 |
| Nogueras i part del seu grup al Congres |
Neus Tomàs reconstrueix en elDiario.es el gir de Junts; el carrer, el CEO i l’avanç d’Aliança Catalana completen ara una fotografia més incòmoda per al partit.
Junts va anunciar l’1 d’octubre que rebutjaria els decrets d’habitatge i l’endemà, divendres 2, els va tombar amb el seu vot al costat de PP i Vox. Però mentre Míriam Nogueras defensava aquella decisió a Madrid, a Catalunya la resposta ja creixia al carrer: acampades, protestes davant de la seu del partit i una mobilització per l’habitatge que continua oberta.
Per entendre com Junts ha arribat fins ací convé fer una cosa poc habitual: començar pel final. Pel final, concretament, de l’article que la periodista catalana Neus Tomàs ha publicat en elDiario.es reconstruint el pas de Junts des de la negociació d’un dels decrets fins al «no» definitiu.
Tomàs, periodista que coneix de prop la política catalana i les interioritats dels seus partits, acaba el relat descrivint el Junts actual: una formació liberal-conservadora, amb un electorat desplaçat cap a la dreta, vincles importants amb les patronals i una competència que ja no es juga principalment contra ERC. Ara hi ha un altre nom: Aliança Catalana.
I si es creua el relat de Neus Tomàs amb les dades del CEO i amb el que ha passat al carrer durant estos dies, el que apareix és un Junts que conserva una enorme capacitat per condicionar la política espanyola però que sembla tindre moltes més dificultats per interpretar la societat catalana que pretén representar. No és només una impressió. Les dades han començat a posar números al canvi.
Ja no és només que Orriols li xafe els talons
El baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió publicat el passat juliol situava Aliança Catalana entre 23 i 25 diputats en unes hipotètiques eleccions al Parlament. Junts quedava entre 16 i 18. No és, per tant, que el partit de Sílvia Orriols s’acoste a Junts. En aquella estimació ja el superava i enviava la formació de Carles Puigdemont fins a la quarta posició.
La dada ajuda a entendre una de les idees que travessen l’article de Neus Tomàs. Fa una dècada, Junts —o l’espai polític del qual procedeix— mirava sobretot ERC quan calculava els seus moviments dins de l’independentisme. Hui ha de mirar també cap a la dreta, on Aliança Catalana li disputa una part directa de l’electorat.
I això ocorre al mateix temps que han canviat les preocupacions dels catalans. L’habitatge s’ha convertit en un dels grans problemes socials. Segons el sondeig del CEO citat per Tomàs, és el principal problema per al 62% dels votants de la CUP, el 53% dels Comuns, el 38% del PSC, el 34% d’ERC i també per al 20% dels de Junts. Entre els votants d’Aliança Catalana i Vox, en canvi, la immigració ocupa el primer lloc.
Esta és una Catalunya prou diferent de la del 2017. I ací apareix una altra peça de la història: l’amnistia.
L’amnistia també ha canviat el terreny de joc
Durant mesos, la llei d’amnistia es va convertir en un dels grans arguments de confrontació de la dreta espanyola contra Pedro Sánchez. Però l’objectiu declarat de la mateixa llei era precisament un altre: contribuir a superar les conseqüències del procés i reconduir un conflicte polític i social que durant anys havia condicionat la vida institucional catalana.
El preàmbul de la Llei orgànica 1/2024 parla expressament de «superar i canalitzar conflictes polítics i socials arrelats» i de millorar la convivència i la cohesió social. Dos anys després, una part del seu efecte polític comença a fer-se visible.
No perquè el conflicte independentista haja desaparegut, ni perquè l’aplicació de l’amnistia haja tancat totes les causes judicials. No és així. Però a mesura que el procés deixa de monopolitzar el debat polític català, apareixen amb molta més força els problemes que afecten directament la vida quotidiana: el preu de l’habitatge, els lloguers, els desnonaments, els salaris, la immigració o la seguretat.
I això obliga Junts a jugar una partida distinta. Durant els anys del procés, el conflicte amb l’Estat li permetia ocupar una posició central dins de l’independentisme. Ara ha de competir també sobre assumptes socials en els quals el seu electorat no necessàriament respon com ho feia quan la independència ho cobria quasi tot. El decret d’habitatge ha deixat eixa contradicció al descobert.
Un decret que dins de Junts arribaren a considerar seu
La paradoxa comença abans de la votació. Segons reconstrueix Neus Tomàs en elDiario.es, Junts havia negociat una part substancial del primer decret amb el Govern. L’Executiu va acabar dividint les mesures en dos textos amb l’esperança que, almenys, el primer poguera aconseguir el suport dels set diputats juntaires. I dins del mateix partit hi havia qui havia arribat a parlar d’aquell text com «el decret de Junts».
