.webp)
Les comunitats autònomes tenen la responsabilitat principal d’executar la política forestal i la prevenció, mentre ajuntaments i diputacions també tenen obligacions concretes que no poden quedar en el paper.
Quan un gran incendi entra en un poble, la prioritat és salvar vides i apagar-lo, però quan les flames baixen, deixen de volar els helicòpters i les càmeres se’n van, queda una pregunta que hauríem d’haver fet molt abans: qui tenia l’obligació d’actuar perquè eixe foc no arribara amb tanta força? La resposta no és confusa, perquè la gestió forestal, la planificació preventiva i la responsabilitat ordinària davant del risc d’incendis corresponen principalment a les comunitats autònomes, que fa dècades que tenen assumides estes competències en els seus estatuts.
L’Estat conserva la legislació bàsica, la coordinació i els mitjans de suport, però són les autonomies les que han de convertir la prevenció en planificació, pressupost, personal i actuacions reals sobre el territori. Per això no val descobrir el repartiment competencial quan ja crema el monte ni convertir-lo, cada estiu, en una discussió política sobre qui havia d’haver fet què.
La Llei de Montes obliga les comunitats autònomes a elaborar i aprovar cada any plans de prevenció, vigilància i extinció per a tot el seu territori, amb actuacions, infraestructures, mitjans i finançament adaptats al risc. La prevenció, per tant, no és una recomanació voluntària ni una decisió que puga improvisar-se quan arriben juliol i agost, sinó una responsabilitat pública que s’ha de preparar, pressupostar i executar durant tot l’any.
Les competències estan assumides des de fa dècades
La Constitució va dibuixar este repartiment amb els articles 148 i 149. L’article 148.1.8a va incloure els montes i aprofitaments forestals entre les competències que podien assumir les comunitats autònomes, i el 148.1.9a va fer el mateix amb la gestió en matèria de protecció ambiental. Aquell procés d’assumpció competencial es va completar després mitjançant els estatuts d’autonomia i els traspassos corresponents, de manera que hui totes les comunitats autònomes exercixen competències forestals.
L’article 149.1.23a reserva a l’Estat la legislació bàsica sobre protecció del medi ambient, montes, aprofitaments forestals i vies pecuàries, però això no trasllada al Govern central l’execució ordinària de la política forestal. Les autonomies desenvolupen eixa normativa, planifiquen i executen les polítiques preventives en el seu territori i organitzen els dispositius corresponents.
En la Comunitat Valenciana encara és més clar. L’Estatut d’Autonomia atribuïx a la Generalitat les competències en matèria de montes, aprofitaments i serveis forestals, i la Llei Forestal valenciana establix que correspon a la Generalitat la planificació, coordinació i execució de les mesures necessàries per a la prevenció i lluita contra els incendis forestals. Per tant, quan parlem de responsabilitat principal sobre prevenció i gestió forestal, no hi ha motiu per a vacil·lar: correspon a les comunitats autònomes.
A partir d’ací podem discutir si s’ha gastat prou, si els plans han sigut adequats o si allò pressupostat s’ha executat de veritat, però no podem continuar presentant la competència principal com si fora una incògnita administrativa cada vegada que hi ha una catàstrofe.
Els ajuntaments també han d’executar la prevenció
Que la responsabilitat principal siga autonòmica no deixa els ajuntaments fora. En la Comunitat Valenciana, les entitats locals que tenen terrenys forestals en el seu terme municipal estan obligades a redactar un Pla Local de Prevenció d’Incendis Forestals, el PLPIF, i eixe document no hauria de servir per a complir un tràmit, guardar-lo en un arxiu i tornar-lo a traure quan arriben les flames, perquè les actuacions que conté han d’executar-se.
Parlem de franges de protecció, àrees tallafocs, manteniment de pistes, tractament de vegetació, reducció de combustible, intervencions al voltant de nuclis habitats i altres mesures adaptades al risc de cada municipi. Per això la pregunta correcta no és només si un ajuntament té aprovat el seu PLPIF, sinó quina part ha executat, quines actuacions continuen pendents, quants diners s’han pressupostat i quants s’han gastat realment.
