L’accés a un lloguer assequible és una de les principals preocupacions de les famílies. No és estrany. Segons les últimes dades disponibles, només a Catalunya una de cada quatre llars destina més del 40 % dels seus ingressos a pagar el lloguer. És una proporció que posa de manifest que el problema és real i exigix respostes.
Ara bé, abans de proposar solucions convé observar què passa als països que obtenen millors resultats. Les dades europees mostren que la taxa de sobrecàrrega dels costos de l’habitatge és significativament inferior en països com Alemanya (13,2 %) o Finlàndia (12,3 %) que a Espanya (26,8 %). La pregunta rellevant no és si hi ha un problema, sinó què podem aprendre d’estos països.
El problema de l’habitatge també és de salaris
Quan parlem d’accés a l’habitatge, sovint oblidem una evidència elemental: un lloguer resulta més assequible quan els ingressos són més elevats. Segons dades de l’OCDE, en 2025, el salari mitjà a Finlàndia era un 44 % més alt que l’espanyol i, a Alemanya, un 56 %. Això significa que una família finlandesa o alemanya pot destinar un percentatge menor dels seus ingressos a pagar el mateix lloguer que una família espanyola.
Per això és un error desvincular la política d’habitatge de les polítiques econòmiques que incentiven un canvi de model productiu. A Espanya continua havent-hi una especialització excessiva en sectors econòmics de baix valor afegit. El turisme n’és l’exemple més evident. Aproximadament el 13 % dels llocs de treball a Espanya estan vinculats a activitats turístiques. Es tracta d’un sector fonamental per a l’economia, però que, de mitjana, genera salaris inferiors als dels sectors tecnològics o professionals.
Construir més és imprescindible
Canviar el model productiu de l’economia perquè genere llocs de treball amb més valor afegit és essencial, més enllà del problema de l’habitatge. Tanmateix, cal augmentar l’oferta d’habitatge de manera immediata. La teoria econòmica és senzilla: quan hi ha pocs habitatges disponibles i molta demanda, els preus pugen. Per tant, si volem reduir la pressió sobre els lloguers, necessitem augmentar el nombre d’habitatges. Una part important d’este esforç hauria de procedir d’habitatges socials.
La mitjana europea se situa al voltant del 8 % del parc residencial, mentre que a Espanya continua estant molt per davall d’eixa xifra. Segons el Ministeri d’Habitatge i Agenda Urbana, el parc d’habitatge social a Espanya representa aproximadament el 3,4 % del total. Esta xifra és molt reduïda si la comparem amb la de Finlàndia. En este país, l’habitatge social representa l’11 % del total. Per tant, si Espanya aconseguira aproximar-se a estes xifres, les tensions del mercat de lloguer disminuirien substancialment.
Les regulacions poden ajudar, o tot el contrari
Davant de la pujada dels lloguers és natural que apareguen propostes per a limitar els preus. En alguns casos, determinades regulacions poden corregir comportaments abusius o millorar la transparència del mercat. El problema és pensar que la mesura de control dels preus resol, per si sola, el problema.
Quan els rendiments generats pels lloguers es reduïxen significativament o hi ha incertesa entre els propietaris sobre el rendiment futur dels seus actius, poden optar per vendre els habitatges, retirar-los del mercat de lloguer residencial o destinar-los a altres usos. El resultat és que l’oferta disponible disminuïx i el preu augmenta. Esta preocupació no és únicament teòrica. A San Francisco, l’ampliació dels controls de lloguer va provocar una reducció del 15 % del parc d’habitatges disponibles per a llogar.
Finlàndia oferix un model a seguir. El sistema finlandés es basa en la combinació d’un parc d’habitatge social substancial amb rendes regulades i, la resta, un mercat privat no regulat. Este model, i uns sous més alts, permeten que quasi el 90 % de les llars finlandeses destine menys del 40 % dels seus ingressos a pagar el lloguer.
Menys eslògans i més grues
No hi ha una solució màgica al problema de l’habitatge. Però l’evidència apunta en una direcció molt clara: cal una economia que genere salaris més alts.
També calen moltes més grues i molta més construcció residencial, ampliar de manera sostinguda el parc d’habitatge social, i evitar la temptació de creure que els problemes d’escassetat es resolen regulant preus.
Sergi Basco, professor agregat d’Economia, Universitat de Barcelona
Este article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
* Ho pots llegir perquè cronicacampdeturia.org és Creative Commons