El Cap i Casal va pagar ben car haver estat una de les últimes ciutats en caure en mans de l’exèrcit ‘nacional’. Desenes de milers de persones foren llençades a les fosses comunes de València entre 1939 i 1945.
Acte homenatge on es recorda els noms d’aquells que romanen a les fosses. Foto: Fòrum per la Memòria del País Valencià.
Abans de cobrir els cossos, els enterradors registraven els morts en una mena de llibres.Formava part de la maquinària burocràtica feixista ésser tan minuciós, explica la vicepresidenta de Fòrum per la Memòria del País Valencià, Empar Salvador. Escrits amb tinta blava i amb la mateixa cal·ligrafia, als noms els acompanyava una sèrie de ratlles, lletres i números que indicaven on s’havien llençat els cossos. “Eren les coordenades de la massacre”, recorda.
Paradoxalment, gràcies a aquells documents, els membres del Fòrum aconseguiren esbrinar on i com estaven disposades les restes mortals, contabilitzant un total de 23.661 persones soterrades en les sis fosses comunes del cementeri general de València. Sis fossars que ocupen encara hui 41.020 metres quadrats.
Entre tots els cossos que s’engoliren aquells forats, Empar s’atura un instant en el ‘Fossar dels xiquets’, anomenat així perquè allà “la immensa majoria de les restes eren de criatures de mesos o pocs anys”. Des del 10 de desembre del 2006 hi ha publicades a la web les referències d’aquells que foren soterrats en les fosses comunes del cementeri general de València, així com els noms d’aquells que moriren a les presons militars.
Al Convent Presó de Santa Clara, per exemple, set dels huit cossos localitzats eren nadons de pocs mesos. Pedro Oliver va morir d’atrèpsia infantil amb només 6 mesos al 1940 mentre que a Francisca Salvador la sífilis se la va emportar amb 30 dies, dos anys després.
Els eufemismes de la guerra
No tots els que romanen baix terra al cementeri general, als barris de Benimaclet o al Cabanyal, foren assassinats a sang freda, puntualitza la vicepresidenta del Fòrum. Les terribles condicions de vida a les que foren sotmesos homes, dones, iaios i infants emplenaren ràpidament aquells clots de cadàvers. Altres, en canvi, sí. Milers de republicans i revolucionaris van ser víctimes de l’extermini polític del Franquisme.
En aquell cementeri els xiquets no morien per malalties derivades de la desatenció mèdica o la insalubritat, sinó per pneumònia, còlera infantil, meningitis o xarampió. Els homes no eren assassinats d’un colp al cap, ofegats o apallissats perquè morien d’hemorràgia, d’asfíxia per immersió o xoc traumàtic. Ni les dones patien desnutrició fins a les seues últimes conseqüències. Elles morien de caquèxia.
Des del Fòrum per la Memòria del País Valencià denuncien com any rere any veuen amb impotència i desesperació com es destrueixen i s’oculten proves. I defensen la pràctica de les exhumacions per tal d’investigar el genocidi i fer justícia a les víctimes, però d’acord amb la legislació vigent com fan a la resta del món, personat-se el jutjat i amb la intervenció de l’Institut de Medicina Legal.
Fossa secció 5ª dreta del cementeri general de València. 1 de novembre de 2012. Foto: Fòrum per la Memòria del País Valencià.
Entre els perills que han detectat des d’aquesta associació valenciana està la mercantilització de les exhumacions, és a dir, convertir les restes dels represaliats en una mercaderia. I d’això tracten les exhumacions administratives, “son empreses i professionals privats destinataris finals de les subvencions, les quals les realitzen sense ni tan sols l’aplicació d’un protocol oficialment aprovat, i sense respectar moltes vegades la intimitat de les víctimes, publicant i exhibint imatges de les seues restes sense cap mirament”.
A més, lamenten haver assistir a l’espectacle de veure com intenten tancar en fals els crims franquistes amb la creació de les ‘Comissions de la Veritat’, dissenyades des del poder, i que allà on les han posat en marxa mai han servit per a fer justícia a les víctimes.
La querella argentina
Des del Fòrum critiquen què s’intenta que els crims del franquisme es jutgen en països que no tenen jurisdicció a l’estat espanyol, per la qual cosa, les seues resolucions i sentències mai serien d’aplicació i es refereixen, concretament, a la ‘querella argentina’.
Aquesta no contempla que passen pels tribunals tots els crims del genocidi, ja que quedarien fora totes aquelles víctimes que van morir a causa de les mesures econòmiques, socials i polítiques imposades pel règim franquista al sector social que va perdre la guerra, és a dir, tots aquells morts per la set i per la fam, per les epidèmies o per manca d’un sostre i de salubritat.
La querella, apunta la vicepresidenta del Fòrum, està en mans de la jutgessa Maria Servini de Cubria, una dona molt vinculada a la dictadura argentina de Videla, etapa en la qual ja exercia com a tal.
María Servini de Cubria ha estat ocupant durant les darreres setmanes les portades dels mitjans de comunicació internacionals perque ha sol·licitat, a través d’Interpol, l’extradició de quatre exalts funcionaris de la Policia i de la Guàrdia Civil per delictes de tortures durant la dictadura franquista.
La resolució dictada per la magistrada recull l’ordre internacional de detenció preventiva, amb fins d’extradició, per a l’exguàrdia civil Jesús Nines Aguilar, l’exescorta de Francisco Franco i de la Casa Reial Celso Galván Abascal, l’excomissari José Ignacio Giralte González, i l’exinspector José Antonio González Pacheco, àlies Billy el Niño.
Fossa comuna de la secció 10. Foto: FMPV
A la vicepresidenta del Fòrum li resulta contradictori que una jutgessa que exercia durant la dictadura argentina puga estar ara interessada en els crims de la dictadura espanyola. Tot i que dóna suport a que es jutgen els crims dels Franquisme a qualsevol país del món.
València a Estrasburg
El Fòrum per la Memòria del País Valencià ha portat el cas de València fins a Estrasburg, fet que recorden com un calvari judicial. El Tribunal Europeu dels Drets Humans va in-admetre el passat 5 d’abril de 2012 la demanda presentada per l’associació a través de la qual es denunciava tant la impunitat pels actes de genocidi i lesa humanitat perpetrats durant la Guerra Civil i el Franquisme, que vulneren el Conveni Europeu dels Drets Humans, com la denegació de justícia per part dels tribunals espanyols davant els successius recursos plantejats.
Mentre els processos per a la recuperació de la memòria es tanquen en fals, l’Ajuntament de València, per la seua part, també contribueix amb el seu granet de sorra dificultant fins i tot els actes d’homenatge que tradicionalment es celebren en el cementeri general.
Empar Salvador assegura que la forma de treballar del Fòrum implica investigar, deixar constància i documentar-ho tot per a que demà, en altres circumstàncies, amb altres polítics, amb altres jutges i amb una estructura social distinta, puguem arribar a la veritat, a la justícia i a la reparació enfront de la impunitat.
* Autora Elena Cívica des dels nostres amics de nonada.es
Cap comentari :