicat en els últims 40 anys, situant-se entorn del 60%.

Les xifres demostren l'enorme valor de la investigació. Però la societat demanda encara més eficàcia en la transferència dels coneixements bàsics a la pràctica clínica.

Els investigadors i els clínics sovint es mouen en entorns diferents, amb una formació, una manera de treballar i uns sistemes d'avaluació i promoció molt diferents. Això fa que les necessitats dels pacients, identificades pels metges, no estiguen sempre connectades de manera eficient amb la investigació i la innovació.

Centres de càncer per connectar ciència bàsica i ciència clínica

La desconexió entre ciència bàsica i clínica només pot ser solventada promovent entorns assistencials que afavorisquen les col·laboracions interdisciplinàries i una investigació de marcat caràcter translacional. És a dir, una investigació que trasllade els descobriments fets en el laboratori fins al llit del pacient.

Aquesta investigació translacional implica una continuada retroalimentació entre el pacient i el laboratori que exigeix una proximitat entre ambdós. En aquest sentit, sembla lògic que es porte a terme en entorns com els centres de càncer, institucions que integren les seues activitats assistencials i investigadores en un espai comú.

En aquests centres s'establixen equips multidisciplinaris que desenvolupen investigació preclínica i clínica d'avantguarda basada en les últimes tecnologies i evidències científiques disponibles. A més, la seua activitat es completa amb la capacitació i formació de professionals de la salut i d'investigadors biomèdics.

És important assenyalar que els centres de càncer no són un concepte nou. El primer programa de centres de càncer es va crear als Estats Units com a element promotor de la Llei Nacional del Càncer de l'any 1971. Actualment existeixen 72 centres de càncer en aquest país, 56 dels quals reben la qualificació d'"integrals".

L'adjectiu "integral" (comprehensive_, en anglès) fa referència a una destacada capacitat de lideratge, activitat investigadora interdisciplinària i experiència en innovació.

Nou de cada deu pacients amb càncer tindran accés a un centre de càncer integral

Efectivament, els centres de càncer creen entorns adequats per al desenvolupament d'una medicina més personalitzada, basada en la caracterització del perfil molecular i genètic dels tumors. També promouen les col·laboracions multidisciplinàries, la innovació, el desenvolupament tecnològic, la transferència i la formació.

La seua estructura integradora afavoreix la comunicació i l'establiment de sinergies entre investigadors preclínics i clínics. I la seua excel·lent reputació atreu també col·laboracions amb altres institucions.

D'altra banda, la participació conjunta de professionals assistencials i investigadors dóna a les àrees oncològiques assistencials un caràcter més innovador i punter. Conscient de totes aquestes avantatges, la Unió Europea ha establert com un dels seus objectius que, per a l'any 2030, un 90% dels pacients amb càncer tinga accés a un centre de càncer integral.

La supervivència augmenta en centres assistencials amb activitat investigadora

Però el realment interessant és que existeixen estudis que avalen que la supervivència dels pacients amb càncer és superior en centres assistencials amb alta activitat investigadora.

Tot apunta que les sinergies requerides per al desenvolupament d'una investigació translacional de qualitat redueixen, en última instància, en la millora assistencial del pacient afectat de càncer, en el seu tractament i en la seua qualitat de vida.

És evident dir que res d'això es fa possible si no es disposa dels recursos adequats que sustenten aquesta investigació. Iniciatives com el Dia Mundial de la Investigació en Càncer, promogut per l'Associació Espanyola Contra el Càncer, recorden a la societat la importància d'apoyar als investigadors en la seua lluita contra aquesta malaltia d'alt impacte social.