Periodisme local i global amb mirada valenciana, plural i compromesa amb els drets humans.
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Benaguasil, Benissanó, Olocau, Llíria, Gàtova, Nàquera, Vilamarxant, Casinos, Marines, Loriguilla, Los Serranos, Paterna

Segueix-nos a Google

La pensió de la teua iaia no és el problema: la mentira que vol enfrontar joves i majors

✉️ Enviar per correu

   

Juan Torres explica que el sistema públic és un acord entre generacions i que substituir-lo per comptes privats no eliminaria la necessitat de sostindre les pensions actuals.

Una persona jove cobra un salari que amb prou faenes li permet pagar el lloguer. Té dificultats per emancipar-se i no sap si podrà construir el futur que voldria. La seua preocupació és real.

Però hi ha qui li oferix una explicació enganyosa: el problema, li diuen, és que una part del seu treball servix per a pagar la pensió de les persones majors. Com si la precarietat de la joventut fora culpa de la jubilació dels seus pares o dels seus iaios.

En el cinqué capítol de  Las mentiras sobre las pensiones, del fullet  El 29N te juegas tu pensión, l’economista Juan Torres López desmunta eixa idea. El sistema públic no és una factura que una generació paga a una altra a canvi de res. És un acord que passa d’unes generacions a les següents.

Una carrera de relleus entre generacions

Imaginem una carrera de relleus. Cada corredor rep el testimoni, fa la seua part del recorregut i després el passa al següent. Ningú corre tot sol: la carrera continua perquè cada participant agafa el relleu quan li correspon.

El sistema públic de pensions funciona d’una manera semblant. Les persones que treballen hui cotitzen i contribuïxen a pagar les pensions actuals. Abans, els pensionistes de hui van treballar i van contribuir al sosteniment del sistema del seu temps. Quan les persones joves d’ara es jubilen, les pensions es finançaran amb els recursos de la societat d’aquell moment.

Pensem en una família amb tres generacions: una iaia jubilada, una filla que treballa i una neta que acaba d’entrar al mercat laboral. La iaia va contribuir al sistema durant la seua vida laboral; ara, la filla i la neta contribuïxen al pagament de les pensions actuals. Quan elles es jubilen, seran les generacions que treballen aleshores les que prendran el relleu.

Presentar les cotitzacions com un regal que la joventut fa als majors amaga, per tant, una part essencial de la història: les generacions no són equips rivals, sinó participants d’un mateix sistema de protecció que es manté en el temps.

Un pla privat no elimina la dependència entre generacions

Els qui defensen substituir el repartiment per comptes privats solen prometre que així cada persona es pagarà la seua pròpia jubilació. Juan Torres assenyala que eixa promesa no elimina una realitat bàsica.

Una persona jubilada necessita aliments, medicaments, electricitat i altres béns i servicis. Tant si els paga amb una pensió pública com amb els rendiments o la venda d’actius d’un pla privat, eixos béns i servicis han de ser produïts per les persones que treballen en aquell moment.

Per exemple, una persona pot tindre estalvis en un fons privat i utilitzar-los per a comprar pa quan es jubile. Però el pa haurà d’elaborar-lo algú que treballe en eixe moment. Els diners donen accés al producte; no substituïxen el treball necessari per a produir-lo.

Canviar el sistema de finançament, per tant, no fa desaparéixer la relació entre generacions. També canvia qui gestiona els recursos: en un pla privat intervenen entitats financeres que cobren comissions, i el resultat depén, entre altres factors, de les inversions i dels costos del producte.

Qui pagaria el canvi de model?

Torres advertix, a més, d’una pregunta que sovint queda fora de les promeses de privatització: què passaria amb les pensions de les persones que ja estan jubilades?

Si una part dels recursos que hui financen el sistema públic es desviara cap a comptes privats, les pensions actuals continuarien havent de pagar-se. Una transició d’eixe tipus obligaria a trobar altres ingressos o a assumir altres costos per a cobrir-les.

Imaginem que una treballadora comença a destinar diners a un compte privat per a la seua futura jubilació. Mentrestant, la pensió de sa mare, que ja està jubilada, s’ha de continuar pagant. Si al sistema públic li arriben menys recursos, caldrà cobrir eixa diferència d’alguna manera.

És el que l’economista presenta com el risc del doble pagament: contribuir al sosteniment de les pensions existents i, alhora, acumular diners per a la jubilació pròpia.

La càrrega concreta dependria de com es dissenyara el canvi i de qui n’assumira el cost. Però la pregunta continua sent la mateixa: d’on eixirien els diners per a pagar les pensions ja reconegudes mentre es financen els nous comptes?

Cotitzar també protegix la gent jove

La cotització no servix únicament per a finançar la jubilació. La Seguretat Social i el sistema de protecció social també oferixen prestacions davant situacions que poden arribar molt abans de l’edat de retirar-se.

Una malaltia, un accident, la pèrdua de la faena o el naixement d’un fill poden canviar de sobte la situació d’una família. Les prestacions per incapacitat, desocupació o naixement i cura, així com les pensions de viduïtat i orfandat, formen part d’eixa xarxa de protecció, amb els requisits que corresponen a cada cas.

Torres destaca també el paper de les pensions de viduïtat per a moltes dones majors, que depenen d’eixos ingressos per a viure. Protegir-les no és una qüestió aliena a la joventut: és mantindre una xarxa que acompanya les famílies al llarg de la vida.

El problema és la precarietat, no la pensió dels majors

Un lloguer inaccessible no es resol retallant la pensió d’una persona jubilada. Tampoc desapareixen els salaris baixos, les jornades parcials no desitjades o la inseguretat laboral perquè joves i majors es miren com a adversaris.

Juan Torres situa el debat en les condicions de treball, el cost de la vivenda i la distribució dels recursos. Si una persona jove no pot emancipar-se o arribar a final de mes, la resposta ha de buscar-se en eixes condicions, no en convertir la seua iaia en culpable.

A més, en moltes famílies passa justament el contrari del que suggerix el relat de la guerra generacional: la pensió dels majors ajuda fills i nets a afrontar el lloguer, la desocupació o altres dificultats.

La solidaritat, per tant, no circula en una sola direcció. El sistema públic unix generacions, i les famílies també es donen suport entre elles quan els ingressos no arriben.

La pregunta que sí que cal fer

La joventut té motius per exigir millors salaris, faena estable i una vivenda assequible. Però retallar pensions no dona resposta a cap d’eixes demandes.

La pregunta que planteja Juan Torres és una altra: com garantim unes condicions de vida dignes per a qui treballa hui i per a qui, després d’una vida de treball, té dret a una pensió?

Enfrontar joves i majors no resol el problema. Defensar bons salaris, protecció social i pensions públiques significa defensar drets que passen d’una generació a l’altra.

«No mantinc ningú: córrec el meu torn en una cursa de relleus que els meus iaios ja van córrer i que demà correran per mi. Amb un pla privat passaria el mateix, però amb un banc cobrant-me comissions pel camí, i el seu model m'obligaria a pagar dues vegades. El meu problema real són els meus contractes precaris, el meu sou i el meu lloguer, no la pensió de ma iaia. Què proposeu per a això?»

#PensionsPúbliques #SolidaritatEntreGeneracions #JuanTorres

Publicat per AGORACT en Crònica Camp de Túria