El pròxim 11 de novembre està convocada una vaga general en protesta pel cost de la vivenda i l'evolució dels salaris en termes reals. Les organitzacions convocants són Comissions Obreres (CCOO), la Unió General de Treballadors (UGT), la Confederació General del Treball (CGT), la Confederació Nacional del Treball (CNT), Co.Bas, Intersindical i la Unió d'Actors i Actrius.
 |
| Manifestació pel dret a la vivenda on es reclamava la vaga general. Va ser celebrada a Múrcia el passat 4 d'octubre. LoboPhotoESP/Shutterstock |
La particularitat d'esta protesta radica en el fet que la convocatòria respon a una demanda prèvia de col·lectius socials mobilitzats pel dret a la vivenda, especialment el Sindicat de Llogateres, després de les protestes generades pel desnonament de l'octogenària Maricarmen Abascal i la posterior acampada a la Puerta del Sol.
125 anys de vagues
La història de la vaga general a Espanya auna conflictes laborals, mobilitzacions d'oposició i rebuig a determinats models polítics i econòmics. El seu recorregut reflectix com han canviat les prioritats de la classe treballadora i qui protagonitza les mobilitzacions.
En el següent repàs analitzem els seus motius, el seu impacte, com han evolucionat els seus protagonistes i la seua capacitat real d'influir en el marc social i polític vigent en cada moment.
Raons per a anar a la vaga
La primera fita rellevant va ser la vaga de febrer de 1902 a Barcelona, impulsada pel moviment anarcosindicalista. La reivindicació era concreta: reduir la jornada laboral a nou hores. Encara que no es va estendre molt més enllà de Catalunya, va ser secundada per més de 100 000 persones i va forçar el govern de Sagasta a declarar l'estat de guerra. Aquell episodi va deixar al descobert la incapacitat dels partits per a respondre a les demandes socials de la població.
Quinze anys després, a l'agost de 1917, els sindicats UGT i CNT van convocar la primera gran vaga d'abast nacional. En un context d'inflació desbocada, els convocants van exigir la baixada de preus dels productes bàsics i un canvi de règim. La repressió va ser brutal –hi va haver desenes de morts i milers de detencions– però l'escletxa en el sistema de la Restauració ja era irreparable.
Durant la Segona República, la vaga d'octubre de 1934 es va plantejar en oposició al desmantellament de les reformes agràries, laborals, educatives i autonòmiques dels dos primers anys de la II República. Va ser especialment intensa a Astúries, on va tindre un caràcter insurreccional i va deixar més de 1 500 morts. Aquell episodi va ser el germen del Front Popular que guanyaria les eleccions de febrer de 1936.
Les vagues, el franquisme i la Transició
Durant la dictadura franquista, encara que la vaga estava tipificada com a delicte de sedició, es van produir aturades sectorials importants. Destaca La Huelgona (Astúries, abril-juny de 1962), iniciada per l'acomiadament de set treballadors que reclamaven millores laborals. El conflicte, que es va estendre a 27 províncies i va reunir vora 300 000 vaguistes, va obligar el règim a negociar millores salarials i de jubilació, així com a alliberar els detinguts. Açò va suposar un punt d'inflexió que va impulsar l'oposició sindical i el naixement clandestí de les primeres Comissions Obreres.
Després de la mort de Franco, la vaga general del 12 de novembre de 1976, convocada per la Coordinadora d'Organitzacions Sindicals (CCOO, UGT i USO), va exigir amnistia per als presos polítics, llibertat sindical i un salari mínim digne. La van secundar prop de dos milions de persones i va pressionar el govern de Suárez per a accelerar la legalització dels partits i sindicats en la primavera de 1977.
Dos anys després, el 5 d'abril de 1978, CCOO i UGT van convocar una vaga general de només una hora de duració, emmarcada en el context d'una protesta europea contra la desocupació. Va tindre un seguiment d'aproximadament quatre milions de persones treballadores, segons els convocants.
Els sindicats contra els governs socialistes
Durant els governs de Felipe González, els grans sindicats van passar de l'aliança amb el PSOE a la confrontació. Així va ocórrer per primera vegada en la vaga general del 20 de juny de 1985, convocada per CCOO contra la reforma de les pensions.
El moment culminant va arribar el 14 de desembre de 1988, amb l'aturada convocada per CCOO i UGT contra el Pla d'Ocupació Juvenil que instaurava els contractes fem. El seguiment va ser massiu: més de huit milions de treballadors van secundar la vaga i els carrers de les grans ciutats van quedar pràcticament buits. El pla va ser retirat, i Govern i sindicats van firmar el que es va anomenar el gir social.
La dècada de 1990 va portar noves convocatòries. El 28 de maig de 1992, UGT i CCOO van convocar una vaga de mitja jornada –que a Múrcia i Balears va ser de 24 hores– contra la retallada del subsidi de desocupació i el projecte de llei de vaga.
Dos anys després, el 27 de gener de 1994, els dos sindicats van convocar una nova aturada general contra la reforma laboral que va legalitzar les empreses de treball temporal (ETT) i va abaratir l'acomiadament. El seguiment va ser molt elevat en la indústria i el transport, encara que limitat en els servicis: per als sindicats va ser del 90 %, mentre que el Govern el va situar al voltant del 30 %. A pesar que la reforma no es va derogar, els sindicats van aconseguir neutralitzar els seus efectes en la negociació col·lectiva.
Segle XXI: reformes, retallades, feminisme i vivenda
El nou segle va començar amb la vaga general del 20 de juny de 2002, convocada per UGT i CCOO contra la reforma del sistema de protecció per desocupació del govern d'Aznar, coneguda com el decretàs. La resposta social va ser àmplia i va forçar el Govern a anul·lar la reforma.
.jpg){kind=link}
La crisi de 2008 va obrir un nou cicle de protestes. En 2010 i 2012 es van succeir vagues generals contra les reformes i les retallades dels governs de José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy. La del 14 de novembre de 2012, a més, va tindre una particularitat: va ser una vaga general simultània en diversos països del sud d'Europa, amb aturades a Espanya, Portugal, Grècia i Itàlia.
Encara que no van aconseguir revertir les reformes, el seu efecte polític va resultar durador: van intensificar el rebuig social a la precarietat i van alimentar moviments posteriors com les marees i les Marxes de la Dignitat.
Més recentment, les vagues del 8 de març de 2018 i 2019, convocades pel moviment feminista, van ampliar la definició mateixa de treball per a incloure les cures no remunerades i el treball domèstic. Sota el lema «Si nosaltres parem, es para el món», milions de dones van secundar aturades de 24 hores i van condicionar l'agenda política.
De l'estrictament econòmic als drets socials
En més d'un segle, les reivindicacions de la vaga general han deixat de cenyir-se a l'estrictament econòmic per a abraçar drets socials, igualtat de gènere i, ara, la justícia habitacional. I els protagonistes també s'han ampliat: dels miners i metal·lúrgics als empleats del sector servicis, les feministes i els col·lectius urbans precaritzats.
Les vagues de les últimes dècades ja no es mesuren només per la retirada immediata d'una llei, sinó per la seua capacitat d'instal·lar un problema en l'agenda pública i de teixir aliances duradores en la societat civil. La cita de l'11 de novembre serà, en eixe sentit, una nova prova de fins a on pot arribar eixa ferramenta.
José Enrique Ruiz Saura, Professor ajudant doctor de Dret del Treball i de la Seguretat Social, Universidad de Murcia
Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llig l'original.