Periodisme local i global amb mirada valenciana, plural i compromesa amb els drets humans.
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Benaguasil, Benissanó, Olocau, Llíria, Gàtova, Nàquera, Vilamarxant, Casinos, Marines, Loriguilla, Los Serranos, Paterna

Segueix-nos a Google

Si la pensió supera el salari, el problema és el salari

✉️ Enviar per correu

  

Juan Torres qüestiona que les pensions siguen excessives perquè algunes superen els sous de persones treballadores. La resposta, sosté, és millorar els salaris i protegir les jubilacions, no retallar-les.

Una persona treballa a jornada completa i cobra menys que una altra que està jubilada. A partir d’eixa comparació, hi ha qui arriba a una conclusió: les pensions són massa altes i cal moderar-les.

Però Juan Torres López proposa mirar la mateixa situació des de l’altre costat. Si un salari no permet viure amb dignitat, per què la solució hauria de ser reduir la pensió d’una altra persona?

En el sisé capítol de Las mentiras sobre las pensiones, del fullet  El 29N te juegas tu pensión, l’economista desmunta la idea que les pensions públiques són excessives en relació amb els salaris. El seu argument és clar: la precarietat laboral no pot convertir-se en una excusa per a empobrir també els jubilats.

La comparació que posa el problema del revés

Imaginem una persona que cobra una pensió de 1.200 euros al mes i una altra que, treballant a jornada completa, en cobra 1.000. Són xifres hipotètiques per a entendre l’exemple.

La diferència pot provocar una pregunta legítima: com és possible que una faena a temps complet estiga tan mal pagada? Però el debat canvia si, en lloc de qüestionar el salari baix, es presenta la pensió com un privilegi.

Retallar la pensió a 900 euros no milloraria la nòmina de qui treballa. Només faria que les dos persones tingueren menys recursos per a viure.

Torres planteja el camí contrari: combatre la precarietat i millorar els salaris, al mateix temps que es protegixen unes pensions dignes. No es tracta de posar treballadors i jubilats a competir per qui cobra menys.

Què amaga la pensió mitjana?

En este debat apareix sovint una altra xifra: la pensió mitjana. És una dada útil per a conéixer el conjunt, però no explica per si sola quant cobra cada persona.

Un exemple senzill ho mostra. Si tres persones cobren pensions de 700, 900 i 1.700 euros, la mitjana és de 1.100 euros. Això no vol dir que totes cobren eixa quantitat: dos de les tres estan per davall.

Les pensions més elevades influïxen en la mitjana, mentre que moltes persones perceben quantitats molt més baixes. Milions de pensionistes cobren quantitats que arriben amb dificultat al salari mínim o que no l’assolixen.

Entre les persones amb pensions més reduïdes hi ha moltes dones. Les carreres laborals interrompudes, els salaris més baixos i els anys dedicats a les cures no remunerades poden acabar reflectint-se en la jubilació. També hi ha pensions de viduïtat que deixen les perceptores amb ingressos molt escassos.

Parlar de pensions «excessives» com si tots els jubilats visqueren en la mateixa situació esborra eixes diferències.

Si els preus pugen, què passa amb els ingressos?

Una altra comparació habitual apareix quan les pensions pugen més que els salaris. Torres recorda que les pensions estan protegides per llei amb una actualització vinculada a la inflació, mentre que molts treballadors no disposen d’una revisió salarial equivalent.

Imaginem que una compra que costava 100 euros passa a costar-ne 110. Si els ingressos d’una persona també augmenten en la mateixa proporció, podrà continuar fent aquella compra amb la mateixa part dels seus diners. Si els ingressos es queden igual, necessitarà dedicar-ne una part més gran a comprar el mateix.

Això és perdre poder adquisitiu: encara que la quantitat que cobres no baixe, els diners et permeten comprar menys.

Que una pensió s’actualitze per a afrontar l’augment dels preus no demostra que siga excessiva. La pregunta és per què els salaris de moltes persones treballadores no han mantingut també el seu poder de compra.

Per a què servix una pensió?

Torres també aborda una expressió que apareix sovint en els informes econòmics: la taxa de substitució. Explicada de manera senzilla, indica quina part del salari anterior queda coberta per la pensió en el moment de la jubilació.

Per exemple, si una persona cobrava 1.500 euros i la seua primera pensió és de 1.200, la pensió equival al 80 % del salari. De nou, són quantitats il·lustratives per a entendre el concepte.

Alguns discursos presenten una proporció elevada com un problema. Torres respon que mantindre una relació entre el salari i la pensió forma part de la raó de ser del sistema: evitar que deixar de treballar supose una caiguda brusca dels ingressos després d’una vida laboral.

Una pensió pública no és una almoina. És una prestació que forma part de la protecció social i que ha de permetre afrontar la jubilació amb dignitat.

Pujar salaris, protegir pensions

La comparació entre pensions i salaris pot servir per a obrir un debat necessari sobre els ingressos. Però convertir el salari més baix en la mesura del que hauria de cobrar tota la societat només estén la precarietat.

La pregunta que proposa el plantejament de Torres no és per què una iaia cobra més que el seu net, sinó per què el salari del net és insuficient i què es pot fer per millorar-lo.

Salaris dignes i pensions dignes no són objectius oposats. Millorar les condicions de qui treballa i protegir els ingressos de qui ja s’ha jubilat formen part de la mateixa defensa d’una vida digna.

«Si una pensió supera el teu sou, l'escàndol no està en la pensió, sinó en la precarietat de la teua nòmina. La pensió mitjana amaga milions de viudes i dones que cobren ingressos de misèria. Les pensions pugen amb els preus perquè la llei les protegix; als treballadors se'ls ha deixat perdre poder adquisitiu. Per què sempre proposeu abaixar les pensions i mai pujar els salaris?»*

#PensionsPúbliques #SalarisDignes #JuanTorres

Publicat per AGORACT en Crònica Camp de Túria