El president del Govern, Pedro Sánchez, i el president del Partit Popular (PP), Alberto Núñez Feijóo, protagonitzaran el dijous 19 de novembre un debat cara a cara organitzat per l'Acadèmia de Televisió. Cap a les deu de la nit s'encendran els focus en un plató en què s'enfrontaran cara a cara els candidats al Govern d'Espanya dels dos partits polítics amb més intenció de vot, segons les enquestes.
A deu dies de les eleccions, un debat d'estes característiques podria haver sigut analitzat per politòlegs i periodistes com una peça clau en el desenvolupament de la campanya. Amb audiències milionàries (l'antecedent directe es pot trobar en un debat amb els mateixos candidats el juliol de 2023 amb uns 5,9 milions d'espectadors), pareix una deducció lògica.
No obstant això, en el nou context mediàtic, amb comunicadors cada vegada més diversos entrant en campanya (les entrevistes del youtuber Jordi Wild a estos dos candidats arriben ja quasi als 15 milions de visualitzacions), es podria pensar que els debats televisats ja no tenen el pes que tenien. És això cert? I quines claus ens pot donar la retòrica a esta pregunta? Un repàs històric ens oferix prou perspectiva per a respondre a les qüestions plantejades.
Primer acte: Kennedy contra Nixon
Quan es parla de la història dels debats televisats, sol sorgir en primer pla el cèlebre debat de l'aleshores senador demòcrata estatunidenc John F. Kennedy contra el vicepresident republicà Richard Nixon el 26 de setembre de 1960.
És un bon exemple, diuen, per a comprendre la importància de la imatge i la posada en escena en un esdeveniment d'estes característiques. Sol seguir un comentari paregut a este: els qui van escoltar el debat per la ràdio van donar com a vencedor Nixon; els qui el van vore per televisió van considerar que Kennedy va ser millor. La presència física de Nixon (suorós i amb aspecte cansat), expliquen, va donar una imatge molt desmillorada enfront de la «brillantor» del candidat demòcrata.
Per què se sol posar este exemple? La raó és complexa. Segurament es tracta de recuperar alguns principis retòrics ja enunciats pels autors clàssics, però donant protagonisme al poder de la imatge. També d'exemplificar un canvi en la forma de fer política que es va donar en aquelles dècades.
És a dir, es tracta de resumir l'auge de l'era audiovisual en el periodisme, així com de connectar els principis aristotèlics de l'argumentació: l'ethos, el pathos i el logos (açò és, la imatge de l'orador, les emocions i la raó). Segons este exemple, Nixon va guanyar en la ràdio perquè tenia millors arguments (el logos); però va perdre en televisió pel seu ethos (imatge de l'orador) i per les emocions que despertava en l'audiència (el pathos).
Ara bé, esta llegenda té els peus de fang. El 1987, els acadèmics David Vancil i Sue Pendell van posar en dubte el relat i van revisar les proves d'estes afirmacions. El seu estudi va reflectir que, des d'un punt de vista sociològic, la divergència d'opinió entre els dos públics no estava recolzada.
El 2017, altres científics van continuar amb esta línia d'argumentació en un estudi sobre la importància de la televisió en el debat entre candidats estatunidencs. La seua conclusió va ser que l'enquesta que va permetre esta afirmació no era prou representativa i que tenia un biaix republicà.
Significa això que la imatge no és important? No, els antics tractats de retòrica ja ho deixaven clar: és la conjunció dels tres pilars (l'orador, les emocions i els arguments) el que aconseguix l'adhesió del públic.
El debat del 27 de juny de 2024 entre Joe Biden i Donald Trump reforça un poc esta idea. El candidat demòcrata va mostrar una debilitat tant en la seua imatge pública (se li va atribuir una vellesa que havia disminuït les seues capacitats), com en els seus arguments (va estar titubejant i inconnex tot el debat). La conjunció d'estes dos interpretacions va donar lloc a un sentiment d'inseguretat en la seua gestió que el va portar, setmanes després, a anunciar la seua retirada política.
Segon acte: el cas espanyol
Els debats televisats van arribar més tard a Espanya. Un dels primers exemples amb què comptem va ser el del programa La Clave (TVE), quan l'1 d'octubre de 1982, ja en campanya, es van reunir representants dels principals partits polítics en lliça sota el títol ¿Para quién los votos?. Landelino Lavilla (UCD), Manuel Fraga (AP), Alfonso Guerra (PSOE), Santiago Carrillo (PCE), Agustín Rodríguez Sahagún (CDS), Luis Uruñuela (PSA), Miquel Roca (CiU) i Xabier Arzalluz (PNV) van protagonitzar un encontre en clau intel·lectual i molt centrat en les propostes polítiques.
Poc després, l'abril de 1984, una acabada d'estrenar TV3 va celebrar el seu primer debat electoral amb cinc candidats a la Generalitat de Catalunya: Jordi Pujol (CiU), Raimon Obiols (PSC), Antoni Gutiérrez Díaz (PSUC), Heribert Barrera (ERC) i Eduard Bueno (AP). En este, igual que en l'anterior, els candidats centraven el seu discurs en el seu argumentari, sense parar massa atenció als altres pilars retòrics.
El canvi fonamental es va viure el 1993, quan Felipe González i José María Aznar es van enfrontar el 24 de maig en Antena 3 i una setmana després en Telecinco. Estos cara a cara es van saldar, si es fa cas a l'hemeroteca, amb una primera victòria per a Aznar i una segona per a González. Finalment, el PSOE va guanyar les eleccions del 6 de juny, encara que va perdre la majoria absoluta. Ací ja s'observa una evolució clara en la posada en escena (actio dirien els retòrics) amb una gran cura en tots els detalls.
Tercer acte: les xarxes socials
Després de quinze anys amb menys debats, el 2008 es va recuperar este format amb força. Aquell any, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy van protagonitzar dos debats. El 2011 hi va haver un cara a cara entre Alfredo Pérez Rubalcaba (PSOE) i Mariano Rajoy (PP); el 2015, entre Rajoy i Pedro Sánchez i un debat a quatre en què Soraya Sáenz de Santamaría (PP) va substituir Rajoy. El 2016, un debat a quatre; el 2019, un a quatre a l'abril i un altre a cinc al novembre, i el 2023, un debat entre Sánchez i Feijóo paregut al que tindrà lloc esta nit.
El canvi en estos últims anys és notable, ja no tant pel paper dels polítics, sinó per la importància de les xarxes socials en la interpretació dels debats.
Un exemple el podem trobar en la famosa «xiqueta de Rajoy». El 2008, el polític del Partit Popular, en el seu minut d'or, va fer una metàfora sobre una suposada xiqueta acabada de nàixer per a exemplificar els reptes i els compromisos del seu partit amb el futur del país. Més o menys encertada, va ser significatiu com en el context digital este discurs va derivar en un mem, la qual cosa dona mostra del canvi que s'està produint des de fa anys.
Han perdut, per tant, pes els debats televisats? És difícil respondre a esta qüestió perquè no sols es pot fer una valoració quantitativa de les audiències. Potser el que ha canviat no siga tant el debat com la seua vida posterior, la seua reinterpretació i la seua apropiació. I la retòrica pot donar moltes claus per a entendre-ho.![]()
Víctor Gutiérrez Sanz, Doctor en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada (especialitzat en Retòrica i Anàlisi del Discurso), Universitat de Valladolid
Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llig l'original.
