No obstant això, el conflicte al voltant d'estos estrets és quasi tan antic com el mateix comerç marítim modern. La guerra entre els EUA i l'Iran per estos colls de botella no és més que l'últim capítol d'una història centenària en què potències extraregionals han intentat influir o dominar l'Orient Mitjà per mar.
La Xina de la dinastia Ming oferix un dels primers exemples d'una potència estrangera que projectava el seu poder a través del poder naval i la diplomàcia. En 1405, l'almirall, explorador i diplomàtic xinés musulmà Zheng He es va embarcar en la primera de set expedicions a través de l'oceà Índic. Al comandament de flotes de més de 300 embarcacions, va arribar a la ciutat d'Ormuz al voltant de 1414 i posteriorment a Aden, al Iemen, després de travessar Bab el-Mandeb per a endinsar-se en la mar Roja.
Esta Pax Sinica no controlava els estrets. En canvi, va establir una sòlida presència comercial basada en demostracions de poder naval, missions diplomàtiques i lucratius intercanvis de regals. A diferència de les potències colonials posteriors, Zheng He no va establir colònies a Ormuz ni al llarg de la costa àrab. En el seu lloc, es va integrar en el sistema comercial ja existent, establit pels comerciants àrabs, perses, indis i de l'Àfrica Oriental de la regió.
Els viatges també posen de manifest els límits d'un poder marítim excessivament estés. Després de l'última expedició de Zheng He en la dècada de 1430, els canvis en les prioritats de la dinastia Ming van posar fi als viatges. L'Estat no estava disposat a invertir en la seua armada ni en el seu manteniment.
Hui dia, la Xina invoca els viatges de Zheng He per a atorgar legitimitat històrica a les relacions entre la Xina i l'Orient Mitjà. Pequín presenta les seues inversions modernes en infraestructures, energia i ports, com Gwadar al Pakistan, com el ressorgiment d'una relació antiga i pacífica que es remunta a la Ruta de la Seda premoderna.
No obstant això, allà pel segle XVI, l'augment del trànsit marítim mundial i l'arribada de les potències colonials europees marcarien prompte un gir cap a esforços més violents i agressius per controlar els estrets.
El domini naval de Portugal
Els portuguesos van ser innovadors en l'àmbit naval, en introduir una forma més coercitiva de poder marítim mitjançant l'ús de canons pesants en vaixells d'alta mar. En 1513, Afonso de Albuquerque va atacar Aden en un intent per controlar l'accés a la mar Roja. No va aconseguir conquistar la ciutat fortificada de l'interior, envoltada d'un terreny muntanyós i escarpat.
Tal com els Estats Units van aprendre segles més tard, la superioritat naval no es traduïa en una victòria immediata en terra. Els vaixells de guerra portuguesos podien destruir embarcacions i bombardejar un port, però dominar les aigües que envoltaven un port no era el mateix que controlar el territori que hi havia darrere d'ell.
No obstant això, en 1515, Albuquerque va aconseguir prendre la ciutat d'Ormuz, on va imposar el cartaz, un permís de pagament que autoritzava els comerciants a navegar pel golf i l'oceà Índic. Esta regulació del comerç és, en essència, el que el peatge de l'Iran està intentant fer en l'actualitat.
Esta Pax Lusitana va ser més violenta que la seua predecessora xinesa, i en 1622, les forces de la dinastia safàvida iraniana i els vaixells de la Companyia Anglesa de les Índies Orientals van unir les seues forces per a expulsar els portuguesos d'Ormuz i obrir el comerç.
La presa de control per part de britànics i holandesos
Una vegada expulsats els portuguesos, les forces otomanes, safàvides, omanites, holandeses i angleses van competir pel control. El sistema estava dominat per poderosos vaixells europeus i per governants locals que controlaven tant els ports com les mercaderies que hi circulaven.
La Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals va entrar en estes aigües en 1614. Abonada per vaixells fortament armats, es va establir al port de Mokha, al Iemen.
Després de l'expulsió de Portugal, els holandesos van obtindre privilegis comercials en 1623 i van competir amb els comerciants britànics a Bandar Abbas, la principal estació comercial del Golf situada enfront d'Ormuz.
Mentre que els britànics eren famosos pel comerç del te, els holandesos van arribar a controlar el del café. Anteriorment domini exclusiu dels comerciants amb seu a Mocha, els holandesos van trencar el monopoli del Iemen sobre el comerç del café introduint de contraban plantes de café aràbica a l'illa indonèsia de Java, on es van cultivar a gran escala.
D'esta manera, els holandesos van demostrar que l'equilibri del poder marítim podia canviar mitjançant el control de la producció i el comerç, en lloc de mitjançant canons i coacció.
No obstant això, una vegada que els britànics van conquistar Aden en 1839, van prendre la iniciativa. Van firmar acords amb els governants i tribus veïnes del sud del Iemen que els van atorgar el control de facto sobre Bal al-Mandab en l'alba de l'era industrial.
Aden es va convertir prompte en una estació naval de proveïment de carbó i en un centre de comunicacions, connectada amb l'Índia mitjançant cables telegràfics. Quan es va inaugurar el Canal de Suez en 1869, els britànics també van dominar este punt estratègic, ja que la mar Roja oferia la ruta marítima més curta cap a la seua colònia de la Corona a l'Índia.
L'hegemonia britànica prompte va passar a basar-se en vaixells de guerra de vapor i ports, així com en préstecs i tractats. Gran part d'això se sostenia gràcies a aliats locals al llarg de la costa, que s'estenia des d'Aden fins a Kuwait.
Lliçons per als EUA de hui
Després de la Segona Guerra Mundial, l'equilibri de poder va tornar a canviar. Els Estats Units van substituir el Regne Unit amb bases, grups de portaavions i vendes d'armes a canvi del petroli del golf Pèrsic. En 1980, el president estatunidenc Jimmy Carter va declarar que qualsevol intent soviètic de controlar el golf es consideraria un atac als interessos estatunidencs i es contrarestaria amb força militar.
Si avancem 45 anys en el temps, veiem que Trump ha desmantellat de fet (encara que potser de manera involuntària) la doctrina Carter. Si bé els vaixells de guerra estatunidencs es troben ara a l'estret d'Ormuz per a protegir la llibertat de navegació, va ser la guerra de febrer de 2026 iniciada per Trump la que va posar en perill el trànsit marítim en primer lloc, ja que va portar l'Iran a interrompre el comerç del golf com a represàlia.
La lliçó històrica és que, si bé l'hegemonia marítima extraregional és possible, és temporal i efímera, tan fugaç com les ones que la transporten. La Xina va abandonar les seues flotes, Portugal va perdre Ormuz, els holandesos es van centrar a Java i la Gran Bretanya va abandonar Aden. El domini va canviar quan les potències hegemòniques es van estendre en excés, les tecnologies van canviar i les aliances locals es van reajustar.
L'Iran i els huthis, que recentment s'han apoderat de Mokha, no necessiten flotes de portaavions. En canvi, els seus míssils, mines i drons convertixen el cost de les assegurances marítimes en una arma. A pesar de tot el seu poder naval, els Estats Units no poden eliminar la capacitat d'acció local de les societats que envolten Ormuz i Bab el-Mandeb. Tots els imperis que l'han precedit han descobert que controlar un punt estratègic no es traduïx en el control del món polític i de la voluntat que l'envolta.
Ibrahim Al-Marashi, IE School of Humanities, IE University; California State University San Marcos
Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llig l'original.