L’expulsió d’una dona de 87 anys de la casa on vivia des de 1956 obliga a preguntar-se què està protegint realment l’Estat quan executa un desnonament sense haver garantit abans una alternativa habitacional adequada.
Mari Carmen ha perdut als 87 anys la casa de Madrid on havia viscut durant 71 anys. El seu desnonament, executat el 23 de setembre després de tres intents anteriors, no és només la història d’un contracte de renda antiga extingit pels tribunals. És també la història d’una dona amb una discapacitat reconeguda que pagava al voltant de 500 euros mensuals i que va acabar eixint en una llitera d’una vivenda per la qual la propietat havia arribat a reclamar 2.650 euros al mes. La Policia va executar el llançament, centenars de persones intentaren impedir-lo i una ambulància la va traslladar després a l’hospital.
Tot això era legalment possible. I precisament per això el cas resulta tan difícil d’acceptar.
Perquè el problema ja no és únicament si una resolució judicial estava ben dictada d’acord amb la legislació vigent. El problema és com hem construït una legislació que permet arribar fins ací i què passa amb la responsabilitat de l’Estat quan la protecció efectiva de la propietat funciona fins a l’últim moment, mentre la protecció de la persona que necessita la vivenda no arriba amb la mateixa força. Els jutges apliquen les lleis que existeixen; són els poders públics els que les aproven, les modifiquen i decideixen fins on arriba la funció social de la propietat i fins on arriba la protecció real de qui pot quedar-se sense casa.
El cas de Mari Carmen posa eixa contradicció damunt de la taula d’una manera difícil d’esquivar.
Abans que un actiu immobiliari, una casa és una necessitat humana
La Declaració Universal dels Drets Humans diu en el seu article 25 que tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li assegure, entre altres elements essencials, la vivenda. No parla de rendibilitat, de carteres immobiliàries ni de preus de mercat. Parla de persones, de salut i de benestar.
Eixa diferència importa en el cas de Mari Carmen. Per a ella, el pis del carrer Alcalde Sainz de Baranda no era una inversió. Era el lloc on havia viscut des de 1956, on havia construït pràcticament tota la seua vida i on continuava residint als 87 anys. Per a la societat propietària, en canvi, eixa mateixa vivenda formava part d’un patrimoni immobiliari destinat a una explotació econòmica.
No cal negar la propietat privada per advertir que una cosa i l’altra no tenen la mateixa naturalesa. Una vivenda pot ser simultàniament propietat d’algú i l'espai material indispensable perquè una altra persona desenvolupe la seua existència. El problema apareix quan l’ordenament tracta el conflicte quasi exclusivament des de la primera perspectiva i deixa la segona depenent de si les administracions troben, a última hora, alguna solució.
Això és precisament el que la intervenció de Nacions Unides fa encara més difícil d’explicar. El Comité de Drets Econòmics, Socials i Culturals havia reclamat a Espanya mesures provisionals perquè es paralitzara el desnonament de Mari Carmen o se li proporcionara una alternativa habitacional adequada mentre examinava el seu cas. La petició s’inscrivia en una doctrina que el Comité ja ha aplicat a Espanya: davant del desnonament de persones vulnerables, ha reclamat la suspensió o una alternativa adequada per evitar danys irreparables.
El llançament, malgrat això, es va executar.
És difícil trobar una imatge més gràfica de la contradicció: l’Estat tenia instruments jurídics i materials suficients perquè una dona de 87 anys abandonara sa casa, però el conjunt de les administracions no havia aconseguit garantir abans que aquella dona disposara d’una solució residencial que permetera evitar eixe desenllaç.
Eixa és la qüestió de fons. No si una empresa pot reclamar judicialment una propietat. Pot fer-ho. Ni si els tribunals poden acabar donant-li la raó aplicant la normativa vigent. Això és el que va passar després que Mari Carmen guanyara en primera instància i la decisió fora posteriorment revocada, fins que el Tribunal Suprem va confirmar la posició de la propietat. La pregunta és una altra: què ha de fer l’Estat quan l’aplicació ordinària del dret patrimonial acaba deixant una persona vulnerable sense la vivenda on ha desenvolupat pràcticament tota la seua vida?
La Constitució no acaba en el dret de propietat
També ací convé llegir la Constitució sencera.
L’article 33 reconeix el dret a la propietat privada, però en el mateix precepte estableix que la seua funció social delimitarà el seu contingut d’acord amb les lleis. I l’article 47 estableix que tots els espanyols tenen dret a disfrutar d’una vivenda digna i adequada i ordena als poders públics promoure les condicions necessàries i establir les normes pertinents per fer efectiu eixe dret.
