L'anomenada «llei de nets» –establida en la disposició addicional huitena de la Llei 20/2022, de Memòria Democràtica– permet atorgar la nacionalitat a descendents d'espanyols exiliats.
Més concretament: a descendents dels qui la van perdre o hi van renunciar per l'exili, als fills i filles de dones que la van perdre per casar-se amb estrangers abans de 1978 i als fills i filles majors d'edat d'aquells espanyols nacionalitzats per la Llei de Memòria Històrica de 2007 o la de Memòria Democràtica de 2022.
A través d'una instrucció d'octubre de 2022, el Ministeri de Justícia va explicar mitjançant unes normes precises el procediment per a la tramitació d'eixes sol·licituds de nacionalitat en les oficines del Registre Civil, tant a Espanya com en els consolats.
Esta instrucció permet també nacionalitzar-se a fills i nets de persones originàriament espanyoles sense exigir en tots els casos pèrdua de nacionalitat per exili. Establix, a més, una presumpció d'exili per a totes les persones que van eixir d'Espanya entre el 18 de juliol de 1936 i el 31 de desembre de 1955.
Iustitia Europa i Vox van recórrer la dita instrucció, proposant a la Junta Electoral Central (JEC) suspendre l'elaboració del Cens Electoral d'espanyols Residents-Absents que viuen a l'estranger (CERA). Davant la negativa de la JEC, van interposar un recurs davant del Tribunal Suprem el passat mes de setembre.
El Suprem va acordar mesures cautelars sobre les inscripcions en el CERA que afecten tots els descendents d'exiliats que no puguen acreditar d'alguna manera que el seu avantpassat va ser víctima de l'exili de la Guerra Civil o la dictadura. D'esta manera, es dona la paradoxa que alguns espanyols que van votar en anteriors eleccions des de 2008, no podran fer-ho el 29-N.
Convé precisar-ho: no s'ha derogat la disposició huitena de la llei, ni anul·lat col·lectivament les nacionalitats. «Només» se suspén mitjançant eixes mesures cautelars el dret a vot mentre es resol el litigi en el Tribunal Suprem. Esta separació entre nacionalitat i el dret a votar planteja el problema de fons.
Votaran igual els fills que els seus pares?
El recurs d'Iustitia Europa i Vox pressuposa que els nous ciutadans afavoriran determinades formacions amb el seu vot. En realitat, ningú sap com votaran. Pensar que ho faran necessàriament com els seus pares o avis no té fonament teòric ni empíric: els fills dels qui van donar la majoria absoluta a Felipe González en 1982 haurien de donar-se-la hui a Pedro Sánchez. No passa ací, així que menys podem suposar-ho a milers de quilòmetres.
De fet, seria més raonable suposar que votaran d'acord amb la cultura política del país en què viuen. Però este argument té el mateix problema: trasllada comportaments col·lectius a individus i equipara sistemes diferents.
Les etiquetes esquerra i dreta no són intercanviables. I el mapa llatinoamericà actual és predominantment de dretes, quan no d'extrema dreta. Ni el resultat electoral d'un país descriu tots els seus habitants ni tenim raons per a donar per suposat el comportament dels qui mai han participat en eleccions espanyoles.
El que llancen els resultats és que, històricament, la diàspora vota pràcticament igual que els residents. Les dades de la Junta Electoral Central del 23-J de 2023 mostren blocs equiparables i escasses diferències internes: cert biaix cap a l'extrema esquerra, diluït entre circumscripcions, i diferències irrellevants en la dreta. Sense dades per països, tampoc podem suposar homogeneïtat.
Per a estimar l'impacte necessitem participació, candidatures i distribució per circumscripcions.
D'altra banda, són quasi anecdòtics els casos on el vot exterior ha acabat decantant un escó ajustat en el Congrés, però no constituïxen una bossa amb traducció parlamentària directa, així que organitzar-se per a canviar un escó és pràcticament impossible, ja no logísticament, sinó en termes de capacitat d'impacte real.
A més, la participació exterior és molt baixa. Al dificultós procediment s'afig la desvinculació emocional: molts mai han trepitjat Espanya. Demanar la nacionalitat respon en molts d'estos casos a la conveniència de disposar d'un passaport europeu i els avantatges que suposa per a qui ho sol·licita.
El que diu la Constitució
Siga com siga, la pregunta no hauria de ser què votaran, sinó si tenen dret a fer-ho. Conéixer les seues preferències tampoc justificaria restringir-ho: el sufragi no es reconeix en funció de les seues conseqüències partidistes.
L'article 23 de la Constitució Espanyola reconeix la participació mitjançant sufragi universal, el 14 protegix la igualtat i el 68.5 encomana facilitar el sufragi exterior. Hi ha requisits d'edat, inscripció censal i causes legals de privació. Però no permeten qualsevol exclusió.
Mantindre una nacionalitat vàlidament adquirida i suspendre col·lectivament el sufragi per la seua via d'adquisició planteja una objecció constitucional de primer ordre. No se suspén la nacionalitat, sinó un dels seus drets. Si es qüestiona la seua concessió, s'ha de revisar pels procediments competents i amb garanties. Si es discrepa de la llei, cal reformar-la o impugnar-la, no convertir la inscripció electoral en una revisió indirecta de la ciutadania. És a dir, o s'impugna tot o res.
La mesura afig també discriminació segons la residència: en actuar només sobre el CERA, els beneficiaris d'obtindre la nacionalitat i que residixen a Espanya sí que poden votar. Esta diferència exigix una justificació especialment sòlida en restringir un dret fonamental.
El Tribunal Suprem ha argumentat que el dret de sufragi «no és un dret de caràcter absolut», sinó que està «supeditat» als «interessos generals».
Recordem que no es qüestionen col·lectivament les nacionalitats concedides: la restricció recau sobre persones que continuen sent ciutadans espanyols.
Precisament per això, no estem davant d'una mera discussió sobre tràmits administratius. El que diu la Constitució és que «els ciutadans tenen el dret a participar en els assumptes públics» i en condicions d'igualtat.
Amb estes mesures es retira el dret a vot de manera clarament discriminatòria.){kind=small}
Ismael Peña-López, Professor i investigador dels Estudis de Dret i Ciència Política, UOC - Universitat Oberta de Catalunya
Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llegiu l'original.