Disminuïts’, una paraula habitual… fa mig segle

Els diputats i convidats en les tribunes del Congrés dels Diputats, després de l'aprovació de la reforma constitucional el 18 de gener de 2024. Congrés dels Diputats

L'alteració que es proposa obeïx a un procés habitual en la llengua. En l'espanyol estàndard, i en les llengües del nostre entorn, el sintagma “persones amb discapacitat” és d'ús comú des de fa molt temps. No obstant això, el text constitucional es va quedar fossilitzat en una designació habitual en els anys 70 del segle passat, i que hui es veu com a poc adequada.

En la llengua existixen nombrosos termes considerats tabú. Són formes “prohibides” que han de reemplaçar-se per paraules que no estiguen connotades negativament, els denominats eufemismes. Les raons per a això són moltes.

Des de molt antic és present en la llengua el tabú de la por i del respecte. Algunes religions consideren blasfem esmentar el vertader nom de Déu. Hi ha qui creu que mai s'ha d'esmentar a “la bicha” (la serp) i els mags de l'univers d'Harry Potter eviten dir el nom de Lord Voldemort.

També són molt evidents els tabús vinculats als òrgans sexuals, les funcions reproductores i les excretòries. Es considera que la seua sola menció atempta contra la decència i el pudor, conceptes relatius segons les èpoques, societats i llocs, tal com comentarem més endavant.

Un exemple molt clar de substitució d'un terme tabú per un o diversos eufemismes va succeir amb el terme excusat. Originalment, designava “l'estança xicoteta i recollit en la part més secreta de la casa i més apartada” (Sebastián de Covarrubias, Tesoro de la llengua castellana o espanyola, 1611).

De mode similar es definix en els diccionaris de la Reial Acadèmia Espanyola de 1737, 1780 i 1791. En canvi, en l'edició de 1803 s'afig un nou significat: “El quarto retirat on es tenen els gots per a exonerar el ventre”. Una vegada introduït este nou significat, era qüestió de temps fins que este terme es considerara poc delicat i s'introduïra un nou eufemisme. Per exemple, i en moments diferents, lavabo, servici o bany.

Eufemismes i conceptes en anglés

Una por que existix quan es planteja l'ús de nous termes és que s'intente ocultar o invisibilitzar la realitat. En la novel·la distòpica 1984 es planteja el concepte de neolengua (en la seua formulació original en anglés, newspeak), l'objectiu del qual era limitar el pensament crític de la societat. Podrien posar-se en relació amb estos conceptes determinats eufemismes. La “austeritat” (retallades en la despesa pública), els ajustos de plantilla (acomiadaments) o les “víctimes col·laterals” (civils assassinats) són formes freqüents en els mitjans de comunicació de tot el món.

Resulta molt interessant com s'està utilitzant l'anglés per a introduir conceptes que sonen més frescos i atractius que la seua alternativa més realista (i dura) en espanyol. Practicar el coliving, per exemple, té més ganxo que compartir pis per no poder pagar l'habitatge.

Cridar a les coses pel seu nom

Pot criticar-se com s'evita en estes formes la menció explícita de realitats negatives, la qual cosa contribuïx a ocultar-les o negar la seua gravetat. Així pot entendre's la reivindicació de “cridar a les coses pel seu nom”, des dels acomiadaments (i no “ajustos de plantilla”) als productes menstruals (millor que “productes d'higiene femenina”).

El mal que pot causar utilitzar elisions, marrades i metàfores per a denominar realitats ha sigut posat de manifest també en el cas de la malaltia, específicament el càncer, la “llarga malaltia”.

Canvi social

No obstant això, el canvi aprovat per al text constitucional no sembla ser comparable a estos últims exemples descrits. Hi ha hagut una modificació bastant generalitzada de sensibilitat social que ha sigut el motor d'una variació ja realitzada en els usos lingüístics. Ja no és usual ni és ben considerat, en la majoria dels àmbits socials, parlar de “invàlids”, “subnormales” o “retardats”, com es feia fa unes dècades.

Es preferix, en general, fer èmfasi en la persona, no en la discapacitat. Dit d'una altra manera, considerar que les persones no són solament la seua discapacitat, i expressar esta com un complement que acompanya als substantius persona, dona, home, jove… quan resulta rellevant. Això és el que es proposa per al nou text legal, que parla de “persones amb discapacitat” per a substituir el terme disminuïts. A més, s'empra així un terme inclusiu i s'evita l'ús del masculí genèric, l'ús constant del qual és sentit d'una banda dels parlants com a problemàtic.

El rebuig a termes com disminuït, discapacitat i altres similars està impulsat per les pròpies persones d'estos col·lectius, l'opinió dels quals és molt digna de ser tinguda en compte.

En resum, este és un més dels molts canvis en la llengua causats per una realitat en contínua evolució. Però també per noves idees i sensibilitats sobre eixa realitat i sobre el mateix ús de la llengua. Això ha ocorregut des de temps immemorials i continuarà ocorrent, ens agrade o no. No hi ha dubte que els parlants volen usar la llengua de manera que expresse la seua manera de veure el món i que els represente, perquè el nostre ús de la llengua és també identitat. Som els qui som (també) per com parlem. Com diu una frase atribuïda a Sòcrates, “parla perquè jo puga conéixer-te”.

Xosé Afonso Álvarez Pérez, Professor Titular de Filologia Romànica, Universitat d'Alcalá i Belén Almeida Cabrejas, Professora de Llengua Espanyola , Universitat d'Alcalá

Este article va ser publicat originalment en The Conversation.