Ací apareix també una responsabilitat política que costa més veure perquè la prevenció quasi mai dona fotografia. És més bonic inaugurar un parc —i els parcs també s’han de fer— que invertir en prevenció forestal. El parc es veu, es fotografia i es pot portar a unes eleccions; una franja de protecció que evita que el foc arribe a les cases quasi no la veu ningú. Però quan arriba l’incendi, sí que veiem el que no es va fer.
La política local té la temptació d’apostar per allò que pot mostrar-se immediatament al veïnat: una plaça reformada, un jardí, una piscina o una vorera nova. La prevenció forestal és molt menys visible, perquè tallar vegetació, mantindre una pista, executar un pla local o conservar una franja de seguretat no sol donar per a una inauguració, però governar també és prendre decisions sobre coses que, si funcionen bé, potser no tindran mai una fotografia.
I és ací on entren també les diputacions, perquè no tots els municipis disposen de la mateixa capacitat econòmica, tècnica o humana. Els pobles xicotets necessiten assistència, cooperació, personal especialitzat i recursos, i les diputacions tenen precisament funcions de suport als municipis i de prestació supramunicipal de serveis. No substituïxen la competència forestal autonòmica ni les obligacions municipals, però sí que han d’evitar que un ajuntament sense mitjans quede abandonat davant d’una responsabilitat que no pot assumir tot sol.
Quan un municipi no té capacitat suficient, cal ajudar-lo; però quan els recursos existixen i les actuacions previstes no s’executen, aleshores també cal exigir responsabilitats.
El canvi de model estava acordat des de 2022
Tot açò no ha aparegut després dels últims incendis. Espanya disposa des del 28 de juliol de 2022 de les Orientacions Estratègiques per a la Gestió d’Incendis Forestals, aprovades per la Conferència Sectorial de Medi Ambient, que ja plantejaven que la política contra el foc no podia continuar centrada quasi exclusivament en l’extinció i havia de girar cap a la gestió integral del territori.
Això significa reduir la continuïtat del combustible, recuperar el mosaic agroforestal, mantindre activitat agrícola i ramadera, preparar les zones on habitatges i vegetació forestal conviuen porta amb porta, integrar el risc en l’urbanisme i millorar la coordinació. No es tractava de descobrir una solució nova, sinó d’assumir que un incendi es combat molt abans que aparega la primera flama.
Quatre anys després, continuem arribant a l’estiu amb grans incendis que, en determinades condicions, superen temporalment la capacitat dels dispositius d’extinció. Les primeres estimacions d’este 2026 situen en unes 173.000 hectàrees la superfície cremada fins a finals de juliol, encara que la xifra és provisional, igual que ho seran durant mesos les pèrdues econòmiques derivades dels incendis actuals.
Encara faltarà quantificar explotacions agrícoles i ramaderes afectades, habitatges, infraestructures, massa forestal, evacuacions, dispositius extraordinaris i restauració posterior, de manera que no seria rigorós posar hui una factura definitiva. El que sí podem analitzar és com distribuïm els recursos abans d’arribar a eixa factura, perquè les estimacions publicades situen al voltant de 1.800 milions d’euros anuals els recursos destinats als incendis a Espanya i indiquen que aproximadament un 78% es concentra en l’extinció i només un 22% en prevenció.
Això no significa que sobren bombers, avions o brigades, sinó justament el contrari: quan arriba un gran incendi necessitem tots els mitjans disponibles. El problema és arribar massa sovint al moment més car, més perillós i més difícil després de no haver dedicat prou esforç a les actuacions que podien reduir el risc abans.
Previndre costa diners, però també en costa evacuar milers de persones, mobilitzar mitjans aeris, reconstruir infraestructures, indemnitzar explotacions i recuperar durant anys un territori cremat, i encara hi ha pèrdues que no poden entrar en cap balanç econòmic.
