 |
Cap lloc de la península ibèrica ni de les illes Balears té un clima tropical. Per a això, la seua temperatura mitjana del mes més fred hauria de ser igual o superior a 18 ºC. El contrast tèrmic entre l'hivern i l'estiu i la temperatura de la primera estació no s'assemblen als d'un clima genèric tropical, tot i tindre en compte que hi ha molta varietat o subtipus tropicals.
No obstant això, durant les últimes dècades, els climes mediterranis d'Espanya i, en conjunt, de la conca del Mediterrani, han començat a presentar signes de tropicalització, entesa com un procés de transició o semblança progressiva als climes tropicals.
Hiverns més llargs i estius més curts
En primer lloc, l'augment nítid, fins i tot amb una taxa superior a la global, de la temperatura de l'aire va reduint la duració de l'hivern i augmentant la de l'estiu, avançant la primavera i retardant la tardor. Les estacions equinoccials, que el gran públic lamenta que han desaparegut, continuen existint, però desplaçades en el calendari.
Augment de la temperatura de l'aigua
La temperatura de les aigües poc profundes, i fins a una profunditat d'uns cent metres, del Mediterrani també ha augmentat d'una manera molt cridanera. Són tendències estadísticament significatives, explícites. Els valors mesurats en els últims anys en les aigües de la conca mediterrània occidental han arribat a superar els 30 ºC alguns dies dels últims estius al sud de Mallorca, havent sigut similars, i fins i tot superiors, a les del Carib i el golf de Mèxic.
Els sistemes de pressió es desplacen cap al nord
Per la seua banda, la dinàmica atmosfèrica a gran escala (la circulació general atmosfèrica) pareix que comença a desplaçar cap al nord en l'hemisferi boreal els grans cinturons de vent i de sistemes de pressió.
El cinturó d'anticiclons tropicals-subtropicals al sud de la conca del Mediterrani, que explica l'existència del desert del Sàhara i d'altres a una latitud pareguda, dona signes de desplaçament cap al nord. Esta tendència es deu a l'expansió de la cèl·lula de Hadley, una cèl·lula de circulació tancada que domina la circulació global atmosfèrica en les latituds equatorials i tropicals.
Açò augmentaria les condicions d'estabilitat atmosfèrica en la regió mediterrània. De confirmar-se, les pluges tindrien un caràcter més irregular, amb llargs períodes secs esguitats per precipitacions compulsives.
Condicions que faciliten els huracans
Si pensem que unes aigües càlides constituïxen un dels ingredients necessaris per a la gènesi i el desenvolupament d'un huracà –genèricament, un cicló tropical–, l'augment de la temperatura del mar expandirà les àrees marines potencialment generadores d'este fenomen.
Es considera que la temperatura superficial, i fins a unes desenes de metres, mínima que ha de tindre l'oceà per a l'aparició d'un huracà és 26,5 ºC. Un valor clarament superat a l'estiu en àmplies extensions del mar Mediterrani. L'abundant vapor d'aigua i la calor latent que comporta és el “combustible” d'intensos processos convectius, generadors de tempestes, amb el freqüent resultat d'autèntics diluvis.
Ja des de fa algunes dècades al Mediterrani s'han desenvolupat depressions atmosfèriques amb algunes característiques físiques i meteorològiques que recorden els ciclons tropicals: són els anomenats medicans, “minihuracans mediterranis” o Mediterranean tropical-like ciclones. Es tracta d'unes estructures de baixa pressió a la conca del Mare Nostrum, amb un nucli càlid i un ull quasi ras distingible en les imatges de satèl·lit, envoltat per nuvolositat compacta en forma d'espiral. S'acompanya per precipitacions abundants i vent fort.
Des dels anys 60 del segle passat i encara abans, hi ha registrats medicans, quan el calfament global no havia començat. És cert que les definicions de medicà han sigut variades i en alguns casos laxes, per la qual cosa la llista de casos, que arriba al centenar, hauria de revisar-se. No hi ha tampoc certesa que haja augmentat la seua freqüència alhora que l'augment tèrmic de les aigües i de l'aire en la conca.
Com a exemple, es va plantejar la hipòtesi que les precipitacions torrencials del primer cap de setmana d'octubre de 2026 a Catalunya foren degudes a un medicà, però no va ser així. Ni es va observar l'ull i l'estructura nuvolosa espiralada, ni el vent va tindre rellevància, ni tampoc es va dibuixar una borrasca en superfície. No obstant això, es van desenvolupar diverses cèl·lules convectives o sistemes convectius de mesoescala amb un comportament i moviment coordinat molt inusual o, potser, inèdit.
Ara és necessari estudiar amb detall el fenomen per a estimar si, per la seua dinàmica i per la intensitat de les pluges, formaria part d'un procés de tropicalització del Mediterrani.
Situacions atmosfèriques cada vegada més aleatòries
En el litoral mediterrani espanyol i d'altres països del sud d'Europa les precipitacions torrencials poden estar generades per situacions atmosfèriques variades, des de danes o persistents vents de llevant, que impel·lixen la humitat del Mediterrani cap a les terres riberenques, a processos de ciclogènesi sobre el mar, sistemes convectius de mesoescala, etc. O a una combinació d'estes.
La conca del Mediterrani és una regió geogràfica i meteorològicament complexa, la qual cosa complica les prediccions meteorològiques. En part de l'any, estes són relativament fàcils, per l'encadenament de moltes jornades amb estabilitat atmosfèrica, de temps agradable. En altres èpoques, en canvi, resulten molt difícils, per l'ocurrència de fenòmens d'una virulència o intensitat difícil de precisar, a vegades, sorprenents i amb un repartiment espacial enrevessat. En estos casos, estem davant les prediccions meteorològiques més complicades a escala global.
Doncs bé, eixes característiques de difícil previsió de la intensitat pluviomètrica, sorpresa i aleatorietat territorial pareixen estar reforçant-se en els últims temps, probablement des del salt cap amunt de la temperatura global a partir de 2022.
L'anterior planteja un gran repte als servicis meteorològics, que hauran d'actualitzar els seus procediments, atendre molt especialment les escales espacials intermèdies i locals i afinar els models perquè puguen captar el plus energètic derivat de la calor emmagatzemada en superfície, sobretot, en les aigües mediterrànies.
A més, acceptar i integrar les observacions locals de la ciutadania, en un procediment d'autèntica ciència ciutadana, ajudaria a completar les dades i milloraria la cultura del risc de la població.
Javier Martín Vide, Catedràtic de Geografia Física, Universitat de Barcelona
Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija l'original.