Carrers, parcs, semàfors i edificis públics han de projectar-se pensant també en les persones que més dificultats poden trobar per a utilitzar-los

Una vorera, un pas de vianants o l’entrada a un parc poden passar inadvertits per a bona part del veïnat i convertir-se, al mateix temps, en una barrera per a una altra persona. L’accessibilitat al Camp de Túria no és només una qüestió d’eliminar obstacles: ha de formar part de la manera habitual de projectar i gestionar els municipis.

Caminem per qualsevol poble de la comarca. Pugem una vorera, travessem un carrer, entrem en un parc o esperem que el semàfor ens done pas. Ho fem quasi sense pensar. El mateix recorregut, però, canvia quan l’acompanyem amb una persona que no pot superar eixe rastell, que necessita més temps per a creuar, que no veu un senyal, que no l'escolta o que, simplement, amb els anys ja no té la mateixa mobilitat.

La barrera estava allí abans. El que passa és que molts no la véiem.

Eixa diferència de mirada explica una part del problema quan es parla d’accessibilitat als municipis. No es tracta únicament d’eliminar un escaló després d’una queixa, instal·lar una rampa en un edifici o anunciar l’adaptació d’un parc. La qüestió comença molt abans: quan un ajuntament decidix com projecta una plaça, com reforma un carrer, on col·loca el mobiliari urbà, quant de temps dona un semàfor per a travessar o si una persona podrà arribar sense obstacles a un edifici públic.

L’accessibilitat, per tant, no hauria d’aparéixer en la vida municipal com una política extraordinària ni com una successió d’actuacions aïllades. Tampoc com una iniciativa que guanya protagonisme quan s’acosten eleccions o quan una obra permet una fotografia. Ha de formar part del funcionament ordinari de qualsevol administració.

Això obliga a canviar la pregunta. No és només què pot fer un ajuntament per les persones amb discapacitat. És si cada obra, cada servei i cada espai públic s’han pensat des del principi perquè puga utilitzar-los també la persona que tindrà més dificultats per a fer-ho.

Un carrer accessible per a uns pot ser una barrera per a altres

Les dificultats no afecten només les persones amb una discapacitat física reconeguda. Un rastell massa alt condiciona qui utilitza una cadira de rodes, però també qui camina amb dificultat. Un temps insuficient en un semàfor pot convertir un pas de vianants aparentment normal en un problema quotidià per a una persona major. Una senyalització difícil d’entendre, un paviment inadequat o un recorregut interromput pel mobiliari urbà poden limitar igualment l’autonomia.

L’edat també importa. Allò que una persona podia fer sense dificultat als 40 anys pot resultar molt més complicat als 70 o als 80. La ciutat és la mateixa; les condicions de qui l’habita, no.

Per això, mirar l’accessibilitat únicament des de l’eliminació de barreres arquitectòniques deixa fora una part del problema. La legislació estatal incorpora l’accessibilitat universal i el disseny per a totes les persones com a principis vinculats als entorns, els espais públics urbanitzats, els transports, els béns i serveis i les relacions amb les administracions públiques.

La reforma de l’article 49 de la Constitució, aprovada en 2024, reforça esta perspectiva. El text establix que les persones amb discapacitat exerceixen els drets en condicions de llibertat i igualtat reals i efectives i encomana als poders públics impulsar polítiques que garantisquen la plena autonomia personal i la inclusió social en entorns universalment accessibles.

No significa que l’ordenament espanyol reconega un únic dret autònom denominat literalment «dret a la ciutat accessible». La base jurídica és més àmplia: sense unes condicions adequades d’accessibilitat, l’exercici efectiu de drets reconeguts, la igualtat i la no-discriminació poden quedar limitats.

L’accessibilitat ha d’estar en el projecte, no arribar després

Els ajuntaments tenen una responsabilitat especialment visible perquè bona part de la vida quotidiana transcorre en espais sobre els quals intervenen directament. Carrers, places, parcs, edificis municipals i itineraris per als vianants formen part d’eixa realitat.

La normativa estatal establix condicions bàsiques d’accessibilitat i no-discriminació en els espais públics urbanitzats. A la Comunitat Valenciana, la Llei 8/2024, de 30 de desembre, d’accessibilitat universal reforça este marc i regula, entre altres àmbits, les condicions que afecten els espais públics urbanitzats.

La lògica, per tant, no hauria de ser construir primer i adaptar després.

Una rampa inaugurada no corregix una vorera nova mal projectada dos carrers més enllà. Un parc adaptat tampoc resol el problema si el trajecte per arribar-hi resulta impracticable per a una part del veïnat. I un semàfor accessible perd bona part de la seua utilitat si el recorregut que continua després torna a estar ple d’obstacles.

La pregunta ha d’arribar abans que l’obra: qui podrà passar per ací quan estiga acabada? Qui tindrà dificultats? Qui podria quedar fora?

Eixa mirada ha d’estar present des del projecte fins a l’execució i la revisió final. Perquè una actuació municipal pot complir aparentment la funció per a la qual va ser concebuda i haver creat, al mateix temps, una nova barrera si ningú ha observat l’espai des de la perspectiva de les persones que més dificultats trobaran per a utilitzar-lo.

De Llíria a Sant Antoni de Benaixeve, el dret no canvia amb el codi postal

Una persona que viu a Llíria, Benaguasil, l’Eliana, Bétera, Riba-roja de Túria, Sant Antoni de Benaixeve, Nàquera, Serra, Olocau o Gàtova hauria de poder moure’s i utilitzar els espais públics sense que les condicions d’accessibilitat depenguen de la sensibilitat concreta de cada govern local o de l’existència d’una partida extraordinària aquell any.

Cada municipi té una realitat urbana diferent. No presenta els mateixos problemes un nucli històric amb carrers estrets i desnivells que una urbanització, una zona d’expansió recent o una gran avinguda. Les solucions poden ser diferents. L’obligació de pensar en qui trobarà més dificultats, no.

Per això, l’accessibilitat no pot reduir-se a una campanya puntual ni vincular-se al calendari polític. No és una concessió de l’ajuntament que governa en cada moment. Forma part d’un sistema de drets, obligacions públiques i normes que implica l’Estat, la Generalitat i les administracions locals.

És al carrer, però, on tot això deixa de ser una norma escrita.

Allí és on una persona comprova si pot arribar al centre de salut, creuar una avinguda, entrar en un edifici públic, descansar en un parc o fer una gestió sense necessitar que algú l’ajude. I és també allí on descobrim les barreres els qui habitualment no les veiem, moltes vegades només quan caminem al costat de qui les troba cada dia.

Una societat que es considera avançada no pot construir primer per a la majoria i adaptar després per als altres. Poder viure el teu poble, recórrer els seus carrers i arribar als seus espais no depén d’una fotografia, d’una inauguració ni d’un programa electoral. L’accessibilitat és una obligació pública i una condició necessària perquè els drets reconeguts puguen exercir-se també fora del paper.

#Accessibilitat #CampDeTúria #Drets

JC:  AGORACT en Crònica Camp de Túria