A partir d'un crani espellofat, trobat en peces planes com una pizza en el sòl d'una cova del nord de l'Iraq, s'ha reconstruït el rostre d'una dona neandertal de 75 000 anys d'antiguitat. El seu nom és Shanidar Z. Té una expressió tranquil·la i considerada, sembla una dona madura, reflexiva, accessible i fins i tot amable. La seua imatge està molt lluny de l'estereotip rondinaire i brut que vam tindre dels neandertals, creat en 1908 després del descobriment de El Vell de La Chapelle.
A partir de la reconstrucció del Vell, el primer esquelet relativament complet de la seua espècie que es va trobar, els científics van fer suposicions sobre el caràcter neandertal que van arribar al gran públic. El crani dels neandertals tenia el front baix i afonat, la mandíbula excel·lent i la mala cara. Estos trets representaven, segons les seues hipòtesis, brutalitat i poca intel·ligència, pròpia de les “races inferiors”.
Estes presumpcions eren el resultat d'un concepte predominant llavors en ciència: el crani i la jerarquia racial, idees que ara s'han desacreditat, a més de per racistes, perquè no tenen cap fonament.
La idea dels neandertals bruts es va assentar tant en el públic general com en la ciència durant dècades. Al mateix temps, per comparació, s'enaltia el lluny que havien arribat els humans moderns, el Homo sapiens.
El rostre de Shanidar Z
La reconstrucció facial de Shanidar Z, basada en investigacions de la Universitat de Cambridge, convida a empatitzar i veure als neandertals com a part d'una història humana més àmplia.
“Crec que pot ajudar-nos a connectar amb qui eren”, explica la paleoarqueóloga Emma Pomeroy, membre de l'equip de Cambridge que està darrere de la investigació, en un nou documental de Netflix, Secrets dels neandertals. El documental aprofundix en el que el registre fòssil ens diu sobre la seua vida i la seua desaparició.
La reconstrucció emocional
Però no van ser paleoantropòlegs els qui van recrear a Shanidar Z, sinó els coneguts paleoartistas Kennis i Kennis. Ells van esculpir un rostre humà modern, amb sensibilitat i una expressió amable. Este impuls cap a la reconstrucció facial històrica, que invoca la connexió emocional, és cada vegada més habitual gràcies a les tecnologies 3D, i ho serà encara més amb la IA generativa.
Com a historiadora de les emocions i el rostre humà, puc dir que ací hi ha més art que ciència. De fet, és art del bo, però la història és qüestionable.
Tecnologies com les proves d'ADN, els escàners 3D i la tomografia computada ajuden els artistes a generar rostres com el de Shanidar Z, creant una forma naturalista i accessible perquè puguem “veure” a les persones del passat. Però no hem de subestimar la importància de la interpretació subjectiva i creativa, i com esta es nodrix de les presumpcions contemporànies.
Els rostres són producte de la cultura i l'entorn tant com l'estructura òssia, i el de Shanidar Z es basa en gran manera en conjectures. És cert que podem afirmar, per exemple, a partir de la forma dels ossos i d'unes celles poblades, que un individu tenia un front pronunciat o altres estructures facials de base. Però no hi ha proves científiques de com els músculs, nervis i fibres facials d'eixa persona se superposaven a les restes òssies.
Kennis i Kennis ho reconeixien en 2018 en una entrevista sobre la seua pràctica concedida a The Guardian. “Hi ha algunes coses que el crani no pot dir-te”, admet Adrie Kennis. “Mai saps quanta grassa tenia algú al voltant dels ulls, o el gruix dels llavis, o la posició i forma exactes de les fosses nasals”.
Inventar el color de la pell, les línies del front o el mig somriure suposa un enorme treball d'imaginació i creativitat. Els trets creats per a Shanidar Z suggerixen amabilitat, accessibilitat, proximitat…, qualitats que definixen la comunicació emocional moderna.
“Si hem de fer una reconstrucció”, explica Adrie Kennis, “sempre volem que siga fascinant, no un maniquí blanc i avorrit, com si acabara d'eixir de la dutxa”.
La superposició de les restes òssies des de la sensibilitat actual reafirma la recent reinvenció dels neandertals com humans igual que nosaltres, en lloc de pinxos armats amb garrots.
Només fa 20 anys que s'ha descobert que els humans moderns portem gens neandertals, coincidint amb el descobriment de moltes similituds per damunt de les diferències. Per exemple, les pràctiques funeràries, la cura dels malalts i l'amor per l'art.
Esta reimaginació dels neandertals és interessant des del punt de vista històric i polític perquè es basa en idees contemporànies sobre raça i identitat. Però també perquè renova la narrativa popular de l'evolució humana, prioritzant la creativitat i la compassió sobre la disrupció i l'extinció.
La història oblidada del rostre humà
La creativitat i la imaginació són les que determinen l'expressió facial amable que fa que Shanidar Z resulte simpàtica i pròxima.
No sabem quin tipus d'expressions facials utilitzaven o eren significatives per als neandertals. Si els neandertals tenien o no el rang vocal o l'oïda dels humans moderns és un tema de debat i hauria influït dràsticament en la comunicació social a través del rostre. Cap d'estes informacions pot deduir-se d'un crani.
El cirurgià facial Daniel Saleh em va parlar de la rellevància cultural de Shanidar Z: “A mesura que envellim, ens ixen plecs (arrugues) semilunars al voltant del clotet, la qual cosa canvia la cara, però no hi ha cap correlació amb l'esquelet”. Atés que les expressions facials com el somriure van evolucionar amb la necessitat de comunicació social, Shanidar Z pot considerar-se un exemple de superposició d'idees contemporànies sobre la interacció dels teixits blans amb els ossos, en lloc de revelar un mètode científic.
Això importa perquè hi ha una llarga i problemàtica història d'atribució d'emocions, intel·ligència, civisme i valor a uns rostres i no a uns altres. La forma en què representem, imaginem i entenem els rostres de les persones del passat i del present és una activitat política i social.
Empatia emocional
Històricament, les societats han dotat de major empatia emocional als rostres d'aquells amb els quals volien relacionar-se. No obstant això, quan les cultures han determinat uns certs grups amb els quals no volen connectar i, de fet, volen marginar, sorgixen al seu voltant idees i representacions grotesques i inhumanes. Prenguem, per exemple, les caricatures contra els negres de l'època de Jim Crow als Estats Units o les caricatures de els jueus realitzades pels nazis.
En representar a esta dona de 75 000 anys com una ànima contemplativa i bondadosa amb la qual podem identificar-nos, en lloc d'una criatura rondinaire i enfadada (o amb la cara inexpressiva), estem dient més sobre la nostra necessitat de repensar el passat que sobre qualsevol fet concret sobre la vida emocional dels neandertals.
No hi ha res intrínsecament dolent a imaginar artísticament el passat, però hem de tindre clar quan el fem i per a què. En cas contrari, estarem ignorant el complex poder i els significats del rostre en la història i en el present.
Fay Bound Alberti, Professor in Modern History and UKRI Future Leaders Fellow, King's College London
Este article va ser publicat originalment en The Conversation.
* ho pots llegir perquè som Creative Commons
Cap comentari :