Qualsevol pot fer la prova hui mateix. Només hem de comptabilitzar, encara que siga a ull, amb quantes persones hem parlat de veritat, amb la veu, mirant-les o, almenys, escoltant-les en directe. I d'altra banda, comptar el nombre de persones a les quals hem enviat missatges per escrit, siga per correu electrònic, per WhatsApp o per qualsevol altre canal.
Si el segon nombre és més gran que el primer, el resultat no hauria de sorprendre'ns: un estudi recent ha confirmat que cada vegada parlem menys.
Una gravadora a la butxaca
Com és possible saber quantes paraules pronuncia algú en un dia? Preguntar-li directament a eixa persona no seria massa encertat, per descomptat, perquè és un càlcul extremadament difícil de fer.
Però fa més de vint-i-cinc anys, un equip de psicòlegs de la Universitat de Texas va idear una solució enginyosa: la gravadora d'activació electrònica (EAR, per les seues sigles en anglès). Es tracta d'un xicotet dispositiu que una persona pot portar damunt durant diversos dies i que, sense que haja de fer res, s'encén uns segons cada cert temps i capta el so ambient.
Estes mostres d'àudio es poden analitzar, a posteriori, per un equip de científics per a anotar si la persona estava parlant i comptar les paraules que va pronunciar. Així, amb mostres curtes distribuïdes al llarg del dia, es pot estimar el total. Hui el sistema EAR ha evolucionat i és una aplicació que podem tindre al mateix mòbil, però la idea de fons és la mateixa.
Açò pot portar a la nostra ment la sospita que els mòbils o els altaveus intel·ligents de casa ens escolten, i el paral·lelisme és útil, encara que amb dues diferències crítiques.
La primera és que, amb sistemes com l'EAR, la persona ha donat el seu consentiment i pot esborrar qualsevol fragment abans d'entregar-lo. La segona és que als investigadors no els interessa el que una persona diu, sinó quant parla i amb quantes persones. Per utilitzar un símil, podria entendre's com un podòmetre de la conversa, que compta les passes verbals (les paraules) sense jutjar cap a on caminem.
I precisament perquè estos sistemes fa més de dues dècades que s'utilitzen en nombrosos estudis, ara és possible observar si la nostra manera de parlar ha canviat amb el pas dels anys.
Una sorpresa que ens deixa muts
Els autors d'un estudi recent van decidir revisar dades de diversos estudis fets al llarg de més d'una dècada amb sistemes EAR, amb més de 2.000 participants de diferents edats als quals s'havia gravat l'àudio ambiental de la seua vida quotidiana.
En comptabilitzar les paraules, alguna cosa no quadrava. La mitjana del conjunt dels estudis era d'unes 12.800 paraules parlades al dia, clarament per davall de les quasi 16.000 que el mateix mètode havia estimat en un treball publicat en Science el 2007.
Després de comprovar que no era un error de càlcul, els científics van explorar com havia canviat el nombre de paraules dites al dia en funció de l'any, i el resultat va ser sorprenent. Entre 2005 i 2019 va aparéixer una tendència molt clara que mostrava que, com més recent era l'estudi, menys paraules parlaven els seus participants.
Per cada any transcorregut, el model va estimar unes 338 paraules menys al dia. Sembla una quantitat xicoteta, però equival a més de 120.000 paraules menys al llarg d'un any sencer. Quan veiem açò amb la perspectiva de tot el període analitzat, la diferència és enorme, ja que el model estimava que el 2019 cada persona pronunciava aproximadament un 28 % menys de paraules al dia que el 2005.
Els joves callen més… però no són els únics
Entre els menors de 25 anys, el model va estimar un descens de 451 paraules diàries per cada any transcorregut, enfront de 314 entre els majors de 25. Encara que açò podria indicar que l'ús del mòbil i de les aplicacions contribuïx al canvi, no sembla que la tecnologia siga l'única causa.
Tampoc l'edat explica ni de bon tros tota la caiguda. Estem davant de canvis estructurals en com ens reunim i ens comuniquem hui en dia que afecten tothom. Encara que continua havent-hi molt de treball científic per fer, tenim alguns sospitosos habituals, com el teletreball, les compres en línia, l'oci en solitud vinculat a una pantalla, o l'auge de ciutats on ja no es coneix el veí. Sembla que parlar s'ha tornat menys necessari.
