Camp de Túria - Notícies -
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Benissanó, Olocau, Llíria, Gàtova, Nàquera, Vilamarxant......

Seccions del Crònica

Pots buscar açí en el diari

Reforma del sistema públic de pensions 2023: a la tercera va la vençuda!

Sembla que aquesta vegada sí s'ha abordat de forma decidida el futur del sistema públic de pensions espanyol, concentrant-se en el vessant dels ingressos, alguna cosa que en els últims anys no havia succeït. Amb la reforma recentment aprovada s'ha plantejat afrontar el futur financer d'aquesta prestació atesos els ingressos destinats per a pagar la nòmina de les pensions.

Com és sabut, en els anys precedents hem assistit a diferents reformes del sistema de pensions públiques que, d'una manera o un altre, de maneres més o menys oneroses per als pensionistes, han anat buscant el seu equilibri financer atenent només el vessant de la despesa.

Bé és cert que no totes han caminat en la mateixa direcció però, en la seua major part, han pivotat sobre el vessant de la despesa, amb la finalitat de reduir-lo. Però també, i per contra, han establit increments significatius tractant d'afavorir a alguns col·lectius discriminats: vídues, dones en general, pensions més baixes, etc..

Reformes: any 2011, any 2013

En els últims anys hem assistit a dues grans reformes en el sistema públic de pensions que han tractat d'atendre el seu incert futur financer, provocat, fonamentalment, per l'evolució de la demografia i les seues expectatives de futur.

L'increment accelerat en el nombre de pensionistes –envelliment de la població– i de la seva esperança de vida engrosseixen el passiu del sistema, al mateix temps que la contínua caiguda en les taxes de natalitat alenteix l'evolució dels actius (cotitzadors) per al sistema.

No són els únics factors en joc per al futur del finançament de les pensions públiques, però sí que compten amb una rellevància certa i significativa. L'evolució de la productivitat del treball i la distribució funcional de la renda, entre salaris i beneficis, són també determinants per a aqueix futur.

Les reformes dutes a terme en 2011 i en 2013 buscaven aqueix objectiu de sostenibilitat financera per camins diferents, encara que secundant-se en mesures que tractaven de reduir la dinàmica de la despesa global.

En 2011, modificant alguns dels paràmetres bàsics del sistema –allargar l'edat ordinària de jubilació, el període de càlcul de la base reguladora, etc.– s'afectava la despesa global, però amb reduïda incidència sobre el valor de la pensió individual. Curiosament, aquesta reforma, amb unes certes similituds a la qual està promulgant ara el Govern  de Macron, es va materialitzar, a diferència de la francesa, amb un elevat grau de consens social.

En la de 2013, l'objectiu de l'equilibri financer s'atribuïa en exclusiva a la reducció gradual del valor real de la pensió individual a través de dos mecanismes habilitats a aquest efecte:

  • Un índex de revaloració anual de les pensions –que podria arribar a reduir la capacitat de compra de les mateixes en més d'un 30 per cent cap a l'any 2045–.
  • Un factor de sostenibilitat que vinculava de manera inversa el valor inicial de la pensió a l'evolució, en ascens, de l'esperança de vida de les persones jubilables –que s'estima reduiria la pensió mitjana entorn d'un altre 10 per cent–.

En suma, la càrrega de l'equilibri financer, en aquest cas, requeria sobre la suficiència dels pensions.


Els canvis d'ara

Les reformes desenvolupades en aquests tres últims anys, en dues fases successives, canvien el pas respecte al realitzat en 2013 i aprofundeixen en algunes de les línies adoptades en 2011, però emfatitzant el protagonisme de la reforma en l'increment dels ingressos per cotitzacions a la Seguretat Social.


D'aquesta manera, es pretén aconseguir, en l'horitzó de l'any 2050 –quan s'espera que haja conclòs l'entrada en el sistema públic de pensions de la generació dels baby boomers–, una situació d'equilibri financer, sense que la despesa total sobrepasse el 15 per cent del PIB i es mantinga estable el nivell de suficiència de les pensions en el seu conjunt, el poder adquisitiu d'aquestes, respecte al nivell actual.


Aquest objectiu es tracta d'aconseguir amb diferents mesures que reuneixen una condició bàsica, la seua implementació gradual, per a minimitzar l'impacte sobre els beneficiaris del sistema i, destacadament, sobre la competitivitat del teixit productiu espanyol.


El desconsenso

Aquesta segona tanda (2023) de la recent reforma de les pensions públiques no s'ha implementat a l'empara d'un consens social, alguna cosa que sí que va ocórrer en 2011 o en la primera tanda d'aquestes reformes, realitzada a la fi de 2021.


Ara es marquen profunds desacords sobre una part de les mesures –particularment les que signifiquen augments en la cotització– en el pla polític i en el dels interlocutors socials. Així, les patronals es vinculen amb el discurs de l'oposició, entenent que tal mesura incrementarà els costos laborals, afectant el nivell salarial, a la competitivitat internacional de les empreses espanyoles i, per extensió, a la dinàmica de l'ocupació.


En el pla de l'anàlisi econòmica, es pontifica sobre l'impacte negatiu en l'aparell productiu de la pujada en les cotitzacions socials (impost sobre el treball), que reduiria la competitivitat de les empreses i, per tant, els nivells d'ocupació. No obstant això, la contrastació empírica de tal impacte no és unànime ni en quantia ni en direcció.

Punt i final?

A la meua manera de veure, sí que podia haver-hi hagut marge –si no s'hagueren creuat les presses per obtindre el plàcet de la UE per a un nou desemborsament del finançament pel Pla Next Generation– per a buscar altres opcions d'incrementar ingressos a través d'altres figures impositives, d'afectació més general a rendes o a patrimonis, que no carregar exclusivament sobre l'ús del treball. Al cap i a l'últim, estem ja en un sistema contributiu de pensions que quasi ha aconseguit caràcter d'universalitat. Llavors, no estaria mal pagar el que tots percebem amb recursos de tots i no sols a través del factor treball.

Finalment, caldria apuntar que les reformes actuals no posen el punt i final a la història de reformes en el sistema públic de pensions a Espanya. A vint-i-cinc anys vista, les incerteses sobre l'evolució d'ingressos i despeses en el sistema no es buiden íntegrament, encara que ara sí que es delimiten algunes d'elles, almenys en el que als ingressos necessaris per a equilibri financer es refereix.

En aqueix horitzó, hi haurà, no obstant això, que continuar atents a l'evolució demogràfica i econòmica, que conformen les variables més rellevants del sistema públic espanyol de pensions.


El professor Santos Miguel Ruesga va ser membre de la Comissió d'Experts creada a l'abril de 2013 per a assessorar el Govern que va dur a terme la reforma de 2013. Va ser l'únic membre d'aquesta comissió que no va subscriure el dictamen que va il·luminar aquesta reforma. És membre de la Unió General de Treballadors i rep fons per a projectes d'investigació d'institucions públiques i privades.


. Santos Miguel Ruesga, Catedràtic d'Economia Aplicada, Universitat Autònoma de Madrid

des deThe Conversation

Creative Commons Crónica CT
Publicat per Àgora CT. Col·lectiu Cultural sense ànim de lucre per a promoure idees progressistes Pots deixar un comentari: Manifestant la teua opinió, sense censura, però cuida la forma en què tractes a les persones. Procura evitar el nom anònim perque no facilita el debat, ni la comunicació. Escriure el comentari vol dir aceptar les normes. Gràcies

Cap comentari :

Mastodon NotaLegal