Quina relació hi pot haver entre l'espill i Déu? La pregunta sembla excessiva per a un objecte tan quotidià. I, no obstant això, és un objecte que fa pensar.
Si posem un espill davant d'un altre, la imatge que retornen sembla obrir-se cap a l'infinit. Si ens mirem als ulls en el cristall, les pupil·les revelen un altre espill diminut en el qual ens veiem veient-nos. I si no ens reflectim en un, no som capaços de veure'ns el rostre. Al final, hi ha certes… coses que contenen un misteri que desborda la seua simple utilitat.
Per això no és estrany trobar-les en un text espiritual. Un dels llibres més controvertits de la mística medieval s'intitula L'espill de les ànimes simples i va ser escrit per una dona: Marguerite Porete.
Qui va ser Marguerite Porete?
El 1 de juny de 1310, Porete, una dona del comtat d'Hainaut (actual Bèlgica), va cremar a la foguera a la Place de Grève de París juntament amb el seu llibre.
El seu cas se situa en l'horitzó de la renovació espiritual que s'estava gestant a Occident des dels segles XI i XII. En eixe context apareixen noves formes de vida religiosa, entre elles les beguines, dones que no professaven els vots monàstics i que vivien soles o en menudes comunitats, lliurades a una vida austera de contemplació, cures i ensenyament espiritual. Esta forma de vida, de la qual Porete participava, va despertar tanta admiració com sospita.
De fet, diverses proposicions de L'espill van ser utilitzades en el Concili de Viena, poc després de l'execució de la seua autora, per a condemnar les agrupacions beguinals i la Germandat del lliure esperit. L'acusació per heretgia, en el marc inquisitorial, no s'explica per una sola causa: van confluir tensions polítiques, disputes teològiques i un clima de vigilància doctrinal.
No obstant això, també hi va haver lectures favorables i, durant segles, circulació manuscrita de la seua obra.
L'espill interior
L'obra s'organitza com a diàleg al·legòric entre Amor, Raó i l'Ànima. Descriu un camí de set estats cap al país de la llibertat, expressió amb la qual el text anomena la condició de l'ànima alliberada.
L'ànima es trasllada des de la Raó a l'Amor, on la relació amb la voluntat divina no es viu com a llei exterior, temor o càlcul de mèrits, sinó com a conformitat plena amb ella. Porete no rebutjava a l'Església; més aïna va portar fins a les seues últimes conseqüències la interiorització de l'experiència espiritual. Deia que, quan l'ànima estima, la seua relació amb allò sagrat es torna directa, i que la via de coneixement és l'amor. Les implicacions pràctiques que tenien estes afirmacions van ser, probablement, part de la raó de la seua condemna. Però, com assenyalàvem, no les úniques.
El llibre està escrit en llengua materna. Com ha assenyalat Blanca Garí, traductora a l'espanyol del manuscrit, l'ús de les llengües vernacles –enfront del llatí escolàstic– participa de la transformació de l'escriptura espiritual femenina. L'experiència religiosa busca ací un registre més íntim, en primera persona i amb menys mediació clerical.
De fet, el speculum o mirouer –literalment ‘espill’ en francés antic– era un gènere d'escriptura que oferia models d'orientació moral i espiritual. El de Porete construïx, a més, un itinerari de l'ànima cap a Déu.
En el pròleg, l'autora recorre a un relat breu que recorda a l'amor cortés, segons el qual una donzella enamorada d'un rei llunyà mana fer un retrat per a alleujar la distància. De manera semblant, el llibre intenta imaginar com és l'amor diví i donar testimoni d'una presència tan íntima com inabastable. D'ací el nom de Llunyaprop amb què ella expressa eixa paradoxa, que troba ecos en els versos de la cançó de Rosalía “La Yugular”:
“Tu que estàs lluny
i alhora més a prop
que la meua pròpia vena jugular”.
No ser ningú per a ser-ho tot
No és l'únic reflex que podem trobar de la mística de Porete en l'últim àlbum de la cantant catalana. La fórmula que pronuncia en el tema “Porcelana”, “Ego sum nihil, ego sum lux mundi” –inspirada en l'Evangeli de Joan i que es traduïx com “Jo no soc res, jo soc la llum del món”–, fa ressonar, des d'una sensibilitat contemporània, un dels grans conceptes de L'espill: l'anorreament.
Amb ell s'anomena una despossessió radical. Segons Porete, l'ànima es torna transparent quan “no es veu, ni veu a Déu”, perquè “Déu es veu en ella”. Este gir implica deixar arrere la inclinació al nom propi, el desig de grandesa, la il·lusió de controlar la pròpia voluntat i fins i tot la pretensió de posseir la veritat.
Marguerite Porete se situa, a més, en la tradició apofàtica, la teologia negativa. Segons esta, Déu no pot ser contingut en un concepte, perquè excedix tot nom, tota imatge, tot atribut. La via cap a allò diví no consistiria a saber més sobre Déu, sinó a despullar a l'ànima d'allò que la reté en si mateixa. Es crida a buidar l'ànima perquè Déu puga mirar-se en ella.
Afortunadament, la seua veu no es va apagar a la foguera. L'espill va circular durant segles de forma anònima, va ser llegit per Marguerite de Navarre i va arribar, en el segle XX, fins a Simone Weil. Només el 1946 la investigadora Romana Guarnieri va identificar la seua autora amb el nom de Marguerite Porete. No és simbòlic, també, eixe anonimat?
En una època obsessionada amb les imatges, Porete proposa una altra forma de llibertat: retirar-se perquè la llum puga travessar-nos. Davant de l'espill, jo mire al reflex o el reflex em mira a mi? Tal vegada ací residisca tota la força incòmoda del seu pensament, en recordar que la imatge més vertadera no sempre ens retorna un rostre. A vegades ens ensenya a desaparéixer.
Voleu rebre més articles com este? Subscriviu-vos a Suplement Cultural i rebeu l'actualitat cultural i una selecció dels millors articles d'història, literatura, cinema, art o música, seleccionats per la nostra editora d'Art + Humanitats Claudia Lorenzo.
Sofía Esteban Moreno, Investigadora Predoctoral Teoria de la Literatura , Universidad de Valladolid
Este article va ser publicat originalment a The Conversation. Llija l'original.
*Ho pots llegir perquè crònica ànode Túria.org som Creatives Commons