L'humor és una cosa seriosa. En el país de Luis García Berlanga, Rafael Azcona, Gila o Lina Morgan sabem que mirar la vida amb mitja rialla atorga un cert poder. En el país de Donald Trump, un president que no aguanta mig acudit, també ho saben.
És més, fins i tot sense ser còmics, tots assumim que prendre'ns algunes coses de broma, forçar un riure o fins i tot deixar eixir una rialla en el moment menys oportú facilita la vida. El sentit de l'humor és essencial.
No obstant això, a vegades la broma pareix colar-se en àmbits que no necessàriament la demanen. La política n'és un. No és el mateix que des de baix s'utilitze el riure com a forma de demanar comptes a l'autoritat que ser testimonis de com esta autoritat parodia un relat que hauria de ser seriós.
I d'això parla precisament l'article que obri el Suplement de hui. Confesse que entre tanta rialleta i zasca havia perdut la noció del temps i ni tan sols recordava d'on havia eixit el malnom «Perro Sanxe». Del seu naixement i la seua reapropiació, entre moltes altres coses, ens parla un text que deixa encara més palés que, a Espanya, els partits ja estan en precampanya.
El racó artístic
Pensar en Sigmund Freud mentres contemplem un quadre de Dalí no resulta gens estrany. Després de tot, fins i tot si no ho sabérem és evident que la influència del pare de la psicoanàlisi impregna l'obra del català. No obstant això, és encara més interessant saber que Dalí –i en general, els surrealistes– no sols bevia els vents per les reflexions de l'austríac, sinó que li va pregar a Stefan Zweig que intercedira per ell i convencera Freud perquè es reuniren a Londres, on este s'havia exiliat abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial.
El que va succeir en eixa trobada ho relata molt bé Ana Iribas-Rudín en el seu text. I el Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid acaba d'inaugurar una mostra que té eixa relació com a base.
Precisament d'exposicions parla també Beatriz Rayón Viña. Com a membre del grup MediaLab de la Universitat d'Oviedo, ha participat en una iniciativa que, a partir d'obres d'art realitzades per adolescents, busca fer l'experiència artística accessible per a tota classe d'espectadors, incloent-hi aquells que no poden veure el que està exposat.
Llibres sense llibreries
L'escriptora irlandesa Sally Rooney mai ha amagat el seu compromís amb la causa palestina, especialment des de l'inici de la guerra a Gaza. Que no es fera arrere quan el govern britànic va declarar que Palestine Action –un grup d'acció col·lectiva– passava a considerar-se organització terrorista ha portat al fet que, molts mesos després, els seus llibres deixen de vendre's al Regne Unit.
Si tot sona un poc enrevessat –i irracional– és perquè, efectivament, ho és.
Foucault i els mitjans
El llenguatge, com hem vist en molts articles, determina com veiem la realitat. Però no sols les paraules que usem ho aconseguixen, també els qui trien utilitzar eixes paraules i com les emmarquen i contextualitzen.
S'acaben de complir cent anys del naixement de Michel Foucault i les seues teories sobre el poder i els mitjans de comunicació no poden ser més rellevants. Part del treball dels periodistes és decidir on posar el focus. L'interessant en el món en què ens movem hui, com a consumidors de notícies, és qüestionar-nos si tot allò que està fora d'allò que llegim, veiem i escoltem mereix també la nostra atenció.
Sempre un poc més
Rosalía ha guanyat el Premi Nacional de les Músiques Actuals 2026, concedit pel Ministeri de Cultura d'Espanya, després de llançar al món el seu últim àlbum: Lux. L'«agitador folklòric» Rodrigo Cuevas va rebre el mateix guardó en 2023. Hi ha una línia que unix l'obra d'ambdós artistes, dos personatges que sempre busquen anar més enllà amb les seues propostes musicals però també amb els seus espectacles.
Per a Juan González-Castelao exemplifiquen el triomf del neokitsch, que renega del matís pejoratiu del terme original per a brandar amb orgull l'excés.
Un altre premi nacional, en este cas el d'Història d'Espanya, ha anat a parar a Miguel Ángel del Arco per la seua obra La hambruna española: victoria y muerte en la posguerra. Ja fa anys, quan Gloria Román Ruiz i ell van muntar l'exposició itinerant «La fam silenciada. La fam durant la postguerra franquista (1939-1952)», van escriure un article que explicava els resultats d'esta investigació.
En editar-lo en el seu dia no vaig poder evitar recordar-me dels meus iaios i de com en el rebost de la meua infància sempre hi havia massa botelles d'oli i llet. Fins a molts anys després no vaig entendre a què es devien.
Premis Princesa d'Astúries
Tots els anys, a Oviedo, els Premis Princesa d'Astúries 2026 reconeixen els millors dels millors en el seu àmbit.
Al llarg d'este any hem publicat articles sobre alguns dels guardonats, des de Studio Ghibli (Premi de Comunicació i Humanitats) fins a Patti Smith (Premi de les Arts), passant per l'escriptor Julian Barnes (Premi de les Lletres) i l'historiador Timothy Garton Ash (Premi de Ciències Socials).
Mai és mal moment –però tal vegada esta temporada que estem vivint siga encara més adequada– per a recordar aquells que treballen per a fer del món un lloc millor.
Claudia Lorenzo Rubiera, Editora d'Art i Humanitats, The Conversation
Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llig l'original.