Negar el canvi climàtic només ens fa perdre temps
Enmig d’esta realitat reapareix cada estiu una altra discussió que ens fa perdre temps: negar o relativitzar el canvi climàtic cada vegada que crema una serra, com si una mala gestió forestal demostrara que el canvi climàtic és fals o, en sentit contrari, com si el canvi climàtic exculpara una administració que no ha fet la faena que li corresponia.
No hi ha cap contradicció entre una mala gestió forestal i els efectes del canvi climàtic, perquè les dos realitats poden actuar al mateix temps i reforçar-se entre si. Podem tindre un monte mal gestionat i, alhora, unes condicions de calor, sequedat i baixa humitat que fan que una ignició es convertisca en un incendi molt més intens, ràpid i difícil d’apagar; de la mateixa manera, podem tindre una negligència que inicia el foc i un clima més extrem que multiplica les conseqüències.
Negar el canvi climàtic no apaga un incendi, no reduïx la temperatura ni augmenta la humitat, i tampoc substituïx la faena pendent de gestionar el monte, executar els plans preventius o mantindre viva una explotació ramadera que contribuïx a reduir combustible. Al contrari, convertir una evidència científica en una batalla ideològica només ens fa perdre un temps que ja és massa valuós, i eixa pèrdua de temps també té responsables polítics.
Fa prop de dos segles que, des de la Revolució Industrial, l’activitat humana ha accelerat l’emissió de gasos d’efecte hivernacle mitjançant l’ús massiu de carbó, petroli i gas i la transformació del territori. Hui coneixem les conseqüències d’eixe procés, i per això negar-lo ja no pot presentar-se simplement com una opinió més quan qui ho fa ocupa una responsabilitat pública i té capacitat per a condicionar polítiques que afectaran les generacions que venen darrere.
Podem discutir quines polítiques climàtiques funcionen millor, si una llei és encertada, si un impost és just o si una determinada transició energètica està ben plantejada, perquè això forma part de la política. Però negar el problema és una altra cosa: és ajornar decisions mentre les condicions continuen canviant i traslladar una part de la factura als nostres fills i als nostres nets, que no rebran els discursos que fem hui, sinó el territori que els deixem.
La prevenció té mala fotografia, però la falta de prevenció sí que es veu
Al final, el foc no entén d’excuses competencials ni sap quin partit governa cada administració. Troba vegetació gestionada o combustible acumulat, franges de seguretat o branques fins a les primeres cases, un pla executat o un document aprovat fa anys que continua sense desenvolupar-se. I després troba els bombers, massa sovint quan ja han d’afrontar allò que la prevenció hauria d’haver intentat evitar.
Per això les responsabilitats s’han d’exigir abans de les flames: les comunitats autònomes tenen la responsabilitat principal de planificar i executar la política forestal i la prevenció; els ajuntaments han de redactar i executar els plans que legalment els corresponen; les diputacions han de sostindre els municipis que no tenen capacitat suficient, i l’Estat ha de mantindre la legislació bàsica, la coordinació, la informació i els mitjans de reforç.
No necessitem un altre gran incendi per a saber-ho, perquè les competències estan definides, els plans existixen i les orientacions comunes es van aprovar fa quatre anys. El problema ja no és descobrir què s’hauria de fer, sinó comprovar fins a quin punt s’està fent.
La prevenció té mala propaganda perquè, quan funciona, no hi ha flames, evacuacions, helicòpters ni carreteres plenes de vehicles d’emergències; només hi ha un monte que no ha cremat, un poble que continua segur o un incendi que ha pogut controlar-se abans. Potser per això és menys atractiva electoralment, però governar no consistix només a inaugurar allò que es veu, sinó també a invertir en allò que, si s’ha fet bé, esperem no arribar a veure mai.
La prevenció forestal no és una despesa amagada en un pressupost, sinó una inversió en vida, territori i futur. I quan mirem les hectàrees cremades, hauríem de mirar també els plans que existien, els treballs que estaven previstos i tot allò que no es va arribar a executar.
#IncendisForestals #Prevenció #CanviClimàtic
JC Publicat per AGORACT en Crònica Camp de Túria