La ministra d’Habitatge, Isabel Rodríguez, assegurava durant el debat que aproximadament el 90% de les propostes plantejades per Junts havien sigut incorporades. Junts, en canvi, sostenia que el resultat final havia canviat i que algunes de les mesures pactades havien sigut alterades per les exigències d’altres socis del Govern.
És la primera gran contradicció del relat. Junts negocia, aconsegueix introduir demandes i el Govern divideix els textos per facilitar el seu suport, però acaba votant contra els dos.
Per què? La resposta que reconstrueix Neus Tomàs està molt més a prop de Barcelona que de Madrid.
Una nit al Palau Sant Jordi
Dimarts, Pimec celebrava el seu sopar anual. Quasi mil empresaris i representants polítics i institucionals es reunien al Palau Sant Jordi mentre els decrets d’habitatge recorrien els corredors i les converses. Míriam Nogueras ja va començar allí a obrir la porta al rebuig.
Tomàs aporta, a més, una escena molt concreta: segons fonts presents a l’acte consultades per elDiario.es, la portaveu de Junts va demanar als representants empresarials ajuda perquè al partit li resultara més fàcil explicar la seua posició.
Pimec no havia rebutjat frontalment totes les mesures. Havia valorat positivament part de l’orientació destinada a facilitar l’accés a l’habitatge i ampliar l’oferta assequible, però reclamava seguretat jurídica, viabilitat econòmica i garanties que les mesures no provocaren una reducció de pisos en el mercat.
Altres sectors anaren molt més lluny. Les Cambres de la Propietat de Catalunya advertiren que els decrets podien agreujar el problema. Els administradors de finques qüestionaren que s’actuara principalment sobre el parc existent sense augmentar prou l’oferta pública i assequible. Foment va ser encara més contundent. Josep Sánchez Llibre va acusar les mesures de voler «socialitzar» la propietat privada.
No es pot afirmar que les patronals ordenaren a Junts què havia de votar. Neus Tomàs tampoc ho diu. Però sí que conta com el partit va comprovar que sectors molt pròxims al seu espai polític i electoral rebutjaven aquells textos. I el discurs començà a canviar.
De la «lletra menuda» a tombar els dos decrets
Primer calia estudiar «la lletra menuda». Després va arribar la «decepció». Més tard, Junts assegurà que determinades mesures ja no coincidien amb allò que havia negociat.
Al mateix temps, segons fonts del partit citades per Tomàs, diversos alcaldes traslladaren a la direcció el seu malestar. Consideraven que algunes de les mesures eren inaplicables i compartien l’argument de la inseguretat jurídica per als propietaris. Els diputats a Madrid es trobaven entre els més contraris als textos.
Jordi Turull acabà convocant una reunió telemàtica de la direcció. Puigdemont, segons la informació d’elDiario.es, no hi participà. El «no» es va adoptar per unanimitat. L’1 d’octubre la decisió política ja estava presa; el 2 d’octubre arribà al Congrés, que va debatre la convalidació dels dos reials decrets llei d’habitatge, i els dos decrets caigueren.
El carrer no es va quedar mirant
Però la història no va acabar amb el recompte dels vots. A Barcelona, l’acampada per l’habitatge de plaça Catalunya havia crescut divendres fins a unes 220 tendes de campanya i al voltant de 400 persones després de sumar-s’hi el Sindicat de Llogateres.
Una cinquantena de manifestants del Sindicat i de la PAH es van traslladar després fins als voltants de la seu de Junts. La protesta tenia destinatari: els concentrats van carregar contra el vot del partit i arribaren a reclamar una vaga general.
No és l’única expressió de malestar. Els moviments pel dret a l’habitatge han impulsat protestes en diferents punts de l’Estat després de la caiguda dels decrets, mentre el Sindicat de Llogateres ha mantingut converses amb CCOO, UGT i CGT sobre la possibilitat d’una aturada general vinculada a la crisi de l’habitatge.
A Catalunya, la mobilització prevista este dissabte a Barcelona ha hagut de ser ajornada fins al dilluns per l’alerta meteorològica i el risc de pluges intenses. No s’ha desconvocat per falta de resposta. S’ha traslladat de dia.
Això incorpora una dada nova al relat original de Neus Tomàs. Junts no només havia de calcular què pensaven les patronals, els propietaris o els seus alcaldes. Després del «no», una altra part de la societat catalana també ha contestat. I ho ha fet al carrer.
Una protecció que va arribar a durar unes hores
La rapidesa dels esdeveniments permet, a més, mesurar les conseqüències de la votació d’una manera poc habitual. Abans que els decrets arribaren al Congrés, el Sindicat de Llogateres havia anunciat la suspensió d’un desnonament a Sant Andreu aplicant precisament les mesures acabades d’aprovar pel Govern.
Era el cas de Maca, una veïna del barri. El llançament havia sigut suspés després que l’equip jurídic del Sindicat reclamara als jutjats l’aplicació del nou decret. La norma estava en vigor, però necessitava ser convalidada pel Congrés. L’endemà, va caure.
