Este Nou d’Octubre connecta les reivindicacions històriques d’autogovern amb la crisi actual de la vivenda.
El Nou d’Octubre és una commemoració històrica, però també un espai per a preguntar què significa hui l’autogovern valencià. Les reivindicacions de la societat valenciana —amb matisos entre els diferents grups politics, coincideixen en diversos dèficits: finançament insuficient, servicis públics tensionats, infraestructures pendents, defensa del valencià, recuperació del dret civil valencià i dificultats creixents per a accedir a una vivenda.
L’acampada de la plaça de l’Ajuntament de València ha posat la vivenda en el centre del debat. La mobilització recorda que l’autogovern no és només una qüestió institucional. També es mesura en la possibilitat que el veïnat puga emancipar-se, pagar un lloguer assumible i continuar vivint a la seua ciutat.
El Nou d’Octubre, entre la història i el present
El 9 d’Octubre commemora l’entrada de Jaume I a València l’any 1238 i la fundació del Regne de València. La celebració, però, té una dimensió política contemporània que va més enllà de l’origen medieval.
En 1976, la Mesa de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià va convertir la data en una jornada de reivindicació sota les demandes de llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia. Un any després, el Plenari de Parlamentaris va assumir la mateixa data i la reivindicació estatutària.
Amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia, el Nou d’Octubre va passar a formar part del calendari institucional. La festa va deixar de ser només una demanda de reconeixement i es va convertir també en una manera de valorar què han fet les institucions valencianes i amb quins recursos ho han pogut fer.
Una esquerra amb reivindicacions compartides per a demà i huí
El PSPV-PSOE, Compromís, Esquerra Unida i altres forces dèsquerra valenciana no formen un bloc polític homogeni. Defenen models diferents i discrepen en les vies per a aconseguir-los. Però, si es miren conjuntament les seues propostes, apareix una agenda valenciana compartida al voltant de la capacitat de decidir, la justícia social i la defensa dels drets.
El PSPV-PSOE, força majoritària de l’esquerra valenciana en representació institucional, situa l’autogovern i el finançament just entre les seues reivindicacions centrals. També reclama més inversions en infraestructures, el reforç dels servicis públics i polítiques públiques de vivenda. En l’àmbit municipal, els socialistes han demanat augmentar les ajudes al lloguer després de la reducció denunciada a València.
Compromís vincula l’autogovern amb una capacitat més àmplia de decidir sobre el model territorial, la llengua, les infraestructures i la vivenda. La coalició reclama un finançament suficient, més vivenda pública, regulació dels lloguers i mesures contra la pressió turística i immobiliària. També ha plantejat un Consell Municipal de Vivenda i una campanya per a limitar els preus dels lloguers.
Esquerra Unida posa, a més, l’accent en la funció social de la propietat. Les seues propostes inclouen ampliar el parc públic, mobilitzar vivendes buides de grans tenidors, regular els lloguers turístics, protegir les persones davant dels desnonaments i reforçar l’atenció a les persones sense llar i reforçar serveis públics i sanitat, este últim amb una ILP pendent de tramitar en les Corts.
Barrejades, però no confoses, les tres agendes dibuixen una mateixa preocupació: el País Valencià necessita més recursos i més capacitat política per a garantir drets i serveis publics. Les diferències apareixen en la intensitat de la regulació, el paper de la propietat privada, la relació amb el Govern central i el grau d’autogovern que es vol assolir.
La dreta valenciana i l’autogovern pendent
La lectura política del Nou d’Octubre també obliga a mirar el paper de la dreta valenciana. Des de la Transició, les seues principals forces no han mantingut una defensa sostinguda de l’autogovern com a projecte propi. En bona part, han avançat a espentes, condicionades per les prioritats de les direccions estatals i per una dependència política de Madrid que continua sent visible.
Hi ha una excepció rellevant en els primers anys de la democràcia: la Unió Democràtica del País Valencià (UDPV), vinculada a la democràcia cristiana valenciana de la Transició, va defensar l’autonomia valenciana. Una part d’aquell espai polític va evolucionar després cap a Unió Valenciana. Amb el temps, però, esta formació va abandonar aquella expectativa inicial d’un valencianisme democràtic i va acabar representant una involució política, identitària i reaccionària en la política valenciana.
El resultat és una paradoxa que encara pesa: una dreta que reivindica sovint els símbols valencians, però que ha tingut dificultats per a convertir-los en una política d’autogovern, de recursos i de defensa dels interessos valencians davant de l’Estat. La bandera i la retòrica identitària no substituïxen la capacitat de negociar, legislar i decidir.
Les reivindicacions que es troben en un mateix mapa
La primera és un finançament autonòmic suficient. La Generalitat deu poder sostindre la sanitat, l’educació, la dependència, els servicis socials i les polítiques d’habitatge sense haver de recórrer permanentment a més endeutament. De vegades és un xoc entre les polítiques d'esquerres i el que realment practica la dreta.
La segona és el reconeixement del deute associat a l’infrafinançament. Una eventual compensació podria alleujar la situació, però no substituiria la reforma del sistema. La demanda de fons és que el País Valencià tinga ingressos estables i no depenga de solucions extraordinàries.
