 |
| Imatge d'autor desconegut (Atelier Populaire) |
Maig de 1968 convertí una escola ocupada en una impremta política col·lectiva, sense firmes ni directors, al servici de les lluites socials.
L’Atelier Populaire va transformar les Beaux-Arts de París en un taller des d’on estudiants, artistes i treballadors imprimiren els cartells que acabarien cobrint els carrers durant Maig del 68. No buscaven una nova moda gràfica. Volien que les imatges serviren per a intervindre en les vagues, les ocupacions, la repressió policial i els conflictes socials que estaven sacsejant França.
El 14 de maig de 1968, l’École des Beaux-Arts de París ja no funcionava com una escola convencional. L’ocupació havia convertit aules i tallers en un espai de discussió i producció. Hi havia paper, tinta, assemblees i una ciutat on els esdeveniments canviaven d’un dia per a l’altre.
La Bibliothèque nationale de France conserva una extensa selecció dels cartells de Maig del 68. Vistos seguits, formen quasi una crònica mural: fàbriques ocupades, punys alçats, obrers i estudiants, la policia, Charles de Gaulle, la universitat, l’ORTF i una batalla constant per qui tenia dret a parlar en públic.
Una impremta enmig de la revolta
Al principi s’utilitzaren el pochoir i la litografia. Però la serigrafia acabaria canviant el ritme del taller. Era més ràpida, permetia repetir una imatge moltes vegades i s’adaptava millor a una producció destinada a eixir immediatament al carrer.
Ací apareixen Guy de Rougemont i Éric Seydoux. La Bibliothèque nationale de France situa l’artista Rougemont i l’impressor Seydoux entre les persones que impulsaren l’ús de la serigrafia en els tallers populars. Rougemont havia conegut la tècnica durant la seua estada a Nova York. No constituïren una direcció artística: aportaren una ferramenta que permetia imprimir amb molta més rapidesa.
La mecànica era una altra. Les propostes de dibuix i les consignes passaven per assemblees. S’hi discutia què estava passant al carrer, en les universitats o en les fàbriques, i quina resposta gràfica podia donar-se. El MoMA, que ja exposà aquells cartells a finals de 1968, descrivia un procés de «disseny participatiu» en què estudiants i treballadors simpatitzants discutien i elegien conjuntament els temes i les imatges.
 |
| Autor desconegut (Atellier Populaire) |
Qui hi havia darrere d’un taller que no volia firmes
Buscar un director de l’Atelier Populaire és buscar una figura que la mateixa experiència intentava evitar.
El MoMA el cataloga com un grup francés de cartellistes actiu entre maig i juny de 1968. Els cartells apareixen habitualment atribuïts al col·lectiu o a autors no identificats. La desaparició de la firma individual formava part de la manera de treballar.
Això no significa que no coneguem noms.
Philippe Vermès va participar en aquella experiència i la documentà fotogràficament des de dins. Les seues imatges mostren una realitat menys mítica i molt més interessant: taules ocupades per papers, pantalles de serigrafia, pots de tinta, cartells assecant-se i persones treballant juntes.
També apareixen vinculats a l’entorn de l’Atelier noms com Gérard Fromanger, Pierre Buraglio o Julio Le Parc. Però convertir-los retrospectivament en «autors» dels cartells o responsables d’una direcció seria contrari al funcionament documentat del taller. El projecte es construïa justament contra eixa jerarquia.
La firma no havia de competir amb el missatge.
No volien canviar només l’art
És probablement ací on els cartells recuperen tot el seu sentit.
L’Atelier Populaire no pretenia simplement renovar el disseny gràfic ni experimentar amb noves tècniques d’impressió. Volia posar les ferramentes dels artistes al servici dels conflictes que es desenvolupaven fora de l’escola.
La unió entre universitat i fàbrica apareix contínuament. Les vagues i les ocupacions havien estés la protesta molt més enllà de les facultats, i els cartells buscaven connectar estudiants i treballadors.
Un d’ells ho diu sense rodejos: «Travailleurs, la lutte continue». Altres es dirigixen directament als obrers de Citroën, Renault o Flins. No parlen d’una classe treballadora abstracta: entren en fàbriques i conflictes concrets.
També hi havia una crítica a la pròpia universitat. L’educació superior era presentada com una estructura jeràrquica i vinculada a les divisions socials. Per això el qüestionament arribava fins a les Beaux-Arts: qui podia ser artista, qui decidia què era art i per a qui es produïa.
La resposta pràctica del taller era molt simple. Un cartell no havia de ser únic ni car. Havia de poder reproduir-se, circular i aparéixer allí on hi havia una vaga, una ocupació o una manifestació.
Policia, informació i poder
La repressió policial ocupa una part important d’aquell vocabulari visual.
CRS, cascos, porres i siluetes policials apareixen una vegada i una altra. No són símbols incorporats dècades després a la memòria de Maig del 68. Formen part dels cartells produïts mentre els enfrontaments encara es desenvolupaven.
El conflicte per la informació era igualment visible. L’ORTF, l’organisme públic de ràdio i televisió, es convertí en un altre dels objectius de les crítiques. Els manifestants denunciaven el control governamental dels grans mitjans i reivindicaven una informació lliure.
Això ajuda a entendre la importància del mur.
Quan es desconfiava dels canals oficials, una paret podia funcionar com un mitjà de comunicació. El cartell era alhora una consigna, una denúncia, una convocatòria i una forma de contar què estava passant.
No necessitava editorial, antena ni permís.
 |
| Autor desconegut (Atelier Populaire) |
Dibuixar de pressa, discutir abans
La rapidesa no significava improvisació absoluta.
La BnF documenta que imatges i consignes eren discutides diàriament en assemblees dels tallers populars. Una proposta podia canviar o quedar descartada abans de passar a impressió.
Això ajuda a explicar una estètica que hui és immediatament recognoscible: poques tintes, siluetes netes, textos curts i dibuixos capaços de llegir-se en segons.
El cartell havia de funcionar des de l’altra vorera.
I havia d’imprimir-se prompte. Els esdeveniments corrien més que qualsevol procés editorial convencional. Un disseny podia respondre a una càrrega policial, una ocupació, una intervenció de De Gaulle o una vaga iniciada el dia anterior.
Del carrer a l’arxiu
Hi ha una paradoxa que resulta difícil d’evitar.
Aquelles peces nascudes contra la lògica del museu es conserven hui en museus, biblioteques i arxius. La Bibliothèque nationale de France, les Beaux-Arts de Paris, el MoMA, el Musée Carnavalet i altres institucions custodien allò que en 1968 estava pensat per ser enganxat amb cola i desaparéixer de la paret.
Però és precisament eixa conservació la que permet reconstruir el procés.
Les fotografies mostren com s’imprimia. Els arxius identifiquen dates, tècniques i procedències. Els cartells deixen vore les preocupacions d’aquelles setmanes: les vagues, les ocupacions, la relació entre estudiants i obrers, la repressió policial, la universitat, el poder polític i el control de la informació.
No van ser fets perquè més de mig segle després explicaren Maig del 68.
Van ser fets perquè algú els vera aquell mateix dia.
#AtelierPopulaire #MaigDel68 #Cultura
JC. Publicat per AGORACT en Crònica Camp de Túria
 |
| Atelier de l'Ecole Nationale Supérieure des Beaux-Arts, imprimeur |