És difícil trobar una imatge més clara de la distància entre la discussió parlamentària i les conseqüències concretes d’una decisió política.
Què volia Junts en realitat?
Nogueras va defensar al Congrés que els decrets no atacaven prou els fons d’inversió i, al mateix temps, obligaven els xicotets propietaris a assumir el cost de protegir les famílies vulnerables. Junts presentà una proposta alternativa de 59 pàgines.
Quan es comparen els dos plantejaments,. Les discrepàncies afectaven les pròrrogues dels contractes de lloguer, els supòsits de suspensió dels desnonaments i les obligacions dels propietaris. Junts defensava més incentius fiscals i menys imposicions als arrendadors,.
Això permet entendre millor la votació que limitar-se a dir que el decret «es quedava curt». Hi havia una diferència política de fons: qui havia d’assumir el cost de protegir una família vulnerable? Fins on podia arribar l’Estat obligant un propietaris?.
Junts havia triat la seua resposta. I eixa resposta l’acostava molt més als sectors socials i econòmics que Neus Tomàs situa al voltant del partit.
Però el votant també està canviant
El problema per a Junts és que, mentre intenta conservar eixe espai, una part del seu electorat també se li escapa. Ací torna Aliança Catalana.
El CEO de juliol dibuixava una caiguda molt forta de Junts, dels 35 escons actuals a només 16-18, mentre el partit de Sílvia Orriols arribaria als 23-25. El partit ho sap. Sap que ja no competeix només amb ERC, que una força situada més a la dreta li està menjant terreny i també una altra cosa: Aliança Catalana ha decidit no presentar-se a les pròximes eleccions generals.
Sílvia Orriols ho va anunciar el passat 17 de febrer. La formació vol centrar-se en les institucions catalanes i municipals i no participar en la governabilitat espanyola. Això genera una paradoxa considerable per a Junts: a Catalunya, Aliança li disputa directament el vot; a Madrid, li deixa el camp lliure.
I eixe camp és especialment valuós per a un partit que, amb només set diputats, ha sigut capaç durant esta legislatura de condicionar majories al Congrés. Míriam Nogueras ha construït allí bona part de la seua projecció política. Jordi Turull, des de la secretaria general, dirigeix una estratègia en què la capacitat de negociació amb el Govern continua donant a Junts una centralitat que les enquestes catalanes ja no li garanteixen.
No permet afirmar que Junts prenga les seues decisions pensant en la supervivència personal dels seus dirigents. Sí permet observar que Madrid s’ha convertit en un espai polític especialment valuós en el moment exacte en què Catalunya se li complica. Una espècie de salvavides polític. I això també ajuda a entendre les tensions internes de la seua estratègia.
Un partit que encara pot parar Madrid però ja no dirigeix Catalunya com abans
Arribats ací, convé tornar a Neus Tomàs, perquè el final del seu article era, en realitat, el principi de tot.
Junts negocia un decret. Una part del text incorpora propostes seues. El Govern el divideix en dos i, dins del partit, alguns arriben a considerar que un dels textos és pràcticament propi. Després mira cap a Catalunya, troba el rebuig de propietaris i patronals, escolta els seus alcaldes, comprova que Aliança Catalana li disputa una part del vot i decideix tombar els dos decrets. Curiosament ho decidiren en una reunió un altre 1 d'octubre, però ara parlaven d'habitatge i sense Puigdemont.
Però quan ho fa, una altra Catalunya ix al carrer. L’acampada de plaça Catalunya creix, els moviments d’habitatge protesten davant de la seu de Junts, els sindicats comencen a parlar de vaga general i la manifestació de Barcelona, ajornada este dissabte per l’alerta meteorològica, queda traslladada a dilluns.
Açò és probablement el que millor mostra fins a quin punt ha canviat el terreny. Junts encara pot fer caure un decret del Govern d’Espanya. El que ja no sembla tan evident és que puga interpretar amb la mateixa facilitat què passa després al carrer català.
L’amnistia, tan utilitzada per la dreta espanyola per atacar Sánchez, havia nascut precisament amb la voluntat declarada de retornar una part del conflicte català al terreny polític. A mesura que això ocorre, altres problemes ocupen l’espai. I l’habitatge n’és un.
Per això el que conta Neus Tomàs va més enllà d’una negociació fracassada a Madrid. Mostra un partit que encara disposa dels vots necessaris per condicionar governs, però que ha de girar el cap contínuament per comprovar on està ara el seu electorat. De vegades mira cap a Aliança Catalana, altres cap a les patronals i, després del «no» als decrets, també haurà de mirar cap a una plaça Catalunya plena de tendes de campanya.
La Catalunya que Junts podia pensar que dirigia ja no és exactament la mateixa. I esta vegada, més que marcar-li el camí, sembla que corre darrere d’ella.
#Junts #Habitatge #Catalunya
JC Publicat per AGORACT en Crònica Camp de Túria
|
| Nogueras i part del seu grup al Congres |