CCOO i UGT valoren el diàleg amb els sindicats de llogaters, però abans d’una aturada general volen delimitar objectius i responsabilitats, especialment si s’obri un escenari electoral
La possibilitat d’una vaga general per l’emergència de l’habitatge ja forma part de les converses entre els sindicats de classe i el moviment de llogaters. CCOO i UGT escolten la proposta, valoren la pressió social que s’està articulant i no tanquen la porta a elevar la resposta. Però entre compartir el diagnòstic i convocar una vaga general hi ha una pregunta que continua sense una resposta clara: contra qui aniria l’aturada?
El dubte guanya pes davant la possibilitat d’un escenari electoral. Una vaga general en plena campanya obligaria els sindicats a delimitar amb molta precisió el destinatari de la protesta i les reivindicacions. No és només una qüestió de calendari. Una convocatòria d’esta dimensió necessita objectius identificables, interlocutors amb capacitat per donar-hi resposta i una explicació clara als treballadors cridats a secundar-la.
El problema de l’habitatge, a més, no té un únic centre de decisió.
El Govern central ha mogut peça durant els últims anys amb la Llei 12/2023 pel dret a l’habitatge i amb nous instruments de finançament i promoció pública. Que estes mesures siguen suficients o hagen produït els resultats esperats forma part del debat polític i social, però el marc estatal ja existeix.
La mateixa llei deixa una part decisiva del seu desplegament en mans de les administracions competents en habitatge. Són elles les que poden declarar les zones de mercat residencial tensionat, després del procediment previst legalment, i activar així les mesures associades a esta figura.
És ací on la pregunta sindical comença a canviar.
Si una comunitat autònoma no utilitza determinades eines previstes per la legislació estatal, si el parc públic continua sense créixer al ritme necessari o si la promoció d’habitatge protegit avança lentament, una vaga general exclusivament dirigida contra el Govern central deixaria fora una part de les administracions que tenen competències directes sobre el problema.
I els recursos també formen part de l’equació.
El Pla Estatal d’Habitatge 2026-2030 mobilitza 7.000 milions d’euros: l’Estat aporta el 60%, 4.200 milions, i les comunitats autònomes han d’aportar el 40% restant, 2.800 milions. El pla estableix, a més, que almenys un 40% dels recursos es destine a construcció i adquisició d’habitatges i un 30% a rehabilitació. (lamoncloa.gob.es)
Això introdueix un element important en el debat. No es tracta simplement de reclamar més diners a Madrid, sinó també d’examinar com es despleguen les polítiques d’habitatge en cada territori, quines decisions adopten les autonomies i fins a quin punt utilitzen les competències i els recursos disponibles.
Per als sindicats de classe, esta distribució de responsabilitats complica una eventual convocatòria general.
Els sindicats de llogaters poden situar l’emergència habitacional com una causa suficient per «aturar-ho tot». CCOO i UGT, però, han de valorar també la naturalesa laboral d’una vaga general, la resposta que pot obtindre entre els treballadors i, sobretot, quines demandes concretes plantejaria a cada administració.
La proximitat d’unes possibles eleccions afegiria encara una altra variable. Si el tauler polític estatal canvia, també pot canviar la majoria parlamentària disponible per aprovar noves mesures. I si no canvia, continuarà oberta la discussió sobre fins on ha d’arribar la intervenció estatal i què correspon executar a les comunitats autònomes.
Per això, de moment, la mobilització apareix com el terreny més immediat.
El moviment de llogaters vol mantindre la pressió al carrer i els sindicats de classe segueixen amb atenció la capacitat de convocatòria i l’extensió territorial de les protestes. Eixa resposta social serà també una de les variables a l’hora de decidir si existeixen condicions per fer un pas de molta més dimensió.
La vaga general, per tant, no està descartada. Però tampoc està decidida.
Abans cal concretar què es reclama, a quina administració se li reclama i quina part de la resposta correspon al Govern de l’Estat, a les comunitats autònomes o a tots dos nivells alhora.
Perquè en l’habitatge les competències estan repartides. I si la mobilització aspira a convertir-se en vaga general, els sindicats necessiten que també queden repartides —i identificades— les responsabilitats sobre les quals volen pressionar.
#Habitatge #DretALHabitatge #Sindicats
Publicat per AGORACT en Crònica Camp de Túria