Camp de Túria - Notícies -
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Benissanó, Olocau, Llíria, Gàtova, Nàquera, Vilamarxant......

Seccions del Crònica

Pots buscar açí en el diari

L'expedició arqueològica més gran de tots els temps: el rescat de Núbia de les aigües del Nil

El Gran Temple d'Abu Simbel hauria quedat sota les aigües després de la construcció de la presa d'Assuan. Calia aixecar-lo pedra a pedra. @unesco, CC BY-SA

Han transcorregut 62 anys d'un fet que es va prolongar en el temps durant dues dècades: la Campanya de Salvament de Monuments de Nubia que va emprendre la UNESCO. La campanya va ser el conjunt d'accions que es van dur a terme de manera peremptòria per a salvar el patrimoni en aquella desèrtica regió situada a la vall Mitjana del Nil.

50 països van aportar fons i esforç humà per a evitar que s'inundaren, amb la construcció de la presa d'Assuan, els temples més emblemàtics, des d'Abu Simbel fins a Filé, de més de 3 000 anys d'antiguitat.

Desmuntatge d´un dels pilars d´Osiris del vestíbul del Gran Temple d´Abu Simbel. Wikimedia commons, CC BY

A partir de llavors, tota campanya posterior va ser i és fruit de la cooperació internacional. Al llarg dels anys que va durar, es van descobrir i van inventariar centenars de jaciments i es van recuperar grans conjunts de béns culturals per a la Humanitat. Es va cobrir una seqüència de poblament de 50 000 anys, dins de la qual es va superar, en gran part, la vella teoria dels buits ocupacionals i de l'arribada constant de noves gents per a explicar els canvis culturals esdevinguts en la zona. Es va poder, així, construir la prehistòria i història d'aqueixa important regió africana: Nubia.

La gesta

Desmontaje de las estatuas del Gran Templo de Abu Simbel. Wikimedia commons, CC BY
El 8 de març de 1960, el llavors director general de la UNESCO, Vittorino Veronese, va realitzar la crida oficial per a tals propòsits de salvaguarda. Des de llavors fins a l'any 1964, en què es van desallotjar els primers llogarets -com Debod-, per a iniciar-se de manera progressiva la inundació, es van dur a terme prospeccions i excavacions intensives tant a Sudan com a Egipte.

En només quatre anys les aigües començarien a inundar la zona. El seu desenvolupament, execució i resultats ha estat carregat de més epítets que cap altre treball arqueològic: gran empresa, epopeia, gesta sense parangó per a rescatar un dels llegats més esplèndids d'una història, etc. Tot això en un to èpic que encara hui l'impregna per a descriure el desplegament tècnic, humà i financer que es va produir per a salvar aquell patrimoni.

Els trasllats més mediàtics van ser els desmantellaments dels temples d'Abu Simbel, el de Ramsés II i la seua esposa Nefertari. La roca va ser seccionada en enormes blocs d'arenisca i els temples van ser erigits de nou a una cota 70 metres més alta, allunyats de les crescudes de les aigües.

En 1980 es van donar oficialment per acabats els treballs arqueològics, epigràfics, de trasllats de temples i de restauració i conservació preventiva en Nubia. El colofó final va ser la inauguració dels últims temples de Filé que es van reubicar i van condicionar a l'illa de Agilkia, aigües amunt de l'Assuan actual.
Maqueta que muestra la ubicación original de los templos de Abu Simbel del siglo XIII a. e. c., el lugar sumergido bajo el agua de un embalse desde la década de 1970 y los nuevos emplazamientos más altos de los templos rescatados y reubicados. La foto fue tomada en una exposición del Museo Nubio de Asuán (Egipto). Wikimedia commos, CC BY 

Les tensions polítiques i les noves aliances

No obstant això, l'escenari no va ser idíl·lic i cordial. Mostra unes tibants relacions polítiques entre Egipte i els "poders imperialistes", usant el llenguatge de l'època.

