El 25 d’octubre de 1917, segons el calendari julià, , el 7 de novembre en el nostre calendari, els treballadors i treballadores de Petrograd, organitzats pel partit bolxevic encetaren la revolta armada contra el govern provisional que portà al poder als soviets d’obrers, soldats i camperols en un primer moment i, poc després, al control del major imperi en extensió per part del Partit Comunista bolxevic liderat per Lenin. Molta s’ha escrit al voltant de la revolució russa i molt s’escriurà encara durant molt anys, doncs com va dir John Reed, un periodista nord-americà que va viure els moments, serien 10 dies que sacsejaren al món aleshores, i al llarg de tot el segle XX. No pretenc contar fil per randa els esdeveniments que portaren al poder al Partit Comunista per primera vegada en la història de la humanitat liderant la classe obrera de les ciutats industrials russes, però si destacar el que, al meu parer, són les lliçons i algunes de les aportacions d’aquest fet a la resta del món.
Estic d’acord amb Hobsbawm, un historiador anglés dels millors analistes de les revolucions des del XVIII, la presa del poder per part del proletariat rus es va produir per la incapacitat de governar Rússia no sòl del tsar, un monarca autoritari medieval més que sobrepassat per la història, sinó també d’una burgesia feble, poc desenvolupada i una burocràcia civil i militar més que corruptes. Des del mes de febrer de 1917, amb l’abdicació del tsar, els diferents governs provisionals amb participació de la dreta liberal, els socialdemòcrates moderats i els socialistes revolucionaris que representaven als camperols, van ser incapaços de veure que la majoria de la població exigia eixir de la misèria en el camp i les ciutats i que Rússia deixara de participar en la Gran Guerra. Els obrers industrials de Petrograd, Moscú, Odessa i algunes ciutats fabrils de Sibèria havien aprés a organitzar-se en consells (soviets) en la primera revolució de 1905 i la seua concentració en grans nuclis industrials amb fàbriques que tenien milers de persones en plantilla afavoria la difusió de les idees de Marx, Engels i Bakunin, el marxisme i l’anarquisme, que predicaven i pronosticaven la substitució del capitalisme pel socialisme. Veritablement la classe obrera era una minoria en un immens imperi agrícola i la revolució es va donar en les ciutats industrials, però els soldats farts de derrotes i sacrificis eren fills de les aldees (més de 10 milions estigueren mobilitzats i més de 2 milions de cavalls, que deixaren sense possibilitat de llaurar a molt camperols humils), al temps que Lenin, en les seues tesis d’abril, quan llança la seua proclama de que la revolució democràtica havia de ser substituïda ràpidament per la revolució socialista, va proposar i, ho va fer, a l’endemà mateix de la presa del Palau d’Hivern ja en la matinada del 26 d’octubre, el repartiment de terres entre els mugik i la signatura de la pau amb Alemanya. L’encert de Lenin va estar en interpretar correctament que anava a produir-se un accelerament de la història provocat per la desesperació de les masses obreres.
Es repetia, d’alguna manera, com en la Revolució Francesa, que les masses artesanes depauperades de París provocaven una revolució en un nació on la majoria era camperolat, en bona part controlat pels poderosos, com després es veuria en la reacció contra la revolució.
Amb els bolxevics en el poder dels soviets, una part del proletariat mundial, fins aleshores majoritàriament socialdemòcrata (reformista), passaria a organitzar-se en PCs que intentaren imitar, i alguns ho aconseguiren, com és el no menor cas de Xina o Vietnam o Cuba. El capitalisme, que primer va intentar que no es consolidaren els comunistes en el poder en Rússia amb una intervenció declarada a favor de l’exèrcit blanc en la dramàtica guerra civil que guanyà l’exèrcit roig entre 1918-1923. Després, els dirigents liberals passarien a posar com el seu major enemic ideològic el comunisme i l’acusació de comunista seria la més greu en les democràcies formals. Més encara, es posaria per davant acabar amb la democràcia abans de la possibilitat d’establir un sistema socialista en un país, encara que fóra per la vida democràtica. Per això, s’estimava més la dictadura de Franco que la possibilitat d’una democràcia amb forta influència del PC o es van organitzar moltíssims cops d’estat en Amèrica del sud davant la influència de la revolució cubana i del marxisme en masses camperoles i obreres en condiciones miserables. Entre altres, un dels més sagnant i ignominiosos seria el cop d’estat contra Salvador Allende a Xile.
El partit bolxevic de Lenin va establir una dictadura i eliminà les eleccions generals i la pluralitat de partits, Això va estar criticat des de les mateixes files de comunistes com faria Rosa Luxemburg, que ja el 1918, defensà la necessitat de la democràcia de masses per a instaurar el socialisme i va preveure el perill de que els soviets acabaren en una pura burocràcia, que es el que passaria amb la dictadura de Stalin i el PCUS. Després de la II Guerra Mundial vindria la guerra freda i el fracàs de l’estalinisme i la caiguda del mur. Alguns han proclamat el final de la història i de les ideologies amb la pretesa victòria del sistema capitalista amb la globalització, però és més que possible que el benestar aconseguit per la classe obrera dels països avançats no comunistes no hauria estat sense l’existència del “perill comunista” i, per acabar, pense que portar a la misèria a la majoria de la societat creient que les idees d’igualtat han estat vençudes pel fracàs de Rússia podria portar a la desesperació a la gent i, en aquestes condicions, quan no es té gens que perdre, tot està per guanyar i tot es veu com a possible.
