El llibre que explica el problema, 'La dictadura de las finanzas y el mercado del gas'

El llibre en castellà, comença els dies 12 i 13 de setembre de 2008, en ple col·lapse financer de les subprime als Estats Units, dos dies abans de la fallida de Lehmann Brothers (15 de setembre de 2008), es va celebrar a Bolonya una conferència organitzada per UniNomade sobre els mercats financers i la crisi mundial dels mercats. Les actes d'aqueixa conferència (i molt més) serien publicades a l'any següent per Ombre Cort, editada per Andrea Fumagalli i Sandro Mezzadra, amb el títol Crisi de l'economia mundial. Mercats financers, lluites socials i nous escenaris polítics. Dins d'aqueixa col·lecció d'assajos, va aparéixer un text de Stefano Lucarelli: «El biopoder de les finances». En aquell moment, aquest títol semblava més adequat que mai per a descriure el domini de les oligarquies financeres en la definició de les trajectòries d'acumulació del nou capitalisme de plataforma, que prompte emergiria de les cendres d'aquella crisi.

Hui, quasi 15 anys després d'aquells esdeveniments, podem dir que subestimem el problema. Cal reconéixer que la nostra anàlisi havia sigut més que correcte en destacar el paper central i dominant de les finances especulatives en el nou (dones)ordre monetari internacional i el declivi tendencial del dòlar com a moneda de reserva internacional. Però mentrestant, el biopoder (que també podria donar lloc a alguna forma de contrapoder, com la paràbola del bitcoin feia creure il·lusòriament) s'ha convertit en una autèntica dictadura.

La financerització de les matèries primeres

El que està ocorrent amb el preu del gas en el mercat d'Amsterdam el confirma àmpliament. Ja en el passat s'havia advertit de la capacitat de l'especulació financera, hui cada vegada més l'essència i l'ànima dels mercats financers, per a distorsionar de forma quasi irreversible les pròpies regles de funcionament d'un mercat neoliberal.

En 2008, per exemple, el preu del petroli es va disparar de 70 dòlars/barril al desembre de 2007 a 142 dòlars/barril en l'estiu de 2008, per a caure a la fi d'any a 33 dòlars: una bambolla especulativa que es va desinflar molt ràpidament.

Però el que està ocorrent en el mercat del gas presenta novetats que cal subratllar. Fins fa uns anys, la dinàmica del mercat i el preu determinat en l'intercanvi real entre l'oferta i la demanda de matèries primeres eren la base sobre la qual es formaven les expectatives dels productes derivats (normalment futurs) que alimentaven l'activitat especulativa. El preu en els mercats reals era la base de la dinàmica especulativa i de les convencions financeres que alimentaven les decisions especulatives.

Hui dia, ocorre el contrari. Són les expectatives de la dinàmica futura dels preus, representades pel valor dels futurs del gas o d'altres matèries primeres, les que determinen el preu. Aquest és el cas del principal mercat de comercialització de gas a l'engròs, denominat Servei de Transferència de Títols (TTF). Es tracta d'una plataforma virtual (i índex) de la Borsa d'Amsterdam, als Països Baixos, en la qual s'embene i es compra gas (una mica) i futurs de gas (un molt), és a dir, contractes per a negociar una determinada quantitat de gas en una data futura i a un preu predeterminat. Per tant, la lògica és purament especulativa. El preu que es determina no està influït per la demanda i l'oferta reals de gas, sinó per les expectatives futures.

Aquest és el resultat de la liberalització del mercat de l'energia, provocada pel Tractat de Cardiff de 1996, que, en nom de la lliure competència, va eliminar qualsevol forma de regulació de preus en el sector. La paradoxa és que, en contra dels desitjos dels defensors del lliure mercat, el preu de l'energia ja no deriva de la trobada entre l'oferta i la demanda, sinó de l'activitat especulativa derivada de l'estat de les expectatives sobre el futur del mercat. Això depén en gran manera de factors geopolítics i geoeconòmics que tenen poc a veure amb l'evolució real del mercat.

