Camp de Túria - Notícies -
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Benissanó, Olocau, Llíria, Gàtova, Nàquera, Vilamarxant......

Seccions del Crònica

Pots buscar açí en el diari

Incendi a València: Tecnologia en el punt de mira davant desastres amb gran nombre de víctimes

Pavel L Photo and Video/Shutterstock

Desastres amb gran nombre de víctimes i un denominador comú: avanços tecnològics que resulta complex (o impossible) associar amb el mal causat. L'incendi de València és l'últim cas viscut. El de les Torres de Grenfell (UK) de 2017 encara està pendent de resoldre's. Però no són els únics.

Els parallamps radioactius

Una tecnologia que ja va generar problemes en els anys 90 va ser el dels parallamps radioactius. El parallamps ho va inventar B. Franklin en 1752, però el seu invent va resultar ser poc eficaç. L'inconvenient era que el pal de ferro original només desviava i atreia a raigs en un reduït radi de 10-15 metres.

En el segle XX es va pensar que si es col·locava un nucli radioactiu en la punta del pal, la radioactivitat ionitzaria l'aire i crearia (com efectivament succeïx) un camí conductor en l'aire cap al parallamps, augmentant la seua eficàcia de captació a centenars/milers de metres.

L'increment en l'eficàcia va ser notori, i per això en les dècades de 1960 i 1970 es van instal·lar molts parallamps radioactius a tot el món, també en moltes poblacions espanyoles. El problema era (i és) que la potència del llamp resulta impredictible, i els més intensos vaporitzaven part del nucli radioactiu, que acaba caient en forma de pluja verinosa sobre els habitants que havia de protegir.

Esta va ser la raó pel que este sistema es va prohibir a Espanya en 1986. Entre 1993 i 2004 van ser eliminats un total de 21 961 parallamps radioactius.

I què té a veure això amb el recent incendi de València? Molt. Perquè també hi ha tecnologia de la seguretat de la qual dubtem. En este cas, la façana ventilada (o façana lliure) i un material aïllant combustible.

Els revestiments de pedra

El concepte de façana lliure (independent de l'estructura de l'edifici) va nàixer en 1927. A Espanya les primeres construccions amb este sistema es van alçar en la dècada de 1950. Entre els 60 i els 80, el modern i innovador en arquitectura era revestir els edificis amb plaques de roca ornamental. Esta plaques van començar pegant-se a l'edifici amb morter, però el sistema donava problemes atés que, encara que la instal·lació fora extremadament acurada, amb el pas del temps hi havia despreniments de plaques i el consegüent perill als vianants.

A la fi de la dècada de 1980 es va pensar a emprar les plaques de pedra en façanes ventilades. D'esta manera, a més de solucionar el problema dels despreniments, es millorava l'aïllament de l'edifici. Després d'esta decisió es va produir un boom d'edificis amb la seua embolicada exterior –la pell de l'edifici, en nomenclatura arquitectònica– en forma de façana ventilada i amb revestiment de roca ornamental. Es tracta d'un sistema de col·locació que ha resultat més segur que el de pegat amb morter i, a més, és aïllant i ignífug.

L'abandó de la pedra natural

Al començament del S XXI, i sobretot amb la crisi de la construcció, un altre boom va sacsejar el sector. Calia canviar la moda arquitectònica. La pedra natural deixe de ser “el millor i més vistós” i es va substituir per nous materials, mantenint les façanes ventilades.

L'alumini anoditzat, usat en el cas de l'edifici valencià, és una de les alternatives més benvolgudes. El problema és que, com l'alumini no aïlla, fa falta associar un material aïllant. Hi ha solucions raonables, com la fibra de vidre o la fibra ceràmica. Però les millors solucions solen ser cares, i els materials més barats cremen.

No esta clar quin material hi havia en la façana ventilada de l'edifici de Campanar, l'incendiat a València, però cremava igual que ho va fer l'edifici Grenfell a Londres en 2017.

En estos moments una part important de la polèmica se centra en si el material instal·lat complia els requisits legals del moment d'instal·lació , reduint la responsabilitat a la legalitat vigent. La legislació no contempla que els tècnics que dissenyen la tecnologia puguen ser responsables de com funciona i els seus efectes.

Encara que les cases de fusta són més confortables, aïllants i fàcils de construir que les de pedra, es van deixar d'usar fa segles per la inflamabilitat de la fusta. Ara, buscant-li substitut a la pedra, tornem a caure en el mateix error. Un sistema econòmic que aposta pel màxim benefici optant per solucions tècniques desencertades en la construcció –i en altres sectors– pot donar lloc a conseqüències tan nefastes com la de l'incendi de València. Hauríem de prendre nota.The Conversation

Josep Gisbert Aguilar, Professor de Geologia-Petrologia, Universitat de Saragossa

Este article va ser publicat originalment en The Conversation

Crónica CT
* ho pots llegir perquè som Creative Commons
Publicat per Àgora CT. Col·lectiu Cultural sense ànim de lucre per a promoure idees progressistes Pots deixar un comentari: Manifestant la teua opinió, sense censura, però cuida la forma en què tractes a les persones. Procura evitar el nom anònim perque no facilita el debat, ni la comunicació. Escriure el comentari vol dir aceptar les normes. Gràcies

Cap comentari :

Mastodon