Salar Mohandesi reclama recuperar un horitzó internacionalista. La pregunta és si cal esperar una nova gran idea o construir-lo sobre uns drets humans més amplis i realment universals.
L’esquerra difícilment pot aspirar a l’emancipació si accepta que els drets acaben a la frontera. Però tampoc resulta tan senzill concloure que tota afirmació nacional siga contrària a l’internacionalisme. Entre les dos coses queda una pregunta que Salar Mohandesi posa damunt de la taula, encara que potser no acaba de resoldre: quin principi comú pot unir hui lluites molt diferents sense sotmetre-les a una nova uniformitat?
El punt de partida està en el seu article «La izquierda no puede ganar sin un horizonte internacionalista», publicat en Jacobin. Mohandesi parteix d’una concepció exigent de l’esquerra. No n’hi ha prou amb redistribuir millor la riquesa, ampliar els serveis públics o eliminar determinades discriminacions dins d’un país. Si l’objectiu és l’emancipació, sosté, ha de ser universal. No pot existir llibertat plena per a uns mentre la dominació continua sent acceptable per als altres.
És difícil discutir eixe principi. El problema apareix quan intentem portar-lo al món real.
Un internacionalisme construït entre fronteres
El planeta continua organitzat fonamentalment en estats. És dins d’ells on es legisla, es cobren impostos, actuen els tribunals, es despleguen les policies i es reconeixen —o es neguen— bona part dels drets. Mohandesi veu ací la contradicció central: l’emancipació aspira a superar les formes de dominació sostingudes pels estats, però qualsevol moviment que aspire a transformar-les ha d’actuar, de moment, en eixe mateix territori polític.
El seu argument es torna especialment convincent quan parla de ciutadania, immigració i xenofòbia.
Cap estat és aquella comunitat homogènia que imaginen determinats nacionalismes. Dins de les mateixes fronteres conviuen persones nascudes en llocs diferents, amb llengües, cultures, històries familiars i situacions jurídiques distintes. Convertir eixes diferències en una frontera interior entre els qui mereixen drets i els qui només els tenen de manera condicionada continua sent una ferramenta política extraordinàriament eficaç.
Quan el malestar per un salari insuficient, un habitatge inaccessible o uns serveis deteriorats acaba dirigit contra qui acaba d’arribar, algú ha aconseguit desviar la pregunta sobre qui té realment el poder.
Ací l’internacionalisme de Mohandesi no és una proclama abstracta. Comença al costat de casa.
Però hi ha un punt en què convé complicar un poc més el debat.
¿És sempre el nacionalisme l’enemic?
Nacionalisme pot significar coses molt diferents.
Pot ser la ideologia d’un estat poderós que considera els seus interessos superiors als drets dels altres. Pot servir per a perseguir el migrant, imposar una cultura dominant o convertir la ciutadania en una jerarquia.
Però també ha sigut el llenguatge amb què molts pobles sotmesos al colonialisme han reclamat governar-se sense una metròpoli que decidira per ells.
No pareix raonable posar les dos coses exactament en el mateix sac.
Hi ha una diferència substancial entre utilitzar la nació per a negar drets a qui viu al teu costat i invocar l’autodeterminació per a impedir que una potència exterior determine el teu futur.
I esta distinció no és només ideològica.
La mateixa Carta de les Nacions Unides situa entre els seus propòsits el respecte a la igualtat de drets i a l’autodeterminació dels pobles, alhora que estableix la cooperació internacional per a promoure els drets humans i les llibertats fonamentals. Els pactes internacionals de drets civils i polítics i de drets econòmics, socials i culturals comencen, a més, reconeixent el dret dels pobles a determinar lliurement el seu estatus polític i perseguir el seu desenvolupament econòmic, social i cultural.
Eixos principis haurien de ser, com a mínim, el sòl compartit. Però hui probablement ja no basta amb conservar-los tal com van ser formulats fa dècades. Si han de servir realment de far internacional, els drets humans necessiten ampliar-se i desenvolupar-se per a respondre a formes de poder que aleshores no existien o no tenien la dimensió actual: el control tecnològic, el poder de les grans corporacions, l’emergència climàtica, els desplaçaments massius, les noves formes de precarietat o la capacitat d’alguns estats per a condicionar la sobirania d’uns altres sense necessitat d’una ocupació formal. L’autodeterminació i els drets humans poden continuar sent el punt de partida, però difícilment seran suficients si no guanyen amplària, concreció i mecanismes reals per a fer-los efectius.
Per tant, autodeterminació i drets humans no naixen necessàriament com dos principis rivals. El conflicte apareix en la manera d’interpretar-los i aplicar-los.
Açò obliga a formular una pregunta diferent de la que sovint plantegem: no tant si el nacionalisme és compatible amb l’esquerra, sinó quina afirmació nacional protegeix una comunitat davant de la dominació i quina s’utilitza per a dominar-ne una altra.
La diferència és enorme.
Quan la sobirania del fort i la del dèbil no signifiquen el mateix
La qüestió guanya pes amb la nova etapa oberta per Donald Trump als Estats Units.
El 7 de gener de 2026, la Casa Blanca va ordenar la retirada nord-americana de 66 organitzacions internacionals que l’Administració considerava contràries als interessos dels Estats Units. La decisió forma part d’una política exterior definida explícitament des de la prioritat de l’interés nacional nord-americà.
