| Quan plou, l'aigua refresca l'aire, neta els carrers i s'escorre pels embornals cap a la xarxa de clavegueram. Ens despertem en una ciutat més neta i amb un aire més respirable, però sota el sòl que xafem la situació és molt distinta. |
Una vegada en el clavegueram, l'aigua de pluja es troba amb les aigües residuals procedents de les nostres llars. Allí es mescla amb l'aigua de la dutxa, de les aixetes de la cuina i del lavabo, així com amb la procedent dels vàters. Esta aigua transporta matèria fecal i els seus bacteris, i tot allò que s'haja llançat al desguàs: tovalloletes, productes de neteja, etc.
Si tot funciona correctament, les aigües residuals circulen per la xarxa de sanejament fins a arribar a les estacions depuradores d'aigües residuals (EDAR). Normalment, d'elles ix una aigua molt més neta que s'aboca als rius o a la mar a través d'unes canonades conegudes com a “emissaris”.
Com descrivia el cantautor valencià Raimon, “al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe”. I, per desgràcia, tenim diversos casos recents. Per exemple, a la platja de Nova Icària a Barcelona va haver-hi diversos episodis a l'estiu de l'any passat i en les costes valencianes després de la dana d'octubre de 2024. Encara que aquell episodi va ser excepcional per la seua magnitud i les vides que es va emportar, les pluges extremes formen part d'un escenari climàtic cada vegada més habitual.
Quan les depuradores no poden assumir tanta aigua
L'aigua arriba al clavegueram i d'allí a les EDAR. Però les depuradores s'han dissenyat per a assumir un cabal dependent del nombre d'habitants. No poden assumir cabals molt superiors sense risc de desbordament o que el sistema de tractament deixe de funcionar correctament. Per a evitar que col·lapsen, les xarxes de sanejament disposen de punts d'alleujament coneguts com a descàrregues de sistemes unitaris (DSU), que poden situar-se en rius, rierols o en la mar. A Barcelona, per exemple, la majoria descarreguen a la mar, però també al riu Besós.
L'aigua de pluja mesclada amb aigua residual sense tractar s'aboca al mitjà a través d'estos punts. Esta aigua arrossega la matèria orgànica, bacteris fecals i residus que es llancen al vàter. Però també desplaça contaminants urbans com a metalls pesants, olis i hidrocarburs dels vehicles. D'esta manera, estos contaminants acaben arribant als torrents i a l'oceà.
Estos abocaments no solen representar un greu problema per a la salut pública, però sí que degraden la qualitat de l'aigua i obliguen el tancament de platges o a restringir usos recreatius després d'episodis de pluja intensa.
Platges amb bandera roja per contaminació
A Espanya, la qualitat microbiològica de les aigües de bany està regulada per el Reial decret 1341/2007. Esta normativa utilitza el bacteri Escherichia coli i els enterococs com a indicadors de contaminació fecal. En funció de la seua abundància, les aigües es classifiquen com a excel·lents, bones, suficients o insuficients. Encara que la majoria de les platges presenten una qualitat excel·lent, després d'episodis de pluja intensa moltes comencen el dia amb bandera roja. El que significa la prohibició temporal del bany fins que els nivells de contaminació tornen a la normalitat.
Les dades de qualitat de l'aigua són públics i poden consultar-se en temps real en el Sistema d'Informació Nacional d'Aigües de Bany (Náyade) i en els informes anuals elaborats pel Ministeri de Sanitat. No obstant això, una limitació és que fora de la temporada de bany no es realitza un seguiment de la qualitat de l'aigua. Tampoc es contempla l'anàlisi d'altres contaminants que poden tindre efectes a llarg termini sobre la salut i els ecosistemes, com els plàstics o compostos químics.
Ciutats millor preparades per a les pluges intenses
Molts municipis porten anys adoptant mesures per a reduir els abocaments i disminuir l'escorrentia que arrossega contaminants des dels carrers fins a la mar. En els nous desenrotllaments urbanístics és habitual implantar xarxes separatives que arrepleguen per conductes independents les aigües residuals i les pluvials. Esta mesura és eficaç, encara que difícil d'aplicar en ciutats amb xarxes de sanejament ja consolidades.
En urbs com Barcelona, Sevilla, Madrid o Alacant s'han construït depòsits de retenció d'aigües pluvials, coneguts com a tancs de tempesta. Estos depòsits emmagatzemen temporalment l'aigua fins que les depuradores poden assumir el seu tractament. Barcelona disposa actualment de 11 depòsits anti-DSU que eviten que unes 900 tones de matèria en suspensió arriben cada any a la mar.
Una altra estratègia consistix a implantar sistemes urbans de drenatge sostenible. Estes solucions busquen augmentar la infraestructura verda mitjançant jardins inundables, cobertes vegetals, paviments permeables o rases d'infiltració. D'esta manera es reduïx la quantitat d'aigua que arriba al clavegueram durant les tempestes. Part de la pluja s'infiltra en el subsol, recàrrega els aqüífers i pot aprofitar-se per al reg o l'aigualeig dels carrers.
És d'esperar que en els pròxims anys disminuïsquen els abocaments gràcies a la nova directiva europea sobre aigües residuals urbanes. Esta directiva exigix l'elaboració de plans de gestió i el seguiment d'estos abocaments per a conéixer quan es produïxen i quin volum aboquen. La norma també contempla mesures destinades a reduir el seu impacte, com la construcció de tancs de tempesta, la instal·lació de reixetes o tamisos per a retindre sòlids i l'adopció de millores urbanístiques que disminuïsquen l'escorrentia.
Durant dècades hem intentat evacuar l'aigua de pluja el més ràpid possible. Hui sabem que, sovint, és preferible retindre-la, infiltrar-la i aprofitar-la. Part de la solució als problemes podria consistir, precisament, a permetre que l'aigua de la pluja torne a comportar-se com ho faria en la naturalesa.
Elisenda Ballesté, Professora agregada en Microbiologia, Universitat de Barcelona
Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.