La busca d'exoplanetes ha canviat la nostra manera d'entendre l'univers. Durant molt de temps, els astrònoms van classificar els planetes utilitzant com a referència els mons del sistema solar. No obstant això, els milers d'exoplanetes descoberts en les últimes dècades han revelat una diversitat molt major de l'esperada. Entre ells destaca Kepler-138d, un planeta situat a uns 200 anys llum de la Terra que podria pertànyer a una categoria completament distinta a qualsevol cosa coneguda en el nostre veïnat còsmic.
Un món oceànic
Kepler-138d ha despertat un gran interés perquè, malgrat tindre una grandària semblant al de la Terra, sembla posseir una densitat molt de menor. Les dades suggerixen que podria contindre enormes quantitats d'aigua i materials lleugers, fins al punt que ha sigut identificat com un dels candidats més prometedors a món oceànic. Si esta interpretació és correcta, estaríem davant un planeta l'estructura interna del qual i condicions ambientals podrien diferir radicalment de les terrestres.
I això conduïx a una pregunta fascinant: si existixen mons tan distints al nostre, podrien existir alguns on els éssers humans foren capaços de volar movent els braços?
Quan l'entorn importa tant com el cos
La resposta intuïtiva és no. Els humans no tenim ales i la nostra anatomia no està dissenyada per al vol. No obstant això, eixa conclusió depén en gran manera de les condicions físiques de la Terra.
El nostre planeta combina una gravetat relativament intensa amb una atmosfera que, encara que suficient perquè volen aus i avions, no proporciona el suport necessari perquè una persona puga sostindre's en l'aire mitjançant la força dels seus propis braços. Per això necessitem tecnologies que compensen eixes limitacions.
Però la física del vol no depén únicament de l'organisme. També depén de l'entorn.
Els dos ingredients del vol humà assistit
Per a imaginar un món on una persona poguera volar movent els braços fan falta dos ingredients fonamentals.
El primer és una gravetat relativament baixa. Quant menor siga l'atracció gravitatòria d'un planeta, menor serà també el pes de qualsevol objecte situat sobre la seua superfície. Els salts seran més alts, les caigudes més lentes i romandre en l'aire resultarà molt més fàcil.
El segon ingredient és una atmosfera densa. Quan l'aire conté més matèria, els moviments generen forces aerodinàmiques més intenses. Cada superfície exposada al flux d'aire produïx més sustentació i pot romandre suspesa amb major facilitat.
La combinació dels dos factors canvia completament les regles del joc. En un planeta amb gravetat moderada i una atmosfera especialment espessa, una persona equipada amb simples membranes de planatge podria desplaçar-se per l'aire de forma sorprenentment eficient. Els moviments de braços i cames ajudarien a mantindre l'altura, aprofitar els corrents atmosfèrics i prolongar el temps de vol.
No seria un vol com el de les aus, sinó alguna cosa a mig camí entre saltar, planejar i navegar per l'aire.
El que Kepler-138d ens ensenya
Kepler-138d resulta especialment interessant perquè demostra que existixen mons amb propietats físiques molt distintes a les terrestres. La seua baixa densitat suggerix una composició rica en aigua i materials lleugers, alguna cosa que fins fa pocs anys a penes apareixia en els models planetaris més habituals.
Si bé encara coneixem pocs detalls sobre la seua atmosfera, este planeta podria representar una de les primeres mostres d'una família de mons on les condicions ambientals diferixen profundament de les que trobem en la Terra. Els anomenats mons oceànics podrien posseir atmosferes extenses i entorns físics molt diferents als que estem acostumats a imaginar.
Precisament per això, Kepler-138d ens convida a pensar en possibilitats que abans semblaven reservades a la ciència-ficció. Si existixen planetes amb composicions tan distintes, també podrien existir mons on la combinació de gravetat i atmosfera afavorisca formes de mobilitat impossibles en el nostre planeta.
En eixe context, el vol humà assistit deixa de ser una fantasia absurda per a convertir-se en una conseqüència plausible de determinades condicions físiques.
Un univers ple de possibilitats
La imatge d'una persona elevant-se lentament mentres mou els braços pot semblar pròpia d'una novel·la fantàstica. No obstant això, no contradiu cap llei de la naturalesa. L'única cosa que requerix és un entorn adequat.
Kepler-138d no és important perquè sapiem exactament com és, sinó perquè ens recorda que la Terra representa només una de les moltes maneres possibles de construir un planeta. Cada nou exoplaneta descobert amplia la nostra visió del que pot existir en l'univers.
Potser alguns d'eixos mons posseïxen atmosferes tan denses i condicions gravitatòries tan favorables que volar resulte quasi tan natural com caminar. Potser els habitants d'eixos planetes aprenen a planejar des de xiquets i consideren el desplaçament aeri una habilitat quotidiana.
A mesura que descobrim més mons com Kepler-138d, resulta cada vegada més evident que moltes de les limitacions que donem per descomptades són simplement conseqüència de viure en un planeta concret. En algun lloc de la galàxia podria existir un món on el vell somni humà de volar no requerisca motors ni ales artificials. Bastaria amb estendre els braços i deixar que el planeta fera la resta.
Carlos Vázquez Montsó, Professor Ajudant Doctor, especialitzat en Astrofísica i Astrodinámica, Universitat Loyola Andalusia
Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.
* Ho pots llegir perqué en cronicacampdeturia.org som Creative Commons