No hi ha, per tant, una Constitució per als propietaris i una altra per a les persones que necessiten una casa. Hi ha un mateix sistema constitucional en què la propietat està protegida però no és absoluta, i en què la vivenda té una dimensió social que obliga els poders públics a actuar.
Això és important quan tornem a Mari Carmen. La resolució judicial podia determinar que aquella dona ja no tenia dret contractual a continuar en el pis. Però d’eixa conclusió no es deriva necessàriament que totes les institucions públiques hagueren esgotat la seua responsabilitat simplement deixant que s’executara el desnonament.
La funció social de la propietat existeix justament perquè determinats béns tenen una transcendència que supera la mera relació patrimonial entre propietari i propietat. I poques coses expliquen millor eixa transcendència que una vivenda ocupada per una persona vulnerable que no disposa d’una alternativa equiparable.
El Tribunal Constitucional ha recordat, a més, que esta funció social no és una declaració decorativa. En la STC 25/2025 va considerar constitucionalment admissible que el legislador vincule determinats incompliments de la funció social de la vivenda amb mecanismes d’intervenció que poden arribar a l’expropiació, sempre que existisca una causa legal d’interés social, un procediment amb garanties i la corresponent indemnització. El tribunal relaciona expressament eixe interés social amb la garantia del dret a la vivenda de l’article 47.
Això no significa que la llei permeta hui expropiar el pis de Mari Carmen perquè la propietària haguera reclamat una renda molt superior a l’anterior. No ho permet en eixos termes, i afirmar-ho seria falsejar el debat.
Però sí significa una altra cosa de molta transcendència: no hi ha cap principi constitucional que convertisca la propietat residencial empresarial en un territori immune a una intervenció pública intensa quan una llei defineix la seua funció social, existeix una necessitat d’interés general i es respecten les garanties exigibles.
La STC 25/2025 és especialment clara en considerar que l’expropiació pot ser una de les mesures disponibles per assegurar el compliment d’una funció social prèviament determinada per la llei, després del corresponent requeriment i valorant en cada cas la necessitat de la intervenció. També recorda que, com en qualsevol expropiació, ha d’existir indemnització.
És ací on el cas de Mari Carmen deixa de ser només una història individual i obliga a discutir quines lleis volem tindre.
El «preu de mercat» no cau del cel
La propietat podia considerar que 500 euros mensuals ja no corresponien al valor econòmic d’aquell pis en el barri de Retiro i reclamar una nova renda. Segons les informacions publicades abans del desnonament, la quantitat plantejada havia arribat als 2.650 euros, mentre Mari Carmen cobrava una pensió que rondava els 1.350.
La resposta habitual davant d’una diferència així és parlar del «preu de mercat», com si el mercat fora una entitat exterior a la societat i a les decisions polítiques.
No ho és.
El mercat residencial funciona dins de lleis sobre arrendaments, fiscalitat, urbanisme, sòl, vivenda pública, pisos turístics, grans tenidors, desnonaments i finançament. Els poders públics intervenen constantment en les regles que fan possible eixe mercat. També poden decidir modificar-les quan el resultat produït entra en contradicció amb altres interessos que la Constitució ordena protegir.
I hi ha un segon element que sovint desapareix de la frase «és el preu de mercat»: els preus no sols reflecteixen el mercat, també contribueixen a formar-lo. Quan les rendes de determinats immobles pugen de manera molt intensa, eixos nous contractes passen a formar part de les referències que després servixen per justificar altres increments. La pujada es presenta com una conseqüència del mercat i, alhora, ajuda a construir el mercat que justificarà la pujada següent.
Eixe mecanisme adquireix una dimensió diferent quan no parlem d’una persona que lloga una segona vivenda, sinó d'entitats que acumulen una part significativa del parc residencial. La concentració proporciona una capacitat econòmica que el legislador pot considerar rellevant. De fet, la legislació estatal de vivenda ja diferencia la figura del gran tenidor i permet atribuir-li obligacions específiques en determinades circumstàncies.
Per això el debat que obri el desnonament de Mari Carmen no hauria de quedar reduït a si 2.650 euros era molt o poc per un pis en Retiro. La pregunta més interessant és si una societat pot limitar-se a dir que eixa és la renda possible del mercat quan l’efecte concret és expulsar una persona vulnerable de sa casa, i si les institucions han de limitar-se a comprovar que el procediment jurídic és correcte.
Si la propietat té una funció social, alguna vegada haurà de tindre conseqüències
Dir que la propietat residencial té una funció social i no establir conseqüències quan eixa funció s’incompleix converteix el concepte en una frase solemne però buida.
El legislador pot definir amb criteris objectius què significa eixa funció social per a determinades categories de propietaris i quines obligacions comporta. Pot distingir entre una vivenda habitual d’una persona física i centenars d’immobles integrats en una cartera empresarial. Pot tindre en compte la concentració de propietat, la situació d’un mercat residencial tensionat, l’existència de persones vulnerables, els increments extraordinaris de les rendes o la negativa persistent a acceptar solucions alternatives.