És una dada que obliga a mirar amb més cura la paraula sobirania.
La sobirania d’una gran potència pot convertir-se en l’argument que justifica desentendre’s de compromisos internacionals o projectar la seua força més enllà de les fronteres. Però, vista des d’un país més dèbil, la sobirania també pot ser exactament el contrari: el principi que permet dir que cap altre estat té dret a decidir per ell.
¿Com podria una esquerra internacionalista negar eixa segona sobirania sense acabar facilitant la primera?
La contradicció travessa moltes de les crisis del nostre temps.
Defensar un poble davant d’una ingerència exterior no obliga a justificar el govern que el dirigeix. I denunciar l’autoritarisme d’un govern tampoc hauria de convertir-se en una invitació perquè una potència estrangera determine qui ha de substituir-lo.
Mohandesi ho veu amb claredat quan planteja el dilema dels estats que s’oposen als Estats Units però que continuen sent profundament desiguals, capitalistes, patriarcals o autoritaris.
No tot enemic del nostre enemic és amic nostre.
Però tampoc tota denúncia legítima d’un règim converteix en legítima la intervenció exterior contra el país que governa.
Eixe és un dels nusos que l’internacionalisme contemporani encara no ha desfet.
¿I si el llenguatge comú ja existeix?
Arribats ací apareix una altra pregunta.
Mohandesi considera que l’esquerra necessita recuperar un horitzó internacionalista. D’acord. Però ¿hem d’esperar que aparega una nova gran idea capaç de fer de far mundial abans de poder avançar?
Potser no arribarà.
Les grans internacionals obreres pertanyien a una societat distinta. El treball ja no s’organitza igual, les esquerres no comparteixen una única cultura política i els moviments emancipadors del món parteixen de situacions massa diferents per a esperar que una sola teoria torne a ordenar-los.
Potser continuem buscant una bandera nova quan en tenim una que encara no hem portat fins a les últimes conseqüències.
Els drets humans.
No els drets humans reduïts a una declaració diplomàtica. Ni els utilitzats selectivament per una potència per a condemnar els adversaris mentre mira cap a un altre costat davant dels aliats.
Tampoc només els drets individuals entesos en la seua versió més estreta.
El sistema internacional de drets humans inclou drets civils i polítics, però també drets econòmics, socials i culturals.
A partir d’eixa base encara queda molt per desenvolupar davant d’un món que ha canviat profundament: habitatge, treball digne, salut, educació, igualtat entre dones i hòmens, drets de les persones migrants, protecció davant de la discriminació, límits al poder de les grans corporacions, vigilància tecnològica, intel·ligència artificial, emergència climàtica i control dels recursos essencials.
I, al costat de tot això, l’autodeterminació.
No com una carta blanca perquè qualsevol nacionalisme faça qualsevol cosa en nom del poble, sinó com el principi elemental que impedeix que uns pobles tinguen dret a governar-se i uns altres hagen d’acceptar que algú decidisca per ells.
Una bandera que obligaria també l’esquerra
Hi ha una virtut incòmoda en convertir els drets humans en eixe possible denominador internacional.
Obliguen a mantindre el criteri quan canvien els protagonistes.
No podem denunciar una invasió i trobar justificacions per a una altra perquè ens agrade més la bandera de l’agressor. No podem reclamar autodeterminació per al poble amb el qual simpatitzem i negar-la quan incomoda el nostre mapa polític. Tampoc podem condemnar la repressió quan governa la dreta i relativitzar-la quan l’exerceix un govern que es proclama antiimperialista.
Si els drets són universals, comencen a ser políticament útils precisament en el moment en què ens obliguen a defensar-los per a qui no és dels nostres.
Potser ací hi ha un punt de trobada més ampli del que pareix.
No faria falta que una treballadora de València, un camperol colombià, un sindicalista nord-americà o una estudiant palestina compartiren una mateixa lectura de Marx, una mateixa idea d’Estat o una mateixa tradició política. Sí que faria falta assumir que hi ha una dignitat que cap govern, empresa, exèrcit o potència pot vulnerar sense trobar davant una resposta que travesse fronteres.
És menys espectacular que anunciar una nova Internacional.
També podria ser més real.
Tal vegada Mohandesi té raó: sense un horitzó internacionalista l’esquerra difícilment pot guanyar alguna cosa que vaja més enllà de gestionar temporalment un estat.
El dubte és si eixe horitzó ha d’esperar una gran idea que encara no coneixem o si podem començar a construir-lo amb uns drets humans molt més desenvolupats, materials i exigibles; drets que siguen els mateixos per a amics i adversaris i que reconeguen també que cap emancipació pot considerar-se universal mentre uns pobles tinguen dret a decidir sobre els altres.
En una època que cada vegada es posa més gris fosc, potser la bandera comuna no haja de dir-nos a tots què hem de pensar.
Potser bastaria, per a començar, que deixara molt clar allò que ningú hauria de poder fer-li a un altre ésser humà ni a un altre poble.
#Internacionalisme #DretsHumans #Esquerra
JC: Publicat per AGORACT en Crònica Camp de Túria
