Periodisme local i global amb mirada valenciana, plural i compromesa amb els drets humans.
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Benaguasil, Benissanó, Olocau, Llíria, Gàtova, Nàquera, Vilamarxant, Casinos, Marines, Loriguilla, Los Serranos, Paterna

Segueix-nos a Google

Retallar pensions no garantix més diners per a sanitat o educació

✉️ Enviar per correu

   

Juan Torres desmunta la idea que cal reduir les pensions per a finançar altres necessitats socials. Els recursos públics, explica, depenen de les decisions sobre els ingressos i les prioritats de despesa.

Una persona major cobra la seua pensió. Al mateix barri, una família espera una plaça en una escola infantil i una altra necessita una cita en el centre de salut.

A vegades es presenta eixa situació com si les tres necessitats competiren inevitablement: per a millorar un servici públic, es diu, cal reduir la despesa en pensions.

Però retallar la pensió de la persona major no garantix que s’òbriguen més places escolars ni que s’incorpore més personal sanitari. Els diners que es deixen de destinar a una partida no passen automàticament a una altra.

En la novena entrega del seu fullet sobre les mentires de les pensions, l’economista Juan Torres López qüestiona precisament eixa falsa promesa: presentar els retalls com una manera de dedicar els recursos a coses «més útils».

Retallar una partida no decidix el destí dels diners

Imaginem uns pressupostos públics en què es reduïx la quantitat destinada a pensions. Sobre el paper, eixa decisió deixa recursos disponibles. Però què se’n fa després? Es poden dedicar a sanitat, a educació, a altres despeses o a reduir ingressos públics mitjançant rebaixes fiscals.

El destí no està escrit en el retall. Cal una altra decisió política per a determinar-lo i normalment que planteja retallar, no ho fa no més en les pensions.

Per això, afirmar que una reducció de pensions millorarà automàticament els hospitals o les escoles és confondre dos decisions diferents: llevar recursos d’un lloc i decidir on es destinen.

Torres recorda que, en els anys en què les pensions amb prou faenes pujaven i perdien poder adquisitiu, també es retallava en sanitat, educació i investigació. L’experiència mostra que debilitar una protecció social no garantix que se’n reforcen unes altres.

La pensió no desapareix: es convertix en ingressos per al barri

Quan es parla de pensions com si foren diners improductius, es perd de vista què fan les persones que les cobren.

Pensem en una dona jubilada que rep la pensió i, al llarg del mes, paga el lloguer i la llum, compra aliments al mercat, va a la farmàcia i ajuda el seu net amb alguna despesa. Els diners passen per les seues mans i arriben després a altres persones i negocis.

La fruiteria ven productes; la farmàcia paga treballadors i proveïdors; una part de les compres també genera ingressos públics a través dels impostos. Així, una mateixa quantitat circula per l’economia.

Això és el que Torres anomena efecte multiplicador: una despesa inicial pot generar altres ingressos i més activitat quan els diners passen d’unes mans a unes altres. La pensió, a més de protegir qui la rep, contribuïx a sostindre la vida econòmica dels pobles i barris.

Si es reduïx, la persona pensionista té menys capacitat per a comprar i ajudar la seua família. Els negocis on consumix també poden vendre menys. Un retall, per tant, no afecta només la llibreta de qui cobra la pensió.

Els ingressos públics també són una decisió

El debat sobre els pressupostos no consistix únicament a decidir quina despesa es baixa. També inclou una altra pregunta: quins recursos s’obtenen i qui contribuïx a aportar-los?

Torres defensa que el finançament de les pensions i dels servicis públics es pot reforçar amb més ocupació, millors salaris, una fiscalitat justa i la lluita contra el frau.

Això no elimina la necessitat de decidir com es distribuïxen els diners públics. Però sí que rebutja que l’única manera de millorar un dret siga debilitar-ne un altre.

En lloc de preguntar a una viuda si ha de cobrar menys perquè hi haja una escola infantil, també es pot preguntar com es recapten els recursos necessaris i quines despeses es prioritzen.

Quan hi ha diners per a altres decisions

Torres contrasta el discurs de la falta de recursos amb els diners públics mobilitzats per al rescat bancari. El fullet situa en uns 60.000 milions d’euros la quantitat que no es recuperarà.

L’economista també posa el focus en la despesa militar. Assenyala que la compra d’armes i la indústria militar generen activitat econòmica i ocupació, però defensa que cal debatre quina utilitat social té eixa despesa i comparar-la amb altres necessitats col·lectives.

La qüestió que planteja és de prioritats: quan es destinen recursos a la banca o a la defensa, es pren una decisió pública. Quan es financen pensions, sanitat o educació, també.

Anomenar «gasto» la pensió d’una persona major i «inversió» altres partides pot condicionar la manera com les valorem. Torres proposa mirar què rep la societat a canvi: protecció davant la pobresa, ingressos per a les famílies i activitat en l’economia de proximitat.

No cal enfrontar l’escola amb la pensió de la iaia

Una família no deixa de necessitar un centre de salut perquè una persona major cobre la pensió. Tampoc una persona jubilada deixa de necessitar ingressos perquè els seus nets necessiten una bona educació.

De fet, sovint eixes necessitats conviuen en la mateixa casa. Una pensió pot ajudar a pagar la compra quan un fill està en l’atur o contribuir a les despeses dels nets. Mentrestant, tots necessiten una sanitat i una educació públiques que funcionen.

Enfrontar unes necessitats amb les altres amaga el debat sobre com s’obtenen i es distribuïxen els recursos. La pregunta que planteja Torres és més directa: si es diu que cal retallar pensions per a coses més útils, quines són eixes coses i qui decidix el destí dels diners?

Defensar pensions dignes i reclamar bons servicis públics no són causes oposades. Són parts d’una mateixa exigència: que els recursos col·lectius servisquen per a garantir una vida digna.

La resposta en el debat

La idea central dels arguments de Juan Torres es pot resumir així:

«No hem de triar entre la pensió de les persones majors i l’educació dels nostres fills: les dos són necessitats que mereixen protecció. Retallar pensions no garantix més diners per als hospitals; quan les pensions perdien poder adquisitiu, també es retallava en sanitat i educació. Per a finançar uns servicis públics de qualitat i unes pensions dignes, cal debatre les prioritats, combatre el frau fiscal i exigir que qui més té contribuïsca de manera justa.»

#PensionsPúbliques #ServicisPúblics #JuanTorres

Publicat per AGORACT en Crònica Camp de Túria