Podríem pensar que el contrari de l’amor és l’odi, però este és passional i requerix que l’altra persona ens importe prou per a despertar la nostra ràbia. Des del punt de vista psicològic, hi ha una cosa molt més perjudicial: la indiferència. En ella no hi ha crits ni insults; al contrari, és el buit absolut. És eixe missatge que es queda en llegit per sempre o el silenci tallant de la parella. La indiferència diu al cervell una cosa molt més cruel que un atac directe: «Per a mi, ni tan sols existixes».
En esta societat hiperconnectada, però profundament desconnectada dels altres, la indiferència s’ha convertit en una epidèmia silenciosa. És un problema de salut mental de primer orde. No estem parlant del fet que la persona té «una mala ratxa» o «un problema de comunicació».
Què li passa al cervell quan ens ignoren
En una espècie tan social com la nostra, l’expulsió del grup podia significar la mort. Per això, el nostre cervell va evolucionar per a interpretar l’exclusió com una amenaça.
Per exemple, les ressonàncies magnètiques mostren que, quan rebem indiferència d’algú que ens importa, s’activa l’«escorça cingulada anterior» del cervell. És la mateixa regió que s’activa si rebem un colp al peu, ens trenquem el braç o patim una cremada. Per al nostre sistema nerviós, el dolor social i el dolor es manifesten de la mateixa manera.
La diferència és que un braç trencat té tractament, però què podem fer davant del buit de la indiferència?
Les tres cares de la indiferència moderna
Hui dia, la indiferència ha trobat noves formes de manifestar-se. S’ha sofisticat a través de les pantalles i de dinàmiques relacionals que hem normalitzat.
1. La indiferència digital
El ghosting —desaparéixer de la vida d’algú sense donar explicacions— i el menyspreu digital no són ferramentes de gestió emocional. Són actes de covardia afectiva que deixen la víctima en un bucle obsessiu. Com que no hi ha un tancament clar de la relació, la ment es veu obligada a inventar els motius pels quals passa això: «Hauré dit alguna cosa incorrecta? Ja no li agrade? Què hi ha de roín en mi?».
2. La indiferència relacional
En moltes parelles i famílies, el silenci s’utilitza com una arma de control passivoagressiva. Hi ha qui, davant d’un conflicte, en lloc de parlar i expressar el seu malestar, decidix deixar de parlar a l’altra persona. Deixa de mirar-la, respon amb monosíl·labs o actua com si l’altra persona fora un moble de la casa.
Això no és posar límits, és manipulació. La llei del gel destruïx la seguretat del vincle afectiu. Convertix la nostra llar en un camp de mines psicològic on la víctima aprén a caminar de puntetes, espantada, pidolant una mirada o una paraula que li confirme que torna a ser digna d’existir per a l’altre.
3. La indiferència social
Esta situació sol donar-se sovint en els llocs de treball, on passem al voltant de huit hores al dia sense que ningú siga capaç de donar-nos les gràcies, de reconéixer i reforçar l’esforç o, almenys, de mirar-nos als ulls per a saludar-nos cada matí.
Esta desconnexió genera el fenomen del desgast professional i una profunda crisi d’identitat personal i professional que afecta la nostra autoestima. «Si el que faig no importa, si jo no importe, per a què estic ací?»
Com destrossa la indiferència la nostra salut mental?
Quan la indiferència es convertix en rutina, els seus efectes en la nostra psique són devastadors. No són ferides obertes, sinó un desgast sord que erosiona l’estructura de la personalitat.
D’una banda, ens trobem amb «la destrucció de l’autoconcepte». Les persones construïm la nostra identitat, en gran part, a través de l’espill dels altres. Si eixe espill sempre ens torna el silenci o el buit, les conseqüències són destructives: «Si ningú em mira, és perquè no valc la pena».
A més, podríem parlar de la «indefensió apresa». Quan algú ens discutix alguna cosa, hi ha l’oportunitat d’argumentar. Davant de la indiferència, esta resposta és inviable: el resultat és el no-res. Això porta a un estat de paràlisi psicològica en què la persona sent que ha perdut completament el control sobre la seua vida i les seues relacions.
Finalment, ens trobem amb l’«ansietat crònica» i la consegüent ruminació, ja que això genera incertesa i la nostra ment l’odia. Davant del silenci de l’altre, el cervell activa un sistema d’alerta màxima. Comencem a repassar converses de fa mesos, a analitzar comes en els missatges i a buscar errors en el nostre comportament. Eixa hipervigilància esgota el sistema nerviós i dispara els nivells de cortisol.
Eixir del desert emocional: com protegir-nos del no-res
El primer pas és entendre que la indiferència sistemàtica és una forma de maltractament psicològic. Aleshores, què podem fer per a protegir-nos?
1. Deixar de buscar aigua en pous secs
Un dels errors més comuns és intentar esforçar-se més per a cridar l’atenció de qui ens ignora. Enviem més missatges, som més amables, intentem agradar. Això és un error, ja que només alimenta el biaix d’autoresponsabilitat. Si algú ha decidit no mirar-nos, el problema no és la nostra falta de lluentor, sinó la seua ceguesa o la seua incapacitat emocional.
2. Trencar el bucle de convertir-te en endeví
No cal intentar desxifrar què hi ha darrere d’eixos silencis. Si preguntes què passa i la resposta continua sent el buit o el «no passa res», acompanyat d’una actitud freda, hem de posar la responsabilitat on correspon. És important expressar el que sentim amb claredat.
3. Triar el conflicte saludable abans que la pau fictícia
Molta gent calla per a «no crear problemes» i suporta la indiferència en silenci. Però eixa pau és fictícia i es paga amb la teua salut mental. Una discussió a temps, amb respecte i centrada en la solució, sempre serà mil vegades més saludable que un mes de silencis compartits.
4. Retirar l’energia d’on no hi ha resposta
L’atenció i el temps són recursos valuosos. No hem de regalar-los alegrement a qui els tracta com si no valgueren res. A vegades, la mostra més gran d’amor propi no és guanyar una discussió, sinó recuperar la dignitat, girar cua i anar-nos-en d’on ens obliguen a ser invisibles.
El dret a ser vistos
Vam vindre a este món per a ser vistos, escoltats i reconeguts. La salut no sols es cuida menjant bé, fent exercici o anant a teràpia. Es cuida, sobretot, triant bé els entorns humans on arrelem.
No hem de conformar-nos amb molles d’atenció. Tampoc hem de justificar qui ens congela amb el seu silenci. La pròxima vegada que algú ens tracte amb indiferència, recordem que no cal demostrar a ningú que existim. La nostra existència ja és valuosa per si mateixa, i mereixem estar en llocs on se celebre la nostra presència, no on la nostra absència passe desapercebuda.
Jose Juan Rivero Pérez, Professor universitari: intervenció en psicologia de la salut, habilitats del terapeuta en psicologia de la salut, expert en psicologia positiva, Universidad Europea
Este article es va publicar originalment en The Conversation. Llegiu l’original.
* Ho pots llegir perqué cronicacanpdeturia.org és Creative Commons