Només a casa: des de quina edat és legal (i convenient) que els menors estiguen sense adults

Shutterstock / Pikul Noorod

Respondre-la requerix tindre en compte la legislació vigent, però seria insuficient quedar-se només en eixes dades. Cal anar més enllà, i plantejar-se altres qüestions, en el camp educatiu i de les relacions familiars, que ajuden els pares i mares a prendre les decisions adequades.

Els mínims marcats per la llei

Encara que els experts recomanen que el moment “sol a casa” no arribe abans dels nou o deu anys, la llei no és tan clara. La llei espanyola, per exemple, no establix una edat mínima perquè els pares puguen deixar legalment als seus fills menors solos a casa. El Codi Civil es limita a establir el que es denomina “situació de desemparament”, que és aquella que es produïx per l'incompliment dels deures de protecció de menors, quedant estos privats de la necessària assistència moral o material.

Per part seua, l'article 229 del Codi Penal sanciona l'abandó d'un menor amb la privació de llibertat, la qual s'agreuja quan s'ha posat en perill la vida o la salut del menor. Crida l'atenció que en canvi la recent llei del benestar animal faig determinat amb bastant detalle el temps que no es pot deixar sola a una mascota.

Els xiquets de la clau

La realitat és que el informe sobre Accidents en la població infantil espanyola assenyala que el 9,1 % dels menors de 12 anys es queden solos a casa. I d'ells, un 5 % té menys de quatre anys. Un informe de l'ONG Eduque calculava que a Espanya hi havia en 2017 més de mig milió de xiquets d'entre 6 i 13 anys sols a les seues cases durant llargs espais de temps.

Se'ls coneix com “els xiquets de la clau” i el seu número ha anat en augment de manera alarmant en els últims anys. Se'n diu així perquè disposen d'una clau per a entrar i eixir de casa. Ixen del col·legi i ningú els espera a l'eixida. Es dirigixen solos a la seua casa per a passar allí la vesprada. Per què? La raó per la qual estos xiquets estan sols no sempre és el desemparament o la negligència: l'informe d'Educo afirma que les raons d'esta situació passen per una situació econòmica i laboral de precarietat amb escàs suport familiar i social.

Un problema a tot el món

Espanya no és l'únic país afectat per este problema, xiquets de tot el món han d'enfrontar-se a la soledat de les vesprades a casa o a cura de germans xicotets mentre els seus pares treballen. Una enquesta publicada per Afterschool Alliance (America After 3 PM) revelava que en 2022 quasi 7,7 milions d'escolars estatunidencs passaven les vesprades sols.

Resulten també preocupants els problemes psicològics i afectius que pot generar esta situació. De fet, els xiquets i xiquetes es ressenten sobretot de la soledat i de l'avorriment, arribant a tindre la sensació que importen poc als seus pares, o fins i tot que no els volen.

El valor del temps compartit amb els fills

Davant esta realitat, on alguns xiquets i xiquetes s'enfronten a una soledat i responsabilitat prematures, és essencial no sols reflexionar sobre les exigències legals mínimes, sinó també reconéixer el temps compartit entre pares i fills com una autèntica inversió en el seu benestar emocional, construint vincles sòlids, així com habilitats socials que tendixen a perdurar el deixe anar de la seua vida. Este temps compartit no sols impacta en la seguretat i l'afecte rebut, sinó que també sembla tindre un impacte positiu en els resultats acadèmics.

No obstant això, en abordar la qüestió del temps, hem caigut en la temptació de pensar que només el temps de qualitat és aquell veritablement important. Aquell temps on projectem la nostra atenció a l'altre: el moment del conte, del bany, del massatge abans d'anar a dormir, o d'una conversa amb una certa rellevància.

Si bé és innegable que el temps de qualitat és crucial, els experts ens advertixen que no hem de menysprear la quantitat de temps que passem amb ells, en la seua presència. De fet, este temps és fonamental. El temps de quantitat és aquell en el qual estem disponibles a casa per als nostres fills, encara que no estiguem interactuant directament amb ells. És ser ací, simplement.

El psicòleg britànic americà Michael Lamb, en el seu influent llibre sobre la paternitat, ja va indicar que la involucració parental té tres grans dimensions:

1. La disponibilitat (quantitat de temps).

2. La interacció (qualitat de temps).

3. I la responsabilitat (ser garants últims del desenvolupament i protecció dels nostres fills).

Per tant, i fins i tot sent cert que les famílies patim una falta de temps que ens porta a donar prioritat al temps de qualitat, hem de recuperar la idea del temps de quantitat.

Una reflexió conjunta

Són molts els riscos i poques les polítiques que ajuden a conciliar a famílies, especialment aquelles amb baixos recursos. No obstant això, és necessària una reflexió política, social i familiar per a evitar les possibles conseqüències de la realitat dels “xiquets de la clau”.

Nosaltres proposem que, al mateix temps que continuem investigant sobre el possible impacte psicològic i afectiu que estar sols pot causar en estos xiquets (perquè comprenent els efectes podem desenvolupar intervencions més específiques), com a societat reflexionem de manera profunda sobre esta nova realitat.

Mentre això succeïx, tenim l'oportunitat de revaloritzar la part quantitativa del temps en família. Malgrat les limitacions de temps de les famílies actuals, és important recuperar la importància del ser ací encara que no siga amb atenció completa. La disponibilitat dels pares i pares per als seus fills, fins i tot quan no hi ha interacció directa, és essencial en la construcció de vincles sòlids.

Marc Grau-Grau, Professor contractat doctor i vicedegà de la Facultat Ciències de l'Educació i Investigador i coordinador de la Càtedra Joaquim Molins Figueras Childcare and Family Policies, Universitat Internacional de Catalunya i Montserrat Gas Aixendri, Catedràtica de Dret, Universitat Internacional de Catalunya

Este article va ser publicat originalment en The Conversation.