La bibliografia sobre la guerra civil espanyola no és infinita. I encara que és freqüent sentir el contrari, tampoc podem considerar-la desproporcionada respecte a altres esdeveniments històrics. N'hi ha prou de veure les llistes de novetats sobre l'Imperi romà o la Segona Guerra Mundial per a comparar.
Es produeix llavors una doble paradoxa. D'una banda, resulta quasi impossible estar al corrent del que s'ha publicat sobre la contesa espanyola. Com calculava recentment l'historiador Joan Esculies, en els últims vint anys –i sense tindre en compte articles científics i tesis doctorals, ni la divulgació multiplataforma–, s'hauran publicat unes 5.000 obres en les principals llengües.
Entre elles es troben tres novetats recents. La guerre d’Espagne 1936-1939, a càrrec de tres referents de l'hispanisme francés (Mercedes Yusta, François Godicheau i Pierre Salmon), situa el conflicte en la seua dimensió internacional. Per part seua, en La guerra civil espanyola conviuen aportacions col·lectives juxtaposades per a dibuixar l'actual estat de les investigacions. I la versió còmic d'España partida en dos revisita el llibre homònim de Julián Casanova de la mà del guionista Miguel Casanova i el dibuixant Carles Esquembre.
Això no obstant, i a pesar d'aquesta contínua publicació, encara queden vies per explorar.
La història militar
Sense ànim d'exhaustivitat i amb el biaix inevitable a tota selecció, destacaria tres àmbits de futur especialment suggeridors.
El primer potser siga el més obvi –i, de fet, ja formava part d'un article similar que vaig escriure fa quatre anys–: la història militar del conflicte. Alguns avanços s'han realitzat, ja que diferents investigadors formats en la UAB i crescuts entorn de la Revista Universitaria de Historia Militar han publicat aportacions rellevants.
Entre elles es troba Cruzados sin gloria, de Miguel Alonso Ibarra, que comprén tot el conflicte des del punt de vista bèl·lic. Així, obri el camp per a futurs treballs que incidisquen en l'armament usat –des de les xarxes de contraban fins a l'ús de la guerra d'Espanya com a terreny d'experimentació militar, passant per formats encara inexplorats com les infografies o, poc explotats, com la cartografia–.
També possibilita posteriors investigacions en les condicions materials de la guerra (vegeu el singular treball d'Oriol Riart a partir de dietaris de soldats) o en fronts encara marginals per al gran públic, com el de la defensa passiva, l'intent de desembarcament republicà a Mallorca (objectiu del recent Una isla brutalizada) o episodis concrets com el desenllaç de la guerra a Madrid.
Per part seua, Hasta su total exterminio d'Arnau Fernández Pasalodos i Verdugos del 36 de David Alegre Lorenz se centren en l'exercici de la violència, la seua diversitat i la seua crueltat. El primer ho fa sobre les actuacions antipartisanes, és a dir, la neutralització de moviments de resistència per part de les forces militars –el maquis, a Espanya–; mentre que el segon s'interessa pels perpetradors, tant planificadors com executors. Açò últim mai és senzill ni, sobretot, inofensiu, ja que sovint genera denúncies per part dels familiars.
A més, l'accés documental continua sent complex, ja siga per l'escassa documentació referida a Falange i la necessitat de recórrer a arxius personals o per la poca col·laboració des de l'Església, que obliga a filar prim.
Els estudis sobre la violència
En aquest sentit, i ja entrant en el segon àmbit de futur, els estudis sobre violència s'havien centrat fins fa poc en la comptabilització de les víctimes i, posteriorment, en la seua identificació. Açò últim incloïa des del rescat de les seues biografies a la recuperació de les seues restes mortals.
Potser València siga un dels epicentres d'aquestes actuacions i, en especial, el cementeri de Paterna. Allí, entre abril de 1939 i desembre de 1956, es van afusellar 2.238 persones i, entre 2005 i 2024 aquestes fosses van ser excavades. D'aquesta actuació, a més de la dignificació de les víctimes i del retorn als seus familiars, van sorgir dues exposicions excepcionals: “Arqueologia de la Memòria. Les fosses de Paterna” i “2238. Paterna, lloc de perpetració i memòria”.
Però també es van generar publicacions més enllà de les estrictament acadèmiques, com el còmic El abismo del olvido de Paco Roca i Rodrigo Terrassa o la novel·la Ingrata patria mía sobre Joan B. Peset Aleixandre, rector de la Universitat de València, metge prestigiós i ciutadà compromés assassinat pel franquisme.
Sense oblidar les víctimes, els estudis sobre violència estan evolucionant cap a altres formes d'exercir-la, com l'espoli patrimonial, econòmic o fins i tot científic. Com en tot esdeveniment bèl·lic, per a molts la guerra va ser l'ocasió per a fer-se amb el seu particular botí, va generar profunds canvis en el teixit industrial i comercial, i va facilitar els abusos de tota classe.
Obrir aquest meló obliga a comprovar la propietat de certs fons –com ja han començat a fer el Museu del Prado o el MNAC–, planteja la possible reclamació d'indemnitzacions o del retorn patrimonial i, sobretot, qüestiona la nostra mirada sobre la guerra, la postguerra i la Transició. Així, la primera se'ns apareix com una guerra també econòmica i de rapinya, la segona com un espoli cap als vençuts a favor dels vencedors (particulars i institucionals) i la tercera com un conjunt d'actuacions d'ocultació.
De la col·laboració amb altres
I el tercer àmbit ha de sorgir de la col·laboració de la història amb altres disciplines. Perquè de l'alineació de coneixements i eines sempre poden sorgir noves perspectives i interpretacions que enriquisquen la nostra mirada.
Ho hem vist recentment amb les aportacions realitzades des de l'arqueologia en País en ruinas, des de la genètica per a comprendre els efectes de la fam (com ja suggereix Miguel Ángel del Arco) o des de l'antropologia, com fa Alfonso Villalta per a plantejar noves preguntes als arxius. Si aquestes sinergies s'incrementen en el futur, també ho farà el nostre coneixement.
La guerra civil espanyola roman com el gran punt d'inflexió de la història contemporània del país. Encara que el pas del temps diversificarà l'interés dels historiadors cap a altres esdeveniments més recents (el segon franquisme, la Transició, el 23F, el felipisme, etc.), cada nova generació tendirà a revisitar-la, ja siga amb l'excusa de l'aniversari, ja siga arran de la incorporació de noves perspectives o nous arxius.
Eixos futurs llibres seran també evidències de l'evolució de la mateixa societat ja que, com va deixar escrit l'historiador i polític italià Benedetto Croce, “tota història és història contemporània”. És a dir, com ens recorda l'escriptor i editor nord-americà Frank Cogliano, “les preocupacions actuals influeixen en les preguntes que li fem al passat”.
Vol rebre més articles com aquest? Subscriga's a Suplemento Cultural i reba l'actualitat cultural i una selecció dels millors articles d'història, literatura, cinema, art o música, seleccionats per la nostra editora d'Art + Humanitats Claudia Lorenzo.
Jaume Claret, Historiador. Professor agregat en els Estudis d'Arts i Humanitats i director del Màster Universitari d'Història del Món Contemporani, UOC - Universitat Oberta de Catalunya
Aquest article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija l'original.
* Ho pots llegir perqué en cronicacampdeturia.org som Creative Commons