.jpg) |
RTVE |
En el tauler de la geopolítica contemporània, els migrants han deixat de ser únicament persones que busquen un futur millor per a convertir-se, en no poques ocasions, en instruments de pressió utilitzats no sols per actors estatals. La utilització de moviments de població –propis o forans– com a palanca estratègica revela una realitat incòmoda: les crisis migratòries no són sempre fenòmens espontanis. Darrere dels encreuaments massius de fronteres hi ha decisions polítiques, càlculs diplomàtics i desigualtats globals que convertixen el sofriment humà en moneda de canvi internacional.
En diferents punts del món, uns certs moviments de població, sobretot quan es produïxen de manera massiva i en un curt període de temps, han sigut utilitzats no tant per a conquistar territori, sinó per a enviar missatges polítics, forçar negociacions o desestabilitzar al veí. Esta instrumentalització no és l'única clau explicativa, però ajuda a comprendre per què les fronteres, lluny de ser meres línies de demarcació jurisdiccional, es transformen en escenaris de confrontació i negociació entre Estats.
Ceuta, un pols local amb rellevància global
En este context, Ceuta i Melilla ocupen un lloc singular. Són les úniques fronteres terrestres de la Unió Europea amb Àfrica i constituïxen enclavaments europeus en territori marroquí sotmesos a un règim jurídic excepcional. La seua particular configuració les convertix en espais especialment sensibles a les tensions polítiques i diplomàtiques. Es tracta de dos localitats envoltades d'alguns dels sistemes de tancats més sofisticats del món, amb un control quotidià d'extrema duresa i fronteres físicament molt tancades.
També en el pla jurídic reina la confusió. Encara que al Marroc circula la idea que xafar sòl de Ceuta obri automàticament la porta a Europa, la normativa espanyola i comunitària és inequívoca. L'entrada irregular en els enclavaments no permet viatjar a la Península sense controls documentals estrictes. Esta ambigüitat, alimentada a vegades de manera interessada, facilita que els fluxos migratoris s'utilitzen com a mecanisme de pressió en moments de fricció bilateral.
Els episodis de maig de 2021 i juliol de 2026 il·lustren esta dinàmica amb claredat. En 2021, unes 10 000 persones van travessar la frontera en tot just 48 hores. Aquell ingrés massiu es va produir en un context de tensió diplomàtica per l'acolliment de Brahim Gali, líder del Front Polisario, per a ser atés de coronavirus en un hospital de Logronyo. El nombre de migrants que van entrar a Ceuta des del 30 de juliol de 2026 s'eleva a 72 000. Des d'eixa data s'han comptabilitzat 77 autòpsies a cossos trobats en la mar. L'ONG Caminant Fronteres xifra en 141 els morts
Els dos casos mostren com la frontera pot convertir-se en un instrument de confrontació híbrida. No és un fenomen aïllat: Turquia ho va fer en 2015; Bielorússia, en 2021; i el Marroc ha recorregut en diverses ocasions a estratègies similars.
El mal negoci d'externalitzar fronteres
L'acord UE–Turquia de 2016 és un exemple paradigmàtic de com l'externalització del control fronterer genera vulnerabilitats estratègiques. Ankara va utilitzar als refugiats com a palanca de negociació i va aconseguir generoses contrapartides monetàries a canvi de frenar el seu flux cap a la UE. Eixe precedent va ajudar a consolidar un sistema d'extorsions sistematitzat. Els estats veïns van aprendre que obrir o tancar l'aixeta migratòria és una ferramenta de negociació poderosa. Delegar el control crea punts de pressió que eixos països saben explotar.
Darrere d'estes maniobres geopolítiques s'oculta un cost humà devastador, sovint silenciat per les anàlisis geopolítiques. Les decisions preses en despatxos llunyans es traduïxen, en última instància, en vides perdudes. Els migrants, encara que foren conscients que són utilitzats per a interessos espuris, manquen d'alternatives reals. La falta d'oportunitats i de vies legals espenta a moltes persones migrants a assumir riscos extrems, convertint-los en la baula més fràgil d'un sistema que els instrumentalitza.
La tragèdia d'este mateix estiu revela la dimensió humana d'estes estratègies i qüestiona que la cooperació econòmica siga suficient per a garantir sòlides relacions de suport entre estats.
Espanya, atrapada en una frontissa geopolítica
Este escenari s'inscriu en un marc europeu marcat per un gir sostingut cap a la securitización. Des de començaments del segle XXI, Espanya ocupa una posició singular en la política migratòria de la Unió. La seua condició de frontera exterior, situada a més en la línia geopolítica i geoeconòmica que separa el Nord i el Sud global, la situa en el punt de col·lisió de dos lògiques: la securitaria, que prioritza la vigilància, la contenció i l'externalització; i la humanitària, que insistix que la migració és un fenomen estructural que exigix protecció i drets.
L'enfortiment de Frontex (l'organisme de la Unió Europea encarregat de protegir les seues fronteres exteriors) i l'expansió de les polítiques d'externalització han desplaçat el centre de gravetat de l'acció comunitària. La prioritat ja no és la solidaritat interna, sinó evitar que els fluxos arriben a territori europeu. Per a Espanya, això implica una creixent dependència operativa de les estructures europees i una pressió política per a alinear-se amb la narrativa del “control eficaç”, la qual cosa reduïx el seu marge d'actuació autònoma.
Ceuta i Melilla funcionen, en este sentit, com a laboratoris a petita escala de la política fronterera europea: allí s'assagen i es fan visibles les tensions entre control, externalització i drets.
El posicionament dels socis europeus influïx de manera decisiva en esta equació. Els Estats del nord i de l'est tendixen a reforçar la securitización, mentres que els països del sud reclamen corresponsabilitat i mecanismes de repartiment que reconeguen la càrrega diferencial que suporten les fronteres exteriors. Espanya ocupa una posició frontissa: és frontera exterior i, per tant, actor securitario; és país mediterrani i, per tant, actor solidari; és soci europeu i, per tant, actor condicionat; i és potència regional, la qual cosa la convertix en actor negociador.
La tensió entre securitización i solidaritat no és un dilema passatger, sinó una estructura permanent de la política migratòria europea. En ella, Espanya ha d'equilibrar la gestió de la frontera amb la preservació dels principis democràtics i humanitaris que sustenten la seua acció exterior, conscient que la forma en què responga a estos desafiaments definirà no sols la seua relació amb el Marroc, sinó també la naturalesa del projecte europeu en el seu conjunt.
Juan Carlos Velasco, Professor d'Investigació. Grup "Filosofia Social i Política" (FISOPOL). Cap del Departament de Filosofia Teòrica i Pràctica, Institut de Filosofia (IFS-CSIC)
Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.
* Ho pots llegir perqué en crònicacampdeturia.org som Creative Commons