El dejuni, una arma prometedora contra els efectes nocius de la quimioteràpia

Però què ens fem quan no mengem, és a dir, quan dejunem? Ens tornem més forts o ens afeblim enfront de situacions d'estrés o mal, com a accidents o productes tòxics? Podria servir d'ajuda per a minimitzar els estralls de la quimioteràpia, un verí que ataca tant a les cèl·lules malignes com a les sanes?

Aquestes preguntes li les va plantejar la investigadora Marta Barradas, del grup de Síndrome Metabólic a l'instituto IMDEA Alimentació, aplicant-les a la seua especialitat: la biologia de les cèl·lules i les molècules. Què li passa a la composició de les cèl·lules quan deixem d'ingerir aliments un temps prolongat?

Per a resoldre la qüestió, Barrades i els seus col·legues van decidir fer assaig nutricional  amb 20 voluntaris humans sans, que van dejunar 36 hores, i amb ratolins joves i saludables, als quals van deixar sense menjar 24 hores.  Van recollir mostres de sang abans i després.

Baixa la insulina i puja el greix saludable

Des de fa ja temps se sap molt sobre com funciona el dejuni a nivell metabòlic i hormonal. Quan mengem, el nostre pàncrees segrega insulina a la sang, una hormona que transmet senyals als teixits perquè emmagatzemen energia. Quan passen diverses hores després de l'últim menjar (entre 10 i 14, depenent de cada persona), els nivells d'aqueixa substància disminueixen molt.

Tornem a la nostra pregunta: què els passa a les nostres cèl·lules quan dejunem? Resulta que totes les cèl·lules estan envoltades d'una membrana finíssima que les separa de l'exterior, formada sobretot per àcids grassos: exactament les mateixes molècules que s'alliberen la sang durant el dejuni. Així que el Grup de Síndrome Metabòlica va decidir col·laborar amb Aleix Sala-Vila, del Grup de Risc Cardiovascular i Nutrició a l'Instituto Hospital del Mar de Investigaciones Médicas, especialistes a estudiar la composició de les membranes cel·lulars.

El dejuni millora les membranes de les cèl·lules

Sala-Vila es va mostrar inicialment molt escèptic, ja que normalment les intervencions nutricionals requereixen diverses setmanes per a provocar transformacions clares en la composició de les membranes. Però, en analitzar els glòbuls rojos dels voluntaris humans i dels ratolins en dejú, va observar sorprés que els embolcalls cel·lulars experimentaven indubtablement canvis en alguns àcids grassos, després de només dos dies d'intervenció: ací hi havia una cosa interessant.

Una anàlisi més detallada va revelar un altre resultat molt cridaner: els àcids grassos de les membranes no es transformaven aleatòriament, sinó que seguien un patró molt clar. Després de la restricció d'aliments, tenien més àcids grassos insaturats, associats a una millor salut; i menys àcids grassos saturats, relacionats amb problemes metabòlics i cardiovasculars.

És a dir: el dejuni feia semblar més saludables a les nostres membranes. Finalment, van veure que aquestes variacions es vinculaven molt estretament amb la via de la insulina, l'hormona que senyalitza la presència d'aliment: com més baixava el senyal d'aquesta, més clar era el canvi en els àcids grassos de les membranes. Alguna cosa així com si, en dejunar, les cèl·lules es feren un lífting i deixaren de fumar.

Propietats antitòxiques

Tot això està molt bé, però quines conseqüències té que les nostres membranes es carreguen d'àcids grassos insaturats durant el dejuni i que el senyal de la insulina s'apague amb més intensitat? En què ens ajuda (o perjudica)? Per a esbrinar-ho, l'investigador Adrián Plaza, també del Grup de Síndrome Metabòlica, es va basar en estudis anteriorss que havien mostrat una propietat molt interessant del dejuni: la seua capacitat de protegir de situacions de mal i toxicitat.

En particular, el dejuni redueix els efectes secundaris de la quimioteràpia, l'estratègia més comuna per a tractar el càncer. Encara que les cèl·lules canceroses són més sensibles a aqueix tractament que les sanes –i els metges ajusten la dosi de compostos per a matar només al tumor– no es poden evitar els efectes secundaris seriosos en els pacients.

Els investigadors busquen constantment maneres de reduir aquest mal col·lateral. Des de fa anys se sap que el dejuni protegeix els ratolins i als pacients de càncer dels efectes de la quimioteràpia, però no s'entén bé com ho fa. Una possibilitat era que el lífting que experimenten les nostres cèl·lules quan es restringeix el menjar siga el responsable que siguen més resistents als fàrmacs administrats.

Ratolins més resistents

Podem predir, per tant, com respondrà un pacient al dejuni quan es combina amb la quimioteràpia, en funció de com responguen al dejuni les membranes de les seues cèl·lules i la seua senyalització de la insulina.

Existeixen en l'actualitat diversos assajos amb persones que reben quimioteràpia a les quals se'ls administra un dejuni curt, com el promogut a Madrid pel grup de l'investigador Pablo José Fernández Marcos amb pacients de càncer de còlon. Conéixer millor com protegeix enfront dels efectes secundaris ens permetrà dissenyar millor aquests assajos clínics.

A més, aquests resultats obrin noves vies d'investigació: podem entrenar als pacients perquè responguen millor a la restricció d'aliments i, així, siguen més resistents a l'efecte del tractament? Podem buscar estratègies que mimetitzen el dejuni sense necessitat de deixar de menjar? En quines altres situacions d'estrés o mal podria ser també beneficiós el dejuni?

La meua àvia també deia: el que no et mata et fa més fort. No crec que s'estiguera referint precisament a les membranes de les cèl·lules però, com quasi sempre, la meua àvia tenia molta raó!

Pablo José Fernández-Marcos Biólogo molecular e investigador líder el Grupo de Síndrome Metabólico, IMDEA ALIMENTACIÓN