Juan Torres qüestiona que retardar la jubilació i reduir les prestacions siguen les úniques vies per a garantir el sistema. Davant dels retalls, proposa reforçar-ne els ingressos.
«Cal fer sacrificis per a salvar les pensions». És una frase que apareix sovint quan es proposa retardar l’edat de jubilació o reduir la quantitat que cobraran els futurs pensionistes.
Però què significa salvar un sistema si les persones han d’esperar més temps per a accedir-hi i, quan ho fan, reben menys diners?
En el seté capítol de Las mentiras sobre las pensiones, del fullet El 29N te juegas tu pensión, l’economista Juan Torres López qüestiona eixa manera de presentar els retalls. El sistema públic, explica, no existix només per a quadrar uns comptes: existix per a protegir les persones quan arriben a la jubilació.
Salvar el sistema o buidar-lo de contingut?
Una comparació ajuda a entendre el problema. Imaginem un hospital que necessita més recursos. Si la resposta fora reduir tractaments i deixar pacients sense atenció, podríem dir que s’han retallat les despeses, però difícilment que s’ha resolt el problema per al qual existix l’hospital.
Amb les pensions, Torres planteja una pregunta semblant. Si la manera de mantindre el sistema és obligar les persones a treballar més anys i donar-los una prestació menor, què passa amb la seua funció de garantir una jubilació digna?
Els comptes importen, però també importa què permet fer el sistema: a quina edat es pot accedir a la jubilació i amb quins ingressos es pot viure després.
Retardar la jubilació també té un cost
Jubilar-se més tard no significa només continuar treballant uns anys més. També significa començar a cobrar la pensió més tard, i això afecta de manera diferent cada persona.
Imaginem dos treballadors de 64 anys. Un té una faena que li permet continuar en bones condicions. L’altre ha fet durant dècades un treball físicament exigent i arrossega problemes de salut. Una mateixa exigència d’allargar la vida laboral no té el mateix impacte per als dos.
Hi ha també qui perd la faena abans d’arribar a l’edat de jubilació i té dificultats per a tornar a trobar-ne. Per a estes persones, retardar el moment de jubilar-se pot allargar una etapa d’incertesa, amb subsidis o altres ingressos menors que el salari, segons la situació de cadascuna.
Per això, quan es parla de treballar més anys, cal preguntar-se qui pot fer-ho, en quines condicions i amb quins ingressos mentrestant.
Cobrar menys durant la jubilació
L’altra cara del retall és reduir la quantia de la pensió. Les fórmules de càlcul i les condicions d’accés poden influir en el resultat final: no són detalls tècnics sense conseqüències, perquè determinen els ingressos amb què viurà una persona jubilada.
Pensem en un exemple hipotètic. Si una pensió inicial fora de 1.200 euros mensuals i un canvi en el càlcul la reduïra a 1.080, la persona disposaria de 120 euros menys cada mes. Al llarg de dotze mesos serien 1.440 euros menys; si es mantinguera eixa diferència en catorze pagues, serien 1.680 euros.
No és només una xifra en un informe. Són diners que poden fer falta per a pagar la vivenda, els subministraments, els medicaments o la compra.
El resultat concret de qualsevol reforma depén de com es dissenye i de la trajectòria laboral de cada persona. La qüestió que assenyala Torres és que una reducció de la prestació afecta directament la finalitat del sistema.
I la gent jove?
El debat també afecta les persones joves que busquen una faena estable. Torres relaciona el retard de la jubilació amb les dificultats per al relleu generacional i qüestiona que allargar la vida laboral siga una bona resposta en una societat amb desocupació juvenil.
Ara bé, una jubilació no crea automàticament un lloc de treball: l’empresa pot substituir la persona que se’n va, reorganitzar la faena o no cobrir la vacant. El relleu depén de les decisions de contractació i de les condicions de cada sector.
La preocupació, en tot cas, és compartida: les persones majors necessiten poder retirar-se en condicions dignes i les joves necessiten oportunitats de treball estable. Les polítiques d’ocupació han d’atendre les dos realitats.
Les pensions tenen despeses, però també ingressos
Quan es parla de sostenir les pensions, sovint tota l’atenció recau en la despesa: quants anys es cobraran i quina quantitat rebrà cada persona. Però els comptes tenen una altra banda: els ingressos.
Torres defensa que, si el sistema necessita més recursos, també es pot actuar per augmentar-los. Entre les vies que planteja hi ha millorar l’ocupació i els salaris, revisar els límits de cotització dels sous més alts i complementar el finançament amb impostos.
Un exemple ajuda a veure la diferència. Si una família necessita més diners per a afrontar les seues despeses, pot revisar què gasta, però també pot buscar com augmentar els ingressos. En el debat sobre pensions passa igual: reduir prestacions no és l’única pregunta que es pot fer.
Més ocupació i millors salaris poden aportar més cotitzacions. Les aportacions dels pressupostos públics, finançades amb impostos, són una altra manera de destinar recursos a la protecció social. Torres defensa que eixe esforç es repartisca de manera progressiva.
Quan la pensió pública perd pes, creix l’espai per al negoci privat
L’economista també advertix d’una conseqüència dels retalls: si una persona pensa que la pensió pública serà insuficient o arribarà massa tard, pot sentir-se pressionada a buscar una alternativa privada.
Eixa opció, però, exigix disposar de diners per a estalviar i pot comportar comissions i riscos associats a les inversions. No totes les persones tenen la mateixa capacitat per a reservar una part del salari cada mes.
Per això, reduir la protecció pública no afecta totes les butxaques de la mateixa manera. Qui té menys marge per a estalviar és també qui pot tindre més dificultats per a compensar una pensió més baixa.
La pregunta és quina jubilació volem garantir
El debat sobre les pensions no es pot reduir a decidir quants anys més ha de treballar la gent o quants euros menys ha de cobrar. També cal discutir quins recursos es destinen al sistema i com es repartix l’esforç per a finançar-lo.
La pregunta que planteja Juan Torres és directa: si l’objectiu és garantir una jubilació digna, per què presentar la pèrdua de drets com l’única manera d’aconseguir-ho?
Salvaguardar el sistema públic significa que continue complint la seua funció: protegir les persones quan deixen de treballar, amb ingressos suficients i unes condicions d’accés que tinguen en compte les seues vides laborals.
«Dir que per a salvar les pensions cal retallar-les i retardar l'edat és com dir que per a salvar un hospital cal gitar els malalts al carrer. El sistema va nàixer per a assegurar una vellesa digna, no per a quadrar un balanç a costa de la nostra salut. Si fan falta més recursos, el camí és pujar els salaris, destopar les cotitzacions dels sous més alts i aportar diners dels impostos, no condemnar els majors a morir a la faena i tancar el pas laboral als joves».
#PensionsPúbliques #JubilacióDigna #JuanTorres
Publicat per AGORACT en Crònica Camp de Túria
