El rebuig de Junts als dos decrets d’habitatge deixa el Govern davant d’una votació que Pedro Sánchez ha volgut convertir en alguna cosa més que un recompte de vots. El president ha situat PP, Vox i Junts davant d’una disjuntiva política: «o estan amb la majoria social o amb els especuladors».
La pregunta és si «l’hora de la veritat» que Sánchez anuncia en el seu twit per als altres no ha arribat també per al govern.
Junts ha decidit votar este divendres contra els dos reials decrets d’habitatge i reclama que el Govern els retire i presente un nou text. La formació sosté que les mesures poden reduir l’oferta de lloguer, encarir els preus i no frenen prou els fons voltor. L’Executiu defensa, en canvi, que les normes reforcen la protecció dels llogaters vulnerables i limiten l’especulació. Els sindicats de llogaters demanen el vot a favori.
La discrepància és real i es pot reduir simplement a dir que Junts està «amb els especuladors», perquè eixa és la lectura política que fa la Moncloa. Però tampoc es pot ignorar què significa materialment una derrota dels decrets: algunes de les mesures de protecció davant desnonaments, pròrrogues de contractes i limitacions sobre determinades operacions immobiliàries decaurien si el Congrés no els convalida.
I mentrestant, el conflicte de l’habitatge ja està al carrer.
Les mobilitzacions dels sindicats de llogaters han coincidit amb la votació parlamentària i han tornat a situar els preus, els desnonaments i la dificultat d’accedir a una vivenda en el centre de l’agenda política. Activistes han mantingut protestes i acampades, entre elles la de la Puerta del Sol de Madrid, mentre diferents col·lectius han anunciat noves mobilitzacions.
Sánchez sembla haver entés la dimensió del moment. No ha presentat el rebuig de Junts com una discrepància tècnica ni com un altre desacord entre els socis de la investidura. Ha decidit convertir-lo en una frontera política.
I ací apareix la pregunta inevitable: ¿trobarà el president un moment més favorable que este per a convocar eleccions?
La Constitució li permet proposar la dissolució de les Corts, prèvia deliberació del Consell de Ministres i sota la seua responsabilitat, sempre que no estiga en tràmit una moció de censura i es complisquen la resta de requisits constitucionals. La convocatòria anticipada és, per tant, una decisió que correspon al president i no una conseqüència automàtica d’una derrota parlamentària.
L’escenari polític presenta ingredients poc habituals. L’habitatge mobilitza al carrer, el Govern ha triat un discurs de confrontació amb l’especulació i Junts apareix en una votació decisiva al costat de PP i Vox, encara que els motius que cada formació adduïx siguen diferents.
Això no permet assegurar que unes eleccions afavoririen l’esquerra ni que la mobilització social es traslladaria automàticament a les urnes. Però sí situa l’habitatge en un terreny en què PSOE i Sumar poden intentar mobilitzar el seu electorat al voltant d’una qüestió social concreta, mentre els partits contraris als decrets haurien d’explicar la seua alternativa.
La mateixa pregunta, però, es pot fer en direcció contrària.
¿I si Junts erra portant la legislatura fins al límit pensant també en el calendari de Carles Puigdemont?
No hi ha cap dada que permeta afirmar que el «no» als decrets forme part d’una estratègia destinada a provocar eleccions. Seria atribuir-li una intenció que el partit no ha expressat. Però la coincidència temporal existix i forma part del tauler polític.
El Tribunal Constitucional té previst reprendre el 6 d’octubre la deliberació sobre recursos relacionats amb l’aplicació de l’amnistia a la malversació del procés. La majoria del tribunal ja ha rebutjat la interpretació que impedia aplicar-la en el cas de Jordi Turull i les noves ponències apunten cap a un criteri favorable que pot afectar també Puigdemont.
Però una eventual decisió favorable del Constitucional no significaria que Puigdemont poguera tornar automàticament en eixe mateix instant.
Després quedaria la seua aplicació en la causa que instruïx el Tribunal Suprem. El magistrat Pablo Llarena ha traslladat, segons fonts jurídiques citades per EFE, la previsió d’aplicar el criteri del Constitucional quan dispose de la resolució i alçar l’ordre de detenció si correspon. Entre la deliberació, l’aprovació de les sentències, la seua notificació i l’execució pel Suprem hi ha, per tant, un recorregut processal.
És ací on el calendari electoral pot introduir una variable política, encara que no una suspensió jurídica automàtica.
No existix una norma que establisca que el Tribunal Constitucional o el Suprem hagen de paralitzar la seua activitat jurisdiccional perquè es convoquen eleccions. El període electoral imposa deures específics de neutralitat als poders públics, però no suspén les decisions dels tribunals. Per això no es pot afirmar que una convocatòria anticipada impedira l’aplicació de l’amnistia.
Una altra qüestió és la prudència institucional que tradicionalment acompanya les campanyes electorals quan una decisió pot irrompre de manera directa en la competició política. Eixa pràctica no escrita pot formar part dels càlculs dels actors, però no equival a una obligació legal ni permet assegurar que el Constitucional o el Suprem ajornarien una resolució.
La paradoxa per a Junts és evident.
Si el seu horitzó polític passa per un eventual retorn de Puigdemont i per acudir després a unes eleccions amb el seu líder de nou a Catalunya, tensar ara la legislatura també deixa en mans de Sánchez una decisió que Junts no controla: el moment d’una eventual dissolució de les Corts.
¿Podria, per tant, Junts precipitar unes eleccions abans d’haver completat el recorregut judicial que permetria el retorn de Puigdemont?
És una hipòtesi, no un fet. Però és una de les preguntes que deixa oberta esta votació.
Sánchez controla la possibilitat constitucional de proposar unes eleccions anticipades. Junts controla set vots que poden fer caure els decrets. El Constitucional decidirà segons els recursos que té damunt la taula i el Suprem haurà d’actuar després conforme a la resolució que reba. Són calendaris diferents que estos dies s’han creuat.
Mentrestant, els sindicats de llogaters continuen al carrer i el Govern ha decidit convertir l’habitatge en una línia de confrontació política.
Potser per això la frase de Sánchez té més lectures de les que pretenia: «ha arribat l’hora de la veritat».
Per a Junts, PP i Vox davant dels decrets. Per a Junts davant del calendari de Puigdemont. I també per al Govern, que haurà de decidir què fa si perd la votació després d’haver-la convertida en una batalla política de primer ordre.
#Habitatge #Junts #PedroSánchez
Editorial, Publicat per AGORACT en Crònica Camp de Túria