S'argumenta que la pujada del preu del gas descompta les prediccions negatives sobre el que ocorrerà amb el subministrament d'aquesta matèria primera, apostant per la seua suposada escassetat futura. A diferència del que va ocórrer amb el petroli en 2008 -la suposada escassetat del qual va ser provocada per la notícia que els jaciments de Bakú estaven a punt d'esgotar-se-, hui la suposada escassetat de gas es basa en la forta inestabilitat geopolítica internacional i en les tensions internacionals entre els Estats Units, la Xina i Rússia.

La realitat actual del mercat és, de fet, una altra. El gas no és en absolut un recurs natural escàs en l'actualitat. Segons l'informe «Natural Gas – Supply and Demand» d'Eni, publicat el 26 de juliol de 2022, les reserves actuals són suficients per a satisfer la creixent demanda durant més de 59 anys. A més, cal esmentar que la producció de biometà a partir de l'ús de fem animal està augmentant fortament. A 31 de desembre de 2021 (últimes dades disponibles), les reserves mundials ascendien a 202.179 bilions de metres cúbics: eren 172.742 bilions en 2005. El 40% d'aquestes reserves estan a Orient Mitjà, el 33% a Rússia i Àsia Central, el 8% a Àfrica i Amèrica del Nord, i només el 2% a Europa. En 2021, la producció mundial va ser de 4.050,35 mil milions de metres cúbics. El consum va ser més baix, amb 4.027,04 milions. Estem, doncs, en presència d'un excés d'oferta que hauria de provocar una caiguda del preu, o almenys no un augment d'aquest.

Però no va anar així, sinó tot el contrari. Durant 2021 (és a dir, abans de la invasió russa d'Ucraïna), el preu del gas TTF cotitzat en la borsa de gas d'Amsterdam va augmentar un 402%. Els experts justifiquen aquesta tendència pel fet que es va produir un augment del 4,6% en el consum de gas degut al llarg i fred hivern dels primers mesos de 2021, que va provocar un major ús de la calefacció, seguit d'un prolongat i calorós estiu que va provocar un major ús dels aparells de refrigeració, acompanyat de l'augment de la demanda de gas natural liquat amb la consegüent pujada dels preus d'aquest últim, i, finalment, per l'augment del consum de gas a Àsia a causa de la recuperació econòmica. Aquests factors contribueixen certament a desmentir la suposada escassetat de la matèria primera, però no són suficients per a suggerir un pròxim dèficit de subministrament.

En 2022, la invasió russa d'Ucraïna va ser la clàssica gota que pot fer desbordar un pitxer ja ple, afegint més incertesa i inestabilitat. I ja sabem que l'especulació es desborda en aquestes situacions. No obstant això, cal tindre en compte que les possibles restriccions al subministrament de gas rus a Europa són també el corol·lari de les sancions europees. La prohibició d'exportar components tecnològics a Rússia, necessaris per al manteniment dels gasoductes i les plantes d'extracció de gas, soscava de fet la capacitat de producció russa, reduint així els ingressos per la venda de gas. Els costos resultants per a Rússia són, en conjunt, inferiors als que els països europeus s'arrisquen a pagar abans de poder alliberar-se de la dependència del gas rus.

Als Estats Units, en canvi, el preu del gas natural per llar, mesurat en kwh, fixat en el mercat Henry Hub, el punt de distribució per als EUA, situat a Louisiana, va passar de 0,0094 dòlars al gener de 2021 a 0,0134 dòlars al desembre (+ al voltant del 42%). Es tracta d'un augment molt de menor que a Amsterdam (+402%, com hem vist), perquè els futurs de les matèries primeres exerceixen un paper molt de menor en el mercat estatunidenc del gas. Això es deu al fet que els derivats es negocien en un mercat diferent, ja que cotitzen principalment a Chicago i no a Louisiana. I de fet, a la fi d'agost de 2022, el preu en el mercat Henry Hub estatunidenc és de 0,043 dòlars per kWh, enfront d'un preu mig mundial de 0,75 dòlars per kWh i un preu europeu d'uns 0,136 dòlars, més del triple. Això confirma que el preu al qual es negocia el gas a Europa és el resultat de la financerització del mercat i la dictadura de l'activitat especulativa.

