shutterstock. Dilok Klaisataporn/Shutterstoc

Representants oficials dels governs dels Estats Units i Veneçuela han anunciat la firma d’un acord que atorga als EUA el control, encara que no la propietat, del 20 % de les reserves provades de petroli de Veneçuela, les més grans del món, que sumen més de 300 000 milions de barrils.

Això implica que el Govern estatunidenc s’assegura l’accés i el control sobre 65 000 milions de barrils de petroli i del gas natural associat durant un període d’almenys 25 anys. És una fita notable si tenim en compte que les reserves provades de petroli als EUA són de 46 000 milions de barrils i que les seues reserves estratègiques ascendeixen a 727 milions de barrils.

El que se sap de l’acord

La informació sobre els detalls de l’acord encara és molt limitada. Se sap que l’acord compromet el desenvolupament i l’explotació de 17 camps petrolífers que contenen uns 90 000 milions de barrils de les reserves provades del país. D’estos camps, 9 estan situats a la zona nord de la Faixa Petrolífera de l’Orinoco. Es tracta de jaciments de petroli pesant (entre 10° i 22,3° API) i extrapesant (menys de 10° API), i són camps que, majoritàriament, s’han de desenvolupar des de zero (greenfields). Els 8 camps restants són camps madurs que contenen crus mitjans (entre 22,3° i 31,1° API), que ja han sigut explotats però que requerixen inversions importants per a reactivar-los després de dècades d’abandonament.

Per a Veneçuela, si l’acord es poguera aplicar i desenvolupar, la producció petroliera podria incrementar-se en 1,5 milions de barrils diaris. A este ritme de producció, extraure el petroli i el gas natural implicats en estos camps podria tardar almenys 120 anys. No és casualitat que el president Trump haja anunciat que l’acord amb Veneçuela atorga als EUA el control de les reserves veneçolanes durant un segle.

Desenvolupar, posar en condicions de produir i operar estos camps requerix inversions i finançament quantiosos. Les estimacions inicials calculen que caldran uns 90 000 milions de dòlars en inversions, uns 10 000 milions de finançament i recursos per a cobrir els costos d’operació, per valor d’uns 140 000 milions de dòlars. Naturalment, ni PDVSA —l’empresa petroliera estatal veneçolana—, ni el Govern del país ni el sector privat local disposen d’estos recursos.

Com es podria aplicar l’acord anunciat?

El president Trump ha sigut contundent en declarar que la concreció d’este acord no implicarà compromisos financers per al Govern federal. Tot això implica que el programa només serà possible amb la participació de les empreses petrolieres, especialment de les grans corporacions internacionals, preferentment d’origen estatunidenc.

El que ha transcendit és la creació d’una empresa conjunta (joint venture) que establix una aliança entre l’Office of Strategic Capital (OSC), una dependència del Pentàgon creada per a atraure la inversió privada en àrees essencials per a la seguretat dels EUA, i un grup privat local que encara està per definir. L’empresa rebria concessions del Govern de Veneçuela per a explotar els camps petrolífers ja assenyalats durant un període suficient per a garantir la viabilitat econòmica de les inversions. En principi, 25 anys, renovables.

Esta empresa estaria en condicions de firmar contractes de participació productiva (CPP) —figura prevista en la Llei orgànica d’hidrocarburs, que va entrar en vigor a partir de gener de 2026—, que permetrien a les empreses petrolieres seleccionades extraure i comercialitzar els hidrocarburs.

S’estima que estos CPP, tenint en compte els paràmetres establits en el marc legal que regula les aportacions fiscals al Govern de Veneçuela (government take), garantirien uns ingressos fiscals equivalents a 19 dòlars per barril produït en el marc de l’acord. Esta estimació partix d’un preu de referència de 65 dòlars per barril, una taxa de regalies del 16 % i un impost sobre la renda del 34 %. D’acord amb estos paràmetres, s’ha calculat que l’acord podria representar uns ingressos addicionals per a l’Estat veneçolà de 209 000 milions de dòlars.

Un acord a llarg termini com este, en el context polític i institucional que preval hui a Veneçuela, planteja importants reptes legals, ja que, en principi, s’estarien vulnerant disposicions constitucionals i jurídiques rellevants relacionades amb l’exercici de la sobirania nacional.

Constitucionalitat i seguretat jurídica

A més, i no és un detall menor, l’actual administració del Govern de Veneçuela està exercida per persones que patixen una falta de legitimitat interna i externa. D’ací sorgixen les preguntes següents: ¿pot el govern interí comprometre a llarg termini estes reserves petrolieres? ¿Es pot garantir a les empreses i als inversors que les decisions preses per un govern amb una base política tan feble seran respectades per un govern futur amb més legitimitat?

Les respostes a estes preguntes impliquen aspectes de màxima rellevància, ja que la viabilitat de l’acord, pel que fa a la inversió i al finançament privats, requerix quantitats considerables de diners i implica períodes molt llargs. Per tant, la seguretat jurídica passa a ser una variable determinant en el procés de presa de decisions.

Les circumstàncies estatunidenques

Tampoc cal oblidar que als EUA hi ha en marxa un cicle polític i electoral. No és casual que l’anunci d’este acord es faça en els mesos previs a les decisives eleccions de mig mandat del pròxim novembre, tenint en compte els problemes a què s’enfronten el president Trump i el Partit Republicà per a garantir-se la victòria en estos comicis. Mostrar un èxit econòmic com el que se suposa que implica este acord donaria alguns avantatges a la debilitada administració Trump que, cal esperar, millorarien les seues possibilitats electorals.

Per a Veneçuela, tornar a un règim de concessions, quasi cinc dècades després de la nacionalització del petroli, és un tema controvertit, amb implicacions que excedixen, de molt, les consideracions merament econòmiques. La sobirania sobre l’ús dels recursos minerals ha sigut, al llarg de la història del país com a república, una qüestió de màxima transcendència.

Que un acord d’esta naturalesa es produïsca en moments d’elevada incertesa i tensió política no és, amb tota seguretat, una bona notícia per a molta gent.

Luis Zambrano-Sequín, professor-investigador, Universitat Catòlica Andrés Bello

Este article es va publicar originalment en The Conversation. Llegiu-ne l’original.

* Ho pots llegir perquè crinicacampdeturia.org som Creative Commons