Juan Torres qüestiona que reforçar els ingressos de la Seguretat Social implique necessàriament destruir llocs de treball. L’economista recorda que les empreses també necessiten clients i que les pensions sostenen el consum.
Cada vegada que es planteja augmentar les cotitzacions per a finançar la Seguretat Social, apareix una advertència: les empreses contractaran menys i es destruiran llocs de treball.
El missatge dibuixa una elecció difícil: o protegim les pensions o protegim l’ocupació. Però Juan Torres López qüestiona que eixa siga l’única alternativa.
En el huité capítol DE Las mentiras sobre las pensiones, del fullet El 29N te juegas tu pensión, de l’economista explica que les cotitzacions financen drets socials i que l’ocupació no depén d’un únic factor. Per a entendre per què una empresa contracta, també cal mirar si té clients, quins productes ven i en quines condicions desenvolupa la seua activitat.
Cotitzar és finançar protecció
Les cotitzacions socials són les aportacions que fan empreses i persones treballadores al sistema de protecció social. Amb elles es financen prestacions que poden ser necessàries al llarg de la vida laboral i després de la jubilació.
Una persona que treballa pot necessitar protecció si emmalaltix, patix un accident o perd la faena. Més avant, pot accedir a una pensió quan complisca les condicions establides. Les prestacions concretes tenen requisits i fonts de finançament pròpies, però formen part d’eixa xarxa col·lectiva.
Torres explica les cotitzacions com una part de la remuneració vinculada al treball que no arriba directament a la nòmina mensual, sinó que contribuïx a finançar drets socials. Per això qüestiona que es presenten únicament com una càrrega: també són recursos que sostenen la protecció de les persones treballadores i les seues famílies.
Reduir-les pot disminuir els ingressos disponibles per a eixa protecció, llevat que es compensen amb altres recursos. La pregunta, per tant, no és només quant paga una empresa, sinó també què es finança amb eixos diners.
L’exemple del bar: sense clients no hi ha faena per a tots
Imaginem un bar de barri ple de gent. Les taules estan ocupades, la cuina no dona l’abast i les persones que hi treballen no poden atendre totes les comandes. Si la demanda es manté, el propietari pot necessitar contractar algú més.
Ara imaginem el mateix bar quasi buit. Encara que el cost de contractar siga menor, el propietari pot no incorporar ningú perquè no té prou clients per a justificar-ho.
L’exemple mostra una idea central de Torres: les empreses contracten quan necessiten produir o prestar servicis, i això depén, entre altres coses, que hi haja persones disposades a comprar-los.
El cost laboral també pot influir en les decisions de contractació. Però no actua tot sol. Si les famílies tenen ingressos insuficients i consumixen menys, els comerços i les empreses també ho noten.
Les pensions també arriben als comerços
Una pensió no es queda immobilitzada en un compte. Qui la cobra compra aliments, paga rebuts, acudix a la farmàcia o consumix als negocis del seu entorn.
Pensem en una persona jubilada que compra cada setmana al forn, a la fruiteria i al mercat. Una part de la seua pensió es convertix en ingressos per a eixos establiments. I eixos ingressos ajuden a pagar productes, lloguers i salaris.
El mateix passa amb les nòmines de les persones que treballen. Per això, Torres sosté que salaris i pensions suficients no són només una despesa: també contribuïxen a mantindre l’activitat econòmica.
Abaixar els ingressos de les famílies pot reduir la seua capacitat de compra. I si hi ha menys clients, els negocis poden tindre més dificultats per a mantindre o ampliar l’activitat.
Què ens diuen les dades d’ocupació?
Torres recorda que, en els últims anys, a Espanya han augmentat les cotitzacions per diverses vies, mentre l’ocupació i l’afiliació a la Seguretat Social han arribat a màxims històrics.
Això contradiu la idea que una pujada de cotitzacions haja de provocar necessàriament una caiguda de l’ocupació en qualsevol circumstància.
