El gat domèstic (Felis catus) és una de les mascotes més freqüents al món, que s'estima que alberga entre 600 i 1000 milions d'exemplars. La relació que mantenen amb els humans és molt més flexible que la d'altres mascotes. Alguns viuen sempre a casa, uns altres ixen de tant en tant a explorar l'exterior, uns altres viuen al carrer i visiten llars humanes, molts viuen al carrer però són cuidats per persones i uns altres estan assilvestrats.
L'enorme quantitat d'estos felins i la varietat de formes en què viuen fan que puguen convertir-se en un risc per a la salut pública. Per sort, és una cosa que té solució.
A Espanya es creu que hi ha uns 6 milions de gats vivint en llars. D'estos, al voltant del 30 % accedix a l'exterior sense supervisió. Existixen, a més, almenys 125 000 colònies felines, amb més d'1,8 milions d'individus que passen tota la seua vida al carrer, però que reben aliment i cures.
Les mascotes han anat adquirint un paper cada vegada més important en les famílies. Per això molts països han desenvolupat lleis encaminades a garantir el seu benestar. En el cas dels gats les normes han anat sovint més enllà de l'àmbit domèstic per a protegir els que viuen en carrers i camps. En estos supòsits, la llei no fa sinó accentuar i cronificar un problema ambiental de primer orde, massa vegades minimitzat.
Que els gats estiguen al carrer genera seriosos impactes, però també és un problema per a ells mateixos. Els felins d'exterior viuen menys i pitjor que els casolans, contrauen més malalties, patixen més ferides, i sovint tenen morts violentes.
 |
| Gat i cuereta (1893), obra de Bruno Liljefors. |
Més enllà de la depredació
El coneixement sobre la depredació per gats en sistemes naturals i les seues conseqüències sobre les poblacions de preses és copiós i sòlid. El conflicte entre gats i la conservació de la fauna té una llarga història i ha rebut una important atenció mediàtica.
No obstant això, és molt menys conegut pel públic que la presència de gats a l'exterior genera importants riscos per a la salut pública. Són problemes que també estan ben documentats en la literatura científica.
Els gats poden transmetre més d'una vintena de patologies a les persones. En la majoria d'estes actuen d'intermediaris, portant malalties de la fauna silvestre cap als humans, convisquen o no amb ells.
Entre els patògens que les persones podem rebre dels gats hi ha virus, bacteris i fongs.
A Espanya, hui en dia, el principal problema de salut lligat als gats és el dels paràsits. Els felins formen part del cicle de paràsits quan interactuen amb la fauna silvestre i els transmeten a través de les seues femtes. D'ací seguixen diversos itineraris fins a acabar sent ingerits per persones.
El perill dels paràsits transmesos per gats
Toxocara és un gènere de cucs nematodes que en humans poden provocar seriosos problemes de salut, com les síndromes de larves migradores viscerals i oculars. Les infeccions per este paràsit es consideren una malaltia emergent associada a la infància i a la presència de gats de carrer.
Els hàbits dels gats a l'hora de depositar els seus excrements, soterrant-los en substrats fins i solts, faciliten que els paràsits arriben a les persones, especialment a xiquetes i xiquets. Els estudis realitzats fins a la data mostren que una proporció molt elevada dels sorrals destinats al joc infantil, a vegades més del 90 %, estan contaminats amb Toxocara cati.
Per la seua banda, Toxoplasma gondii és un paràsit unicel·lular que només es reproduïx sexualment i genera formes de resistència (ooquists) a l'intestí de felins. Els gats que han contret el paràsit alliberen ooquists en les seues femtes durant un curt període de temps (poques setmanes), però n'expulsen milions, viables en el medi durant prolongats períodes.
Com a resultat, els ooquists viables són pràcticament ubics, i la seua densitat pot alcançar diversos centenars per metre quadrat. Els humans adquirim Toxoplasma a través d'ooquists del substrat, d'aliments contaminats amb estos, fonamentalment vegetals mal llavats, o pel consum de carn d'animals que prèviament es van contaminar amb ooquists. Així que, independentment de la ruta, l'origen de la infecció és sempre el gat.
La toxoplasmosi s'ha considerat tradicionalment innòcua per a persones amb un sistema immunitari sa, en les quals el paràsit passa a enquistar-se en el múscul i el teixit nerviós. No obstant això, existix ja una abundant evidència científica acumulada sobre la relació entre la presència de quists de Toxoplasma i diferents problemes de salut, particularment amb el desenvolupament d'esquizofrènia.
L'evidència epidemiològica és rotunda, i s'estima que el paràsit podria estar darrere d'un 20 % dels casos d'esta malaltia.
Els gats, millor a casa
Tots els problemes esmentats fins ara s'associen al fet que els gats isquen al carrer o hi visquen. Si romanen a casa no s'exposen a perills, no maten altres animals i deixen de formar part dels circuits de circulació de molts patògens.
Eliminar el trànsit dels gats entre la llar i l'exterior pot generar-los estrés, però este desapareix en pocs dies i millora notablement amb enriquiment ambiental i joc.
Però no tots els gats poden ser confinats. La Llei 7/2023 de benestar animal prohibix, en el seu article 42, el confinament dels gats que formen part de colònies felines i la reubicació d'estes. La prohibició de la reubicació contempla algunes excepcions, com la que es dona quan «la ubicació [dels gats] en llibertat supose un risc contra la salut i la seguretat de les persones».
El que s'ha exposat anteriorment mostra que eixos riscos per a la salut són importants i particularment greus per a la infància. Seria important reubicar totes les colònies felines situades en l'entorn de llocs de joc de xiquetes i xiquets.
El desitjable, en realitat, seria reformar la Llei 7/2023 per a ampliar les opcions de gestió de gats de carrer. Per exemple, hauria de contemplar-se la creació de recintes tancats en els quals els gats puguen ser cuidats i estar segurs, evitant danys a altres animals i minimitzant els riscos per a la salut pública.
Miguel Clavero Pineda, Investigador Científic CSIC, Estación Biológica de Doñana (EBD-CSIC)
Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llig l'original.