Què es produeix?

L'activitat especulativa beneficia a molts. En primer lloc, als grans fons especulatius, que en crear la bambolla alcista poden obtindre elevades plusvàlues, només per a retrocedir en el moment oportú, com ha ocorregut amb altres convencions especulatives (per exemple, les dels bons de l'Estat grec i italià en 2011). Però és especialment convenient per a les grans empreses energètiques. Els que poden aprofitar els contractes estàndard a llarg termini amb els productors de gas brut (com Gazprom) gaudeixen de condicions extremadament avantatjoses amb un preu tancat molt inferior al preu de venda actual. Els que no tenen aquest privilegi sempre poden comprar gasolina en el mercat estatunidenc a un preu molt més barat.

No és d'estranyar que només en el primer trimestre de 2022, segons les dades de Arera (Autoritat Reguladora d'Energia, Xarxa, Medi Ambient), la factura de la llum haja crescut un +131% respecte al mateix període de 2021, +94% el gas. Els beneficis extra que deixen de percebre les empreses energètiques gràcies a la diferència entre els costos de producció i el Pun (acrònim de Prezzo Unico Nazionale, és a dir, el preu de referència a l'engròs de l'electricitat comprada en la Borsa Italiana de l'Energia – IPEX) tenen un valor, segons les estimacions de Assoutenti, de la barbaritat de 27.900 milions d'euros només en el primer trimestre de 2022. El Ministeri d'Economia eleva la xifra a 40.000 milions. El guany és evident.

Pensar a limitar l'activitat especulativa amb un decret no és possible. No obstant això, algunes intervencions podrien ser útils. Per exemple, la dissociació del mercat del gas dels mercats de l'electricitat i les energies renovables. A Amsterdam, el preu del gas en el TTF es fixa mitjançant el sistema de subhastes de preus marginals (Sistem Marginal Price), que de fet fa que es pague el preu més alt dels oferits. La particularitat de la subhasta marginal radica en el fet que, a l'hora de fixar el preu de l'energia, no importa de quina font s'haja produït l'energia (renovable, gas, carbó, nuclear); de fet, al final de la subhasta tots els intermediaris pagaran el que hagen comprat al preu marginal, és a dir, a l'últim preu que s'accepte, òbviament, el més alt dels oferits.

Finalment, resulta paradoxal que el volum de transaccions de gas negociades a Amsterdam represente una part irrisòria del total europeu (3-4%: dades de Arera), però indica que Amsterdam és el mercat europeu dominant per a la compra i venda de futurs. Atés que el mercat de TTF és gestionat per Gasunie, una empresa holandesa que controla gran part de la xarxa de metà dels Països Baixos, així com alguns gasoductes europeus (encara que és propietat d'Intercontinental Exchange (ICE), un gegant de les plataformes financeres, que també és amo de Wall Street), els Països Baixos poden gaudir d'avantatges econòmics i financers que porten al país a augmentar la seua balança comercial i de pagaments en detriment d'altres països europeus com Alemanya, Espanya i Itàlia. Raó més que suficient per a explicar l'oposició holandesa a la introducció d'una bretxa de preus a nivell europeu.

Més enllà d'aquestes consideracions, la financerització del gas il·lustra com hui dia la determinació dels preus depén cada vegada menys dels intercanvis reals i materials de la mercaderia en qüestió, sinó cada vegada més de variables extra-mercantils de caràcter financer. És la mort de l'intercanvi tradicional de lliure mercat, per a disgust dels economistes liberalistas. La teoria de l'oferta i la demanda, base principal de la microeconomia neoclàssica, perd el seu sentit. La dictadura de les finances mostra ací tot el seu poder.

Fuente: Effimera, critica e subversioni del presente.

El llibre el publica  El Viejo Topo.