Paraules perdudes?
I ací està el gran dubte que no està resolt. No sabem si les converses digitals estan contribuint a la pèrdua o, d'alguna manera, l'estan compensant per altres vies. Pot ser que el 2026 no ens estiguem comunicant menys, sinó d'una altra manera.
A Espanya, per exemple, s'estima que enviem o rebem de mitjana més de 5 àudios al dia, i la generació Z se situa al capdavant amb més de 7 notes de veu diàries. Eixes són paraules parlades, sí, però no són una conversa. Una nota de veu és un monòleg diferit, sense torns, sense interrupcions, sense ajustar el que diem segons com reacciona el nostre interlocutor en temps real. És parlar sense conversar.
Ansietat davant de la conversa en directe
Els missatges per escrit tampoc són un substitut natural de la conversa. En un altre estudi, als participants se'ls va demanar que reprengueren el contacte amb algú amb qui anys arrere havien mantingut una relació pròxima. Dues de cada tres persones van preferir escriure un missatge per correu electrònic abans que telefonar, perquè pensaven que escoltar la veu de l'altre seria prou més incòmode.
Però quan finalment van parlar, van comprovar que la temuda incomoditat que havien anticipat no apareixia. La telefonada va generar més connexió que el correu sense resultar més vergonyosa. Ni tan sols va exigir més temps. Fugim de la veu per una por que l'evidència no recolza.
El que es juga el vocabulari
Hi ha una dimensió que als qui estudiem el llenguatge ens preocupa especialment. Gràcies als estudis massius col·laboratius en què ha participat la Universitat Nebrija, amb vora 170.000 parlants natius de 19 països, sabem que un castellanoparlant adult reconeix de mitjana unes 30.000 paraules. Però la dada més reveladora és com canvia eixa xifra amb l'edat.
En contra del que molts intueixen, el vocabulari no es marfon amb els anys. Més aviat creix durant tota la vida. Els nostres majors són el gran depòsit lèxic de la societat.
El vocabulari augmenta escoltant i usant paraules en contextos variats, amb persones distintes, sobre temes distints. Cada conversa amb un fontaner, una farmacèutica o la veïna del quart ens exposa a un lèxic que pot ser diferent del dels nostres xats habituals, escrits a corre-cuita, amb emoticones i abreviatures. La conversa parlada és la cinta transportadora per la qual el vocabulari viatja d'una generació a una altra.
I ací és on els dos estudis principals es donen la mà d'una manera inquietant. El grup en què el descens és més pronunciat, els menors de 25 anys, és precisament aquell el repertori lèxic del qual encara té molt de marge per a créixer.
Si parlem un 28 % menys, i el que parlem es concentra en àudios o missatges enviats als mateixos contactes de sempre, la pregunta no és només quantes paraules utilitzem, sinó quantes paraules diferents usem i amb qui. Si eixa cinta transportadora circula menys i connecta sempre les mateixes persones, també disminuïxen les oportunitats que les paraules noves passen d'uns parlants a uns altres.
El que 300 paraules poden fer
La dada més pertorbadora de l'estudi no és la xifra en si, sinó el context. Vivim una epidèmia de solitud, i hi ha vincles clars entre la solitud i l'empitjorament de la salut, entre la quantitat de conversa diària i el benestar. Parlar amb altres persones està relacionat amb sentir-nos més connectats i, al seu torn, la connexió social està estretament vinculada a com de bé ens sentim.
La bona notícia és que la recepta és ridículament barata. Tres-centes paraules al dia són una xarrada breu al corredor amb un veí o una companya, un acudit que contem a casa, o una resposta una miqueta més llarga a la gastada pregunta «Com va?». O, ja que hi som, una telefonada de dos minuts en compte de l'àudio de dos minuts. El mateix temps, fins i tot potser les mateixes paraules, però amb algú a l'altre costat.
Jon Andoni Duñabeitia, Director del Centre d'Investigació Nebrija en Cognició (CINC) i Director de la International Chair in Cognitive Health (ICCH) a la Universitat Nebrija, Universitat Nebrija
Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llig l'original
*Ho pots llegir perquè cronicacamodeturia.org és Creatives Commons