Software lliure per a mitigar la crisi

A diari fem ús de programes informàtics essencials per a la feina i per a la vida quotidiana, que estan darrere de tot: des d’un avió que s’enlaira a una trucada telefònica, de la declaració de la renda al disseny de qualsevol objecte. Però tot el software no és igual. La decisió d’utilitzar uns o altres porta aparellats dilemes ètics.

Posem per cas que es llevem un dimarts de matí i encenem el telèfon mòbil intel·ligent. Encara que no ens adonem, ja estem prenent una decisió de consum de software. Android, IOS o altre? Amb el telèfon en marxa ens posem davant de l’ordinador i l’engeguem. Què es carrega? Windows? Ubuntu? MacOS? Volem consultar el correu electrònic. A quin gestor li farem doble clic? Outlook? Thunderbird? Mentre comprovem el correu, ens agrada escoltar música on-line. Jamendo? Bandcamp? Spotify? Només portem desperts mitja hora i ja hem pres quatre decisions entre software lliure i software privatiu, entre dues formes d’entendre ferramentes essencials per a la comunicació, el treball i la cultura.

 il.lustració: Stickingcomics.com

Tal volta no som massa conscients, però totes aquestes diatribes tenen repercussions en com es reparteix el negoci que se’n deriva del funcionament de la societat de la informació. I encara més, tenen implicacions de molt de pes, més enllà dels diners: està en joc la nostra llibertat com a usuaris, la distribució del coneixement i la transmissió cultural entre iguals. El bé comú.

Els software lliure són més que programes informàtics gratuïts. De fet, alguns d’ells tenen un cost, encara que inferior al software privatiu. La principal característica del software lliure és que el seu codi, el disseny que el fa funcionar, és obert, públic, i està a disposició de qualsevol que desitge estudiar-lo, millorar-lo i compartir-lo. A més, una vegada s’ha millorat, es pot distribuir lliurement, al contrari del que passa amb el privatiu, que té el codi tancat, i en el que les llicències de distribució pertanyen en exclusiva al propietari. El major exemple de software privatiu? El sistema operatiu Windows, i tot el programari d’empreses com Microsoft o Adobe. Tal volta el software lliure més popular siga el sistema operatiu dels smartphones o telèfons intel·ligents, l’Android.

Andrés Pérez és enginyer de Telecomunicacions i un defensor acèrrim del software lliure. Ell en fa ús i tracta de difondre els avantatges a pesar de les resistències que s’ha trobat al llarg de l’estudi de la seua carrera: “està clar que l’objectiu de ‘teleco’ no és aprendre software lliure. El problema és, segons el meu punt de vista, que molts professors ni tan sols tenen clar el que és i ni el nomenen, amb el que és complicat que es difonga el seu ús”, es lamenta.

Per això es va plantejar realitzar una conferència que va pronunciar algunes setmanes enrere. En ella va explicar dos conceptes units entre ells, el software lliure i la cultura lliure. En un cas i l’altre, es fomenta l’estudi, la modificació i la difusió de les obres, siguen cançons, textos o programes informàtics, amb diferents graus d’atribució. Tot deriva, segons explica Andrés, del concepte ‘copyleft’ creat per Richard Mathew Stallman a principis dels 80. Stallman va crear de zero el sistema operatiu GNU i de la seua filosofia, que encara defensa a través de la Free Software Foundation, se’n deriven els conceptes de software i cultura lliures.

 Richard Stallman fou el creador del sistema operatiu GNU i de la seua filosofia se’n deriven els conceptes de software i cultura lliures. Foto: diginux0.

“El concepte de cultura lliure és una extrapolació del concepte software lliure. És hereu directe. Una obra cultural lliure és aquella que permet que s’utilitze, es modifique o es distribuïsca lliurement segons la voluntat de l’usuari”, comenta Andrés. El mateix succeeix amb programes com OpenOffice, pràcticament amb les mateixes funcions que un software privatiu com Office de Micrsosoft, o amb el Firefox de Mozilla, un navegador d’internet anàleg o fins i tot millor que l’Explorer, també de la companyia de Bill Gates, o el Chrome, de Google.

Motius ètics i pragmàtics

Per què hem de contemplar la  possibilitat de fer servir software lliure? Normalment, quan adquirim un ordinador, ens donen totes les facilitats per a caure en els sistemes operatius i programes privatius com Windows. “A efectes pràctics, Windows és gratis, i no és software lliure. La gent hauria de pagar per cada llicència, però es permet que no siga així per ‘enganxar’ als usuaris en una actitud que no es podria classificar-se com de foment de la llibertat del consumidor”, explica Andrés.

Per a ell, hi ha dos pilars que l’han fet decantar-se definitivament pel software lliure. D’una banda estan els motius ètics: “l’usuari té dret a exercir la seua llibertat de fer amb el programa el que vol, i normalment això no és així, no podem compartir. És com si no poguérem prestar un llibre que ens agrada a un amic. Com diu Stallman, si l’usuari de software no té llibertat, els programes es converteixen en instruments de poder injust”.

D’altra banda estan els motius pragmàtics. “El software lliure està pensat per a ser útil a la gent, no per a treure’ls els diners. En qualsevol client de GNU/Linux hi ha una aplicació amb la llista de tots els programes existents. Punxes, te’l baixes, i a funcionar. No has de buscar a internet, baixar-te un programa per accedir a la resta, trobar la forma d’executar l’instal·lador sense que se’t colen 20 programes més i altres tants virus que no vols, i tot el que passa amb el software privatiu”, es queixa Andrés. I en el cas d’Apple, per exemple “encara és pitjor: posen cargols pentagonals per a que no pugues desmuntar els dispositius”.

Tot i que la utilització de software lliure té avantatges tant en l’aspecte (ètics i morals) i empresarial o de funcionament d’organitzacions (es poden adaptar les aplicacions al nostre negoci i sol ser més barat), la seua implantació no acaba de ser massiva. Països com Espanya fan esforços per adaptar-se, però hi ha un cas paradigmàtic en la implantació de software lliure en les administracions públiques com a mesura d’estalvi i reactivació de l’economia: el de la ciutat de Munich.

Com s’ha explicat en nombroses notícies, l’ajuntament de la ciutat alemanya va prendre la decisió en 2003 de mudar tota la xarxa municipal d’ordinadors a programes i sistemes operatius lliures. Eren 15.000 màquines en total i 10 anys després han fet públics els resultats. S’han invertit 20 milions d’euros (contra els 35 que suposava el contracte cancel·lat amb Microsoft) però, a canvi, s’han creat milers de llocs de treball i s’ha aconseguit tindre un sistema propi que es pot actualitzar segons les demandes de l’activitat de l’ajuntament i que, fins i tot, es pot vendre a altres ciutats que han mostrat interès.

Foto de portada: han Soete.

Autor Guillem Sanchis des dels nostres amics de Nonada.es