Egipte era un país que es volia desprendre de les empreses occidentals, les bases militars i les missions evangelitzadores estrangeres instal·lades en el seu territori. Buscava la seua posició en un món lliure allunyat, sobretot, de Gran Bretanya. Per això, va acabar inclinant la balança cap a unes relacions d'amistat i interessos geopolítics, econòmics i estratègics amb la Unió Soviètica.
Las grúas que se instalaron para subir el gran templo de Abu Simbel a su nueva ubicación. Wikimedia commos, CC BY

D'una banda, el país àrab estava molest amb els Estats Units des de la seua negativa en 1956 per a finançar el projecte de construcció de la presa. I per una altra, els Estats Units atribuïa al president Gamal Abdel Nasser el seu coqueteig amb l'URSS. Però la RAU (República Àrab Unida formada per Egipte i Síria) estava determinada a dur a terme el projecte de modernització del país, d'aquí ve que buscara a aquests altres aliats. Finalment, i malgrat tot, els nord-americans van acabar concedint el no-res menyspreable quantia de 4,3 milions de lliures esterlines sumades als 5 milions que va aportar la UNESCO per al salvament dels monuments d'Abu Simbel i Filé, per al projecte de la presa.

Hi ha veus que justifiquen aquest gir de la política nord-americana per la decisió de la UNESCO d'oferir-los algun temple dels rescatats, com va ser el de Dendur, que va recalar en el Museu Metropolità (MET) de Nueva York.

Propaganda política per Nasser

D'esquerra a dreta: Nasser, Khrushchev, Arif y as-Sallal en Mayo de 1964 en Egipto, pulsando el botón que abriría la presa de Asúan. CC BY

La construcció de la presa d'Assuan va ser una campanya de propaganda a favor de l'Egipte de Nasser. Tant és així que el seu cognom donaria nom al propi llac que es va crear.

El nacionalisme àrab creixia de manera exponencial i el president guanyava terreny. Com era imperiós negar el territori, es va traslladar de manera forçosa a centenars d'habitants de totes dues ribes i de tots dos costats de la frontera. Sudan, que es va oposar al principi, va acabar accedint a la construcció de la presa que també afectaria el seu territori.

Postal editada por la Unesco con la gráfica imagen de las poblaciones embarcando para dejar atrás sus hogares. © Unesco, CC BY

La població Nubia va emigrar a la nova Wadi Halfa, al Caire i a Alexandria, a Egipte; i a Khasm El Girba a Sudan, a centenars de quilòmetres dels seus llocs d'origen. Fins i tot a països tan llunyans com Kenya.

L'obra civil es va concedir a la Unió Soviètica i centenars de treballadors eslaus al costat dels egipcis van treballar a altíssimes temperatures, en pèssimes condicions i sense drets laborals.

L'alt preu que van pagar molts éssers humans perquè la resta de la humanitat contemple hui els temples salvats de les aigües mereix ser recordat juntament amb les investigacions d'antropologia social, treballs clau per a estudiar i preservar les cultures tradicionals, narracions, creences, folklore, música, artesania, etc. d'aquelles gents en la diàspora.

El final de la participació espanyola en aquells treballs internacionals va ser el lliurament, gestió i transferència del temple de Debod, del qual al juliol de 2022 es va commemorar el cinquantenari. El monument ha esdevingut en una apropiació de la memòria Nubia per part dels visitants que ho han fet seu, apareixent com el monument més antic de la capital.

El Temple de Debod, donat per Egipte a Espanya el 1968, va ser obert al públic el 1972 a Madrid. Shutterstock / Songquan Deng

The Conversation

Una mirada des del present

Des d'una perspectiva actual, es considera molt poc adequat aquest procediment i el trasllat de monuments a altres països, perquè queden esqueixats i descontextualizados del seu entorn original.

No obstant això, hui dia corren bons temps per a noves narratives. I per a la Campanya de Nubia també. La societat actual repensa i analitza no sols el passat remot: com érem, què fabricàvem, què menjàvem, com ens relacionàvem o amb quins productes es comerciava, etc., sinó el passat recent. Un "passat-present" del qual tenim abundant informació historiogràfica sobre fets contemporanis en els quals analitzem, a través de la documentació existent: què, qui, com, on i per què es van fer així les coses i no d'una altra manera.

Salomé Zurinaga Fernández-Toribio Doctora en Historia y Arqueología. UCM., Centro de Ciencias Humanas y Sociales (CCHS - CSIC)
Crónica CT
* ho pots llegir perquè som Creative Commons
Publicat per Àgora CT. Col·lectiu Cultural sense ànim de lucre per a promoure idees progressistes Pots deixar un comentari: Manifestant la teua opinió, sense censura, però cuida la forma en què tractes a les persones. Procura evitar el nom anònim perque no facilita el debat, ni la comunicació. Escriure el comentari vol dir aceptar les normes. Gràcies

Cap comentari :

Mastodon