.webp) |
| Vista del mar Mediterrani des de la catedral de Palma. |
Els qui viuen a la vora del Mediterrani coneixen bé la sensació. És migdia en ple mes de juliol, l'asfalt crema i l'aire sembla estancat. De sobte, les fulles dels arbres comencen a moure's. S'ha despertat la brisa. Eixe vent fresc que arriba del mar ha sigut, durant segles, el nostre aire condicionat natural, un alleujament indispensable per a suportar els rigors de l'estiu. Però alguna cosa està canviant. Cada vegada ho sentim menys.
No és només una percepció. Les dades ho confirmen: la ventilació natural del Mediterrani s'està afeblint.
En el nostre estudi, publicat recentment en Scientific Reports, aportem evidències a escala regional que, en un clima cada vegada més càlid, les brises marines s'estan tornant més febles i més freqüents en la conca del Mediterrani occidental. Per a això, hem analitzat les dades corresponents a 41 anys (1981–2021) procedents de 39 estacions meteorològiques a França, Itàlia, Espanya i el nord d'Àfrica.
Quatre dècades de canvis
En el nostre treball, hem observat dos patrons clars:
Un afebliment en la intensitat: des de la dècada de 1980, la velocitat (intensitat) de la brisa marina ha disminuït quasi un 11 % de mitjana, especialment durant els mesos de primavera i estiu.
Un probable canvi en la seua estacionalitat: per contra, la freqüència d'aparició de les brises ha augmentat, sobretot a l'hivern, amb un increment d'aproximadament un 10 % per dècada.
L'escalfament regional afebleix la brisa del Mediterrani
A Espanya, la situació és encara més pronunciada. A les Illes Balears i la costa mediterrània peninsular, este vent ha perdut al voltant d'un 17 % de la seua força. Ciutats com Barcelona, Palma i Castelló de la Plana presenten brises marines fins i tot un 25 % més febles que en la dècada dels huitanta.
Poderíem pensar que el més lògic seria que ocorreguera el contrari. Sabem que la regió mediterrània ha experimentat un escalfament sense precedents i és considerada un “punt calent” del canvi climàtic amb cada vegada més episodis extrems de calor. Actualment, el mar i la terra s'escalfen entre un 20 % i un 40 % més ràpid que la resta del planeta.
Atés que la terra s'escalfa més de pressa que l'oceà, s'estan produint canvis significatius en la dinàmica atmosfèrica i oceànica. Com a resultat, la diferència de temperatura entre la terra i el mar s'està intensificant. Este contrast tèrmic és el principal desencadenant de les brises marines a tot el món.
Per tant, caldria pensar que un major contrast tèrmic resultara en vents més forts. No obstant això, en el cas de la brisa, la resposta no està en la superfície, sinó en les capes altes de l'atmosfera.
L'efecte tapadora durant les onades de calor
L'escalfament global està alterant la distribució de les masses d'aire a gran escala, com per exemple en el corrent en raig (vents que circulen a gran velocitat i altitud). Això afavorix que els sistemes d'alta pressió (dorsals anticiclòniques) es queden estacionaris sobre el Mediterrani amb major assiduïtat. Estos sistemes no sols aporten una gran estabilitat atmosfèrica, sinó que, a més, atrauen masses d'aire tropical continental molt càlid sobre la regió, generant onades de calor cada vegada més freqüents i intenses.
Eixe aire més càlid se situa en les capes mitjanes de l'atmosfera, creant una barrera atmosfèrica que suprimix qualsevol moviment vertical de l'aire prop del sòl. Com que la brisa necessita que l'aire calent de la terra ascendisca lliurement perquè l'aire fresc que ve del mar siga impulsat cap a la costa, en tindre eixa “tapadora” damunt, la circulació es comprimix verticalment (s'aplana), reduint la velocitat del vent a nivell del sòl.
Les dades mostren que, durant les onades de calor atmosfèriques, la brisa és un 8 % més feble a Balears i prop d'un 5 % a la Península, en comparació a la resta de dies estivals. Estes troballes ens han de preocupar ara més que mai, ja que l'afebliment de la brisa marina està impulsat precisament pels mateixos esdeveniments extrems que hauria d'alleujar: onades de calor cada vegada més intenses, prolongades i freqüents.
Canvi en l'estacionalitat
Les brises marines són vents locals generalment associats als mesos de l'estiu. No obstant això, a la regió mediterrània també poden ocórrer a l'hivern, encara que en menor freqüència.
Els nostres resultats suggerixen que la major ocurrència hivernal de brisa que estem tenint pot ser una resposta en cascada a la dinàmica atmosfèrica. Concretament a l'expansió de l'anticicló de les Açores (un gran i persistent sistema d'alta pressió sobre l'oceà Atlàntic) i a una tendència cap a fases positives de l'Oscil·lació de l'Atlàntic Nord o NAO+ (un patró de pressió atmosfèrica que afavorix un oratge sec i estable al Mediterrani). Això es traduïx en una major freqüència d'anticiclons hivernals sobre el Mediterrani occidental.
Els cels rasos i els vents de fons febles resultants creen les condicions adequades per a desencadenar brises marines durant els mesos més freds. D'altra banda, algunes estacions meteorològiques van detectar menys dies de brisa a l'estiu. Poderíem estar observant un possible desplaçament en l'estacionalitat de les brises des del pic de l'estiu cap a l'hivern.
Impactes en la societat
Els canvis en les brises marines comporten riscos significatius per als entorns costaners i d'interior, així com per a les societats que els habiten:
Majors extrems tèrmics: a mesura que les brises d'estiu s'afebleixen i es desplacen a l'hivern, el seu efecte de refredament natural disminuïx just quan més es necessita: durant les onades de calor severes. Estos vents locals són ara massa febles per a penetrar i refredar les zones d'interior. Això amenaça amb exacerbar l'estrés tèrmic urbà i augmentar els riscos per a la salut pública.
Pitjor qualitat de l'aire: mentre que els vents forts dispersen la contaminació atmosfèrica, unes brises més febles i freqüents poden atrapar i recircular els contaminants al llarg de la costa i l'interior durant dies, empitjorant l'exposició de ciutats densament poblades.
Efectes en les precipitacions: els canvis en estos vents poden afectar el transport d'humitat, influint en la convecció profunda d'estiu (la responsable de les tempestes severes). A més, altres estudis suggerixen que els canvis antropogènics en l'ús del sòl han deixat les brises amb menys aigua disponible per a transportar cap a l'interior. Per tant, unes brises més febles que transporten menys vapor d'aigua podrien fracassar a l'hora de desencadenar les tempestes estivals, necessàries per a mantindre el cicle hidrològic en regions que ja per si mateix són seques i àrides.
Les nostres troballes assenyalen les brises marines com un element crític, però històricament poc explorat, del canvi climàtic regional. A mesura que el Mediterrani es continua escalfant, dependre únicament de models climàtics globals a gran escala (que sovint tenen dificultats per a capturar vents costaners tan localitzats) no és suficient.
En analitzar les observacions regionals a llarg termini, obtenim una imatge molt més clara de com estan canviant les brises marines. Esta comprensió és necessària per a avaluar correctament els riscos associats al canvi climàtic i proporcionar una base realista per a les estratègies de mitigació i adaptació a la costa mediterrània.
Shalenys Bedoya Valestt, Investigadora predoctoral, climatologia, Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i César Azorín Molina, Investigador Principal del Laboratori de Clima, Atmosfera i Oceà, Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC)
Este article va ser publicat originalment a The Conversation. Llig l'original.
* Ho pots llegir perqué cronicacampdeturia.org som Creative Commons