Estic d’acord amb Hobsbawm, un historiador anglés dels millors analistes de les revolucions des del XVIII, la presa del poder per part del proletariat rus es va produir per la incapacitat de governar Rússia no sòl del tsar, un monarca autoritari medieval més que sobrepassat per la història, sinó també d’una burgesia feble, poc desenvolupada i una burocràcia civil i militar més que corruptes. Des del mes de febrer de 1917, amb l’abdicació del tsar, els diferents governs provisionals amb participació de la dreta liberal, els socialdemòcrates moderats i els socialistes revolucionaris que representaven als camperols, van ser incapaços de veure que la majoria de la població exigia eixir de la misèria en el camp i les ciutats i que Rússia deixara de participar en la Gran Guerra. Els obrers industrials de Petrograd, Moscú, Odessa i algunes ciutats fabrils de Sibèria havien aprés a organitzar-se en consells (soviets) en la primera revolució de 1905 i la seua concentració en grans nuclis industrials amb fàbriques que tenien milers de persones en plantilla afavoria la difusió de les idees de Marx, Engels i Bakunin, el marxisme i l’anarquisme, que predicaven i pronosticaven la substitució del capitalisme pel socialisme. Veritablement la classe obrera era una minoria en un immens imperi agrícola i la revolució es va donar en les ciutats industrials, però els soldats farts de derrotes i sacrificis eren fills de les aldees (més de 10 milions estigueren mobilitzats i més de 2 milions de cavalls, que deixaren sense possibilitat de llaurar a molt camperols humils), al temps que Lenin, en les seues tesis d’abril, quan llança la seua proclama de que la revolució democràtica havia de ser substituïda ràpidament per la revolució socialista, va proposar i, ho va fer, a l’endemà mateix de la presa del Palau d’Hivern ja en la matinada del 26 d’octubre, el repartiment de terres entre els mugik i la signatura de la pau amb Alemanya. L’encert de Lenin va estar en interpretar correctament que anava a produir-se un accelerament de la història provocat per la desesperació de les masses obreres.
Es repetia, d’alguna manera, com en la Revolució Francesa, que les masses artesanes depauperades de París provocaven una revolució en un nació on la majoria era camperolat, en bona part controlat pels poderosos, com després es veuria en la reacció contra la revolució.
Amb els bolxevics en el poder dels soviets, una part del proletariat mundial, fins aleshores majoritàriament socialdemòcrata (reformista), passaria a organitzar-se en PCs que intentaren imitar, i alguns ho aconseguiren, com és el no menor cas de Xina o Vietnam o Cuba. El capitalisme, que primer va intentar que no es consolidaren els comunistes en el poder en Rússia amb una intervenció declarada a favor de l’exèrcit blanc en la dramàtica guerra civil que guanyà l’exèrcit roig entre 1918-1923. Després, els dirigents liberals passarien a posar com el seu major enemic ideològic el comunisme i l’acusació de comunista seria la més greu en les democràcies formals. Més encara, es posaria per davant acabar amb la democràcia abans de la possibilitat d’establir un sistema socialista en un país, encara que fóra per la vida democràtica. Per això, s’estimava més la dictadura de Franco que la possibilitat d’una democràcia amb forta influència del PC o es van organitzar moltíssims cops d’estat en Amèrica del sud davant la influència de la revolució cubana i del marxisme en masses camperoles i obreres en condiciones miserables. Entre altres, un dels més sagnant i ignominiosos seria el cop d’estat contra Salvador Allende a Xile.
El partit bolxevic de Lenin va establir una dictadura i eliminà les eleccions generals i la pluralitat de partits, Això va estar criticat des de les mateixes files de comunistes com faria Rosa Luxemburg, que ja el 1918, defensà la necessitat de la democràcia de masses per a instaurar el socialisme i va preveure el perill de que els soviets acabaren en una pura burocràcia, que es el que passaria amb la dictadura de Stalin i el PCUS. Després de la II Guerra Mundial vindria la guerra freda i el fracàs de l’estalinisme i la caiguda del mur. Alguns han proclamat el final de la història i de les ideologies amb la pretesa victòria del sistema capitalista amb la globalització, però és més que possible que el benestar aconseguit per la classe obrera dels països avançats no comunistes no hauria estat sense l’existència del “perill comunista” i, per acabar, pense que portar a la misèria a la majoria de la societat creient que les idees d’igualtat han estat vençudes pel fracàs de Rússia podria portar a la desesperació a la gent i, en aquestes condicions, quan no es té gens que perdre, tot està per guanyar i tot es veu com a possible.
Joan Francesc Peris és portaveu d'Els Verds
Cap comentari :