 |
| Pavel Chagochkin/Shutterstock |
Eppur si muove foren les paraules que, segons alguns, pronuncià el cèlebre Galileo Galilei després de renegar de la visió heliocèntrica de l'univers davant el tribunal de la Santa Inquisició en 1663.
Han passat quasi quatre segles d'aquella confessió obligada i avui no solament sabem –i hem demostrat– que la Terra es mou: també hem demostrat que ho fa de moltes formes diferents. Algunes encara no les podem explicar del tot. Entre elles, el ritme oscil·lant del nucli intern, el cor d'acer del planeta.
El nucli intern de la Terra, una esfera d'acer i níquel amb un radi de 1.221 quilòmetres, desacoblat del mantell d'acer líquid, es mou i canvia en el transcurs de dècades. En un recent article publicat pels professors Vidale i Wang, de la Universitat de Califòrnia del Sud (Estats Units), s'explica que la velocitat a la qual rota oscil·la en períodes de 6 anys, segons dades sísmiques.
La importància de la Lluna, els dies i les nits
Des dels temps de Galileo se sap que la Terra descriu una òrbita el·líptica amb el Sol en un dels focus de l'el·lipse, a més de girar entorn d'un eix que passa pels pols. El primer d'aquests moviments és la causa de les estacions (juntament amb la inclinació de l'eix de rotació de la Terra respecte a l'eclíptica) i al segon li devem els dies i les nits.
El centre de la Terra no descriu una òrbita exactament el·líptica entorn del Sol, sinó que recorre una mena de frisat. Això és degut a la influència de la Lluna, que fa que la Terra gire entorn del centre de masses o baricentre del sistema Terra-Lluna alhora que ho fa entorn del Sol.
El baricentre es troba a aproximadament un quart del radi de la Terra. I això es deu al fet que la Lluna té una massa no menyspreable.
Evidentment, si comparem la distància del baricentre del sistema Terra-Lluna amb el centre de la Terra amb la distància Terra-Sol, és tan minúscul que resulta menyspreable. Per aquesta raó no té pràcticament cap influència en el desenvolupament de les estacions anuals ni en els períodes dia-nit.
La rotació tampoc és tan senzilla com la pinten, ja que l'eix de rotació de la Terra no està fix sinó que pateix alguns moviments "menors" com la precessió, la nutació, etc.
El canvi d'estacions i les glaciacions
La precessió de l'eix de la Terra és el més important dels moviments menors. També es tracta d'un moviment periòdic, és a dir, que es repeteix cada cert temps. En aquest cas es repeteix cada 25.776 anys, amb la qual cosa no ens hauria de preocupar massa.
La precessió de l'eix de la Terra fa que les estacions s'invertesquen entre els dos hemisferis terrestres. Pensem en una baldufa. En llançar-la es manté dreta girant entorn del seu eix vertical, però passat un instant l'eix s'inclina i comença a girar formant una mena de con invertit. Aquest moviment és la precessió.
La nutació és un vaivé periòdic de l'eix de la Terra, de major a menor inclinació respecte a l'eclíptica, que té com a efecte que tinguem estacions més o menys contrastades, climatològicament parlant. Per a un major grau d'inclinació de l'eix de la Terra respecte a l'eclíptica, la diferència climatològica entre l'estiu i l'hivern resulta més contrastada que si aquest angle és menor. Aquest fet ha donat lloc, per exemple, a períodes glacials a la Terra. Es sap que aquest moviment és degut a l'atracció gravitatòria de la Lluna i que el seu període és molt menor que el de la precessió. La nutació té un període de 18,6 anys.
Tots aquests moviments periòdics de la Terra tenen importants efectes sobre el clima. Són els coneguts com a cicles de Milankovitch.
Moviments interns
Els moviments anteriors són deguts a la interacció gravitatòria de la Terra amb altres astres del sistema solar com el Sol i la Lluna. Però internament, la Terra també es mou.
No podem oblidar els moviments tectònics de plaques deguts a l'activitat magmàtica sota la superfície terrestre, els moviments glaceres deguts a variacions en el clima, ni molt menys els moviments que pateix el nucli de la Terra.
Els moviments tectònics poden causar terratrémols, formació de muntanyes, activitat volcànica i la creació de característiques geogràfiques com ara cadenes muntanyoses, fosses oceàniques, arcs d'illes, etc.
El centre
El nucli de la Terra es troba a més de 5.000 km de profunditat i l'ésser humà només ha perforat fins a aproximadament 12 km. L'estudi directe del qual passa al nucli terrestre és inviable amb la tecnologia actual. El que sí podem observar són els efectes que produeixen aquests moviments i deduir el que podria estar passant.
Es sap, per exemple, que el nucli terrestre està format per ferro i níquel fondre i que es troba en rotació, la qual cosa fa que la Terra tinga camp magnètic.
Aquest camp magnètic ens protegeix de la radiació solar, que està plena de partícules altament energètiques que impossibilitarien la vida a la Terra, dirigint-les cap als pols terrestres i produint les meravelloses aurora boreal.
A més, en analitzar les ones sísmiques produïdes en terratrémols, els científics tenen una millor idea que està passant al nucli. I això, precisament, és el que han estudiat els professors Wang i Vidale de la Universitat de Califòrnia del Sud. Segons el seu estudi, publicat en Science Advance, en el qual han analitzat les ones sísmiques produïdes per explosions controlades, sembla haver-hi un cicle de 6 anys en el qual el nucli terrestre canvia la velocitat de rotació, la qual cosa explicaria la variació en la longitud del dia, que ha oscil·lat gairebé constantment en les últimes dècades.
Després d'aquestes investigacions i altres que probablement arribaran, no hi ha dubte que Galileo va fer curt en defensar que la Terra es mou.
Francisco José Torcal Milla, professor Titular. Departament de Física Aplicada. Centre: EINA. Institut: I3A, Universitat de Saragossa
Aquest article va ser publicat originalment en The Conversation.
Crónica CT
* ho pots llegir perquè som Creative Commons
Cap comentari :