La tercera és més autogovern efectiu. No es tracta només de conservar institucions pròpies, sinó de disposar de competències, recursos i capacitat real per a decidir sobre el territori, els servicis públics, la fiscalitat i el model productiu.
La quarta és la recuperació del dret civil valencià. La reivindicació exigix un encaix legal que permeta a les Corts Valencianes legislar en matèries pròpies del dret privat, després de les sentències que van anul·lar diverses normes valencianes. El debat afecta la reforma de l’Estatut, la interpretació constitucional i l’abast de la capacitat legislativa valenciana.
També hi ha la defensa del valencià i de la cultura pròpia, la millora de les rodalies i del transport públic, més inversions, una transició ecològica amb criteris socials i polítiques contra el despoblament i els desequilibris territorials.
En els mesos previs a l’agost, les mobilitzacions del professorat van incorporar esta mateixa defensa dels drets col·lectius. Els ensenyants van reclamar una escola valenciana amb recursos, plantilles suficients, condicions dignes i capacitat per a garantir oportunitats reals a tot l’alumnat. La defensa del valencià no apareixia separada de la qualitat educativa: es tractava de protegir la llengua pròpia i, al mateix temps, assegurar que cada alumne tinguera mitjans per a aprendre, progressar i desenvolupar les seues possibilitats.
Aquella lluita connecta amb les reivindicacions històriques del Nou d’Octubre perquè situa l’autogovern en un àmbit concret. Una escola valenciana necessita finançament, planificació pròpia i polítiques educatives estables; no sols declaracions sobre la identitat del país.
La vivenda posa rostre al dèficit
L’acampada de la plaça de l’Ajuntament ha convertit el problema de la vivenda en una imatge política difícil d’ignorar. La reivindicació és immediata: poder viure. Però també connecta amb les demandes històriques sobre l’autogovern.
Sense finançament suficient, les institucions tenen més dificultats per a construir vivenda pública, concedir ajudes, ampliar els servicis socials o planificar el territori. Sense una política pròpia i sostinguda, el mercat queda més exposat a la pressió turística, l’especulació i l’encariment dels lloguers.
La protesta també amplia el subjecte de les polítiques d’habitatge. No afecta només les persones desnonades o en situació de pobresa extrema. Inclou joves amb treball, famílies amb ingressos i persones que no poden emancipar-se perquè el preu del pis absorbeix una part desproporcionada de la renda.
El debat compartix diagnòstic, però no sempre solucions. Hi ha un acord ampli sobre la necessitat d’incrementar la vivenda pública i protegir les persones vulnerables. Hi ha més discrepàncies sobre els límits dels lloguers, la regulació dels apartaments turístics, la mobilització de pisos buits, la fiscalitat i el paper de la propietat privada.
Un consens més fàcil de proclamar que de construir
El consens valencià és més sòlid quan parla del problema que quan ha de concretar la resposta. Les forces polítiques i les organitzacions socials poden coincidir en el finançament injust o en la necessitat de millorar les infraestructures, però discrepen sobre les prioritats, els terminis i les responsabilitats.
En esta agenda comú també han d’estar les víctimes de la DANA, les famílies que encara afronten pèrdues, desplaçaments, danys en les vivendes o obstacles administratius per a recuperar una vida normal. La resposta no pot quedar reduïda a ajudes puntuals o anuncis successius: cal completar la reconstrucció, garantir vivendes segures, reparar les infraestructures i resoldre els expedients pendents amb transparència i terminis clars. Una solució definitiva ha de posar les persones afectades al centre i assegurar que cap família quede atrapada entre la falta de recursos, la burocràcia i la incertesa.
El mateix passa amb el dret civil valencià. Hi ha una reivindicació compartida per sectors amplis del valencianisme, però la via jurídica i l’abast de la reforma continuen oberts al debat. Amb la vivenda, la distància entre les declaracions i les polítiques aplicades es fa visible en els carrers i en les places.
L’extrema dreta i el risc del retrocés
L’entrada de l’extrema dreta en les institucions ha afegit un altre factor al debat valencià. El seu discurs s’allunya de les necessitats materials del poble valencià i qüestiona avanços vinculats a la Transició, l’Estatut d’Autonomia, els drets socials, la igualtat i la normalització del valencià.
La seua influència no es limita als resultats electorals. També pot desplaçar el debat públic i pressionar el Partit Popular perquè assumisca part dels seus marcs i manifestos. Quan això ocorre, el risc no és només una disputa partidista: és que el País Valencià avance cap a un retrocés en drets, autogovern i polítiques públiques, just quan el veïnat reclama solucions per a la vivenda, els servicis i el futur del territori.
La qüestió de fons és si les institucions valencianes responen als problemes reals de la població o si el debat queda segrestat per una agenda identitària i reaccionària, allunyada de les necessitats del nostre poble.
El Nou d’Octubre conserva els símbols de la memòria valenciana, però també pot funcionar com una prova del present. La pregunta ja no és només quines institucions té el País Valencià, sinó què pot fer amb elles i si eixa capacitat arriba a la vida quotidiana: al lloguer, al tren, a l’escola, al centre de salut i a la possibilitat de continuar vivint al territori.
 |
| un passatge del Llibre dels feits, la crònica autobiogràfica de Jaume I |
#NouDOctubre #Vivenda #PaísValencià
Editorial :
Publicat per AGORACT en Crònica Camp de Túria