No per castigar una empresa perquè siga empresa.
Sinó perquè una vivenda no és un actiu qualsevol.
En el cas de Mari Carmen, fins i tot es va plantejar abans del desnonament que una persona anònima assumira la diferència entre els aproximadament 500 euros que ella pagava i la nova renda reclamada. També consten gestions del Ministeri de Vivenda i intents de mediació del Sindicat d’Inquilines. La propietat no va acceptar les propostes i el llançament es va executar.
Eixe detall fa encara més difícil reduir el cas a una simple impossibilitat econòmica.
I ací és on una legislació futura podria avançar molt més. Podria establir, amb les garanties necessàries, límits de renda, obligacions temporals de lloguer assequible, requeriments de negociació, cessions d’ús, mobilització de vivendes buides o altres mesures quan una necessitat habitacional greu entra en conflicte amb l’explotació econòmica d’una gran cartera residencial.
I en determinats casos, com ja admet l’estructura constitucional examinada pel Tribunal Constitucional, la llei pot arribar a l’expropiació temporal de l’ús o fins i tot de la propietat quan existisca una causa d’interés social legalment establida, un expedient individualitzat i el pagament del justipreu.
És important entendre què significa això.
No significa llevar-li gratuïtament una casa a ningú.
Significa que, quan l’interés general ho justifica i la llei ho regula, el patrimoni pot ser afectat a canvi d’una compensació econòmica. Precisament perquè l’interés del propietari és patrimonial, existeix un mecanisme patrimonial per compensar-lo.
Però quina és la compensació equivalent per a Mari Carmen?
Quant valen 71 anys vivint en la mateixa casa? Quin justipreu substituïx el domicili d’una persona de 87 anys, el seu barri, els seus records, les seues rutines i el lloc en què ha desenvolupat pràcticament tota la vida?
No hi ha equivalència possible.
I eixa diferència hauria de pesar molt més en les lleis.
L’Estat no pot limitar-se a executar
El desnonament de Mari Carmen és especialment dur perquè totes les institucions coneixien el cas. No va ser un llançament silenciós executat abans que ningú sabera què passava. Hi havia mobilització veïnal, intervenció del Ministeri de Vivenda, intents de mediació, una oferta privada per assumir part del lloguer i una petició del Comité de Drets Econòmics, Socials i Culturals de Nacions Unides perquè Espanya paralitzara temporalment el desnonament o garantira una solució habitacional adequada.
I, malgrat tot, a la una del migdia del 23 de setembre, Mari Carmen va eixir de sa casa en una llitera.
No és necessari qüestionar la resolució dels tribunals per considerar socialment repugnant el resultat.
Al contrari. Precisament perquè el mecanisme legal va funcionar, la pregunta s’ha de dirigir als que tenen capacitat per canviar les normes que fan possible arribar a este punt. Un estat garant dels drets humans no pot entendre la seua responsabilitat com l’obligació de fer efectiva una sentència i donar després per acabat el problema. També ha de construir un ordenament que evite que l’exercici legítim d’un interés patrimonial produïsca, sense una resposta pública suficient, situacions incompatibles amb una vida digna.
No estem parlant només de Mari Carmen. El seu cas ha aconseguit una visibilitat extraordinària perquè resulta difícil mirar la imatge d’una dona de 87 anys abandonant en una llitera la casa on vivia des de 1956 i considerar que ací no hi ha res més a discutir. Però darrere d’eixa imatge hi ha molts altres desnonaments, en Madrid i en altres municipis, que no tenen càmeres esperant al carrer ni centenars de persones davant del portal.
El problema és estructural perquè la pregunta també ho és: què passa quan el dret efectiu d’una persona a disposar d’un lloc on viure depén completament de la rendibilitat que un altre pot obtindre d’eixe mateix lloc?
La Declaració Universal dels Drets Humans va respondre fa dècades situant la vivenda entre les condicions d’una vida adequada. La Constitució espanyola va ordenar després als poders públics promoure les condicions necessàries per fer efectiu el dret a una vivenda digna i va establir que la propietat està delimitada per la seua funció social.
No falta, per tant, llenguatge jurídic.
El que falta moltes vegades és convertir-lo en conseqüències.
Mari Carmen tenia 87 anys quan l’Estat va demostrar que disposava de tots els instruments necessaris per fer-la eixir de sa casa.
La qüestió que queda és per què eixe mateix Estat no havia disposat d’instruments igualment eficaços perquè no fora necessari arribar fins allí.
#Desnonaments #DretALaVivenda #MariCarmen
JC. Publicat per AGORACT en Crònica Camp de Túria