El mateix economista explica que l’efecte depén de quant s’apugen les cotitzacions i de la situació de l’economia. En l’evolució de l’ocupació intervenen molts factors, com l’activitat econòmica, la demanda, els salaris i la situació de cada sector.
Que les cotitzacions i l’ocupació hagen pujat al mateix temps no permet calcular, per si sol, l’efecte concret de cada mesura. Però sí que mostra que no es pot presentar la destrucció d’ocupació com una conseqüència automàtica i inevitable.
Alemanya: salaris més alts, més cotització total i menys atur
Juan Torres convida a mirar altres països europeus per a qüestionar la idea que unes cotitzacions més elevades impedixen crear ocupació. Alemanya oferix un exemple concret.
Segons les dades de l’OCDE, l’any 2025 el salari brut anual mitjà alemany, ajustat al poder de compra, era de 93.985 dòlars, davant dels 57.517 d’Espanya. L’ajust permet comparar millor la capacitat de compra entre els dos països.
En el cas d’una persona sense fills que cobrava el salari mitjà, la suma de les cotitzacions de l’empresa i del treballador representava el 35,1 % del cost laboral a Alemanya, davant del 28,4 % a Espanya. Al mateix temps, la taxa anual d’atur era del 3,9 % a Alemanya i del 10,5 % a Espanya, segons Eurostat.
La distribució de les cotitzacions també era diferent: la part que corresponia a l’empresa representava el 17,3 % del cost laboral a Alemanya i el 23,4 % a Espanya. Però eixos percentatges s’aplicaven sobre salaris i costos laborals diferents.
La comparació mostra que un país pot tindre salaris i cotitzacions totals més alts i, alhora, menys atur. No significa que les cotitzacions siguen la causa de la diferència d’ocupació: cada economia té les seues condicions. Però sí que desmunta la idea que reforçar les cotitzacions haja de destruir faena inevitablement.
Per a entendre l’ocupació també cal mirar la inversió, la productivitat i la demanda. I els salaris importen per partida doble: millorar-los pot aportar més recursos a la Seguretat Social i donar més capacitat de compra a les famílies.
Qui assumix l’esforç?
Torres assenyala que darrere de l’oposició a les pujades de cotitzacions també hi ha una qüestió de repartiment. Si les empreses aporten menys per cada persona treballadora, disposen de més marge per als seus beneficis, mentre el sistema públic deixa de rebre recursos que podrien destinar-se a prestacions socials.
L’economista sosté que presentar qualsevol millora dels ingressos com una amenaça per a l’ocupació tanca el debat abans de començar: si no es poden augmentar els recursos, sembla que només es puga actuar reduint pensions o retardant la jubilació.
I una pensió pública més baixa, advertix, pot empentar més persones a buscar plans privats per a completar els seus ingressos, amb el negoci que això representa per a les entitats que els gestionen.
Treball i pensions no són enemics
Les decisions sobre cotitzacions tenen conseqüències per a empreses i treballadors, però també per a les prestacions que el sistema pot sostindre. Per això cal discutir com es financen les pensions i com es repartix l’esforç, sense acceptar que l’única eixida siga retallar drets.
La pregunta no hauria de ser si triem entre treball o pensions. Una economia necessita ocupació de qualitat, empreses amb activitat i una protecció social suficient. Els salaris i les pensions, a més de sostindre les persones que els cobren, tornen als barris i als negocis en forma de consum.
«La cotització no és un impost: és part del meu salari destinada a cobrir els meus drets i la meua pensió futura; abaixar-la no és ajudar l'empresa, és abaixar-me el sou. L'ocupació no la creen els costos de saldo, sinó la clientela i les vendes. Països com Alemanya o els nòrdics tenen cotitzacions i sous molt més alts que Espanya i tenen menys atur. Si apujar cotitzacions destruïx ocupació, com expliqueu que a Espanya hi haja hui més gent treballant i cotitzant que mai després d'haver-les apujades?».
#PensionsPúbliques #CotitzacionsSocials #JuanTorres
Publicat per AGORACT en Crònica Camp de Túria
