.webp)
Vint anys després de la tragèdia del Metro de València, les víctimes tornen al jardí de Jesús amb les associacions de la DANA, en un homenatge que unix dos dols valencians i una mateixa exigència de veritat.
Les 43 persones mortes en la tragèdia del Metro de València seran recordades hui, a les 13.00 hores, al jardí de l’antiga estació de Jesús, el punt més pròxim a la revolta on el 3 de juliol de 2006 descarrilà un comboi de la línia 1. Vint anys després, les famílies del 3J no estaran soles. Al seu costat acudiran associacions de víctimes de la DANA del 29 d’octubre de 2024, que va deixar 230 morts i una causa judicial oberta al jutjat de Catarroja sobre la gestió de l’emergència.
No és només un acte de record. És una escena carregada de sentit: víctimes d’una tragèdia que durant anys va ser reduïda a un relat oficial fals, i víctimes d’una catàstrofe recent que encara busquen responsabilitats polítiques i judicials. Enmig, vint anys de diferència i una pregunta que torna: què fan les institucions quan la ciutadania demana veritat?
Les víctimes del 3J, al centre d’una memòria que el poder va voler tancar
A les 13.03 hores del 3 de juliol de 2006, el comboi UTA 3736 de Metrovalencia va descarrilar en la curva prèvia a l’estació de Jesús, després d’eixir de Plaça d’Espanya. El balanç va ser de 43 persones mortes i 47 ferides, el pitjor sinistre de metro registrat a l’Estat. Durant anys, les famílies hagueren de suportar una segona ferida: la versió institucional que ho reduïa tot a l’excés de velocitat i al maquinista mort, Joaquín Pardo, que ja no podia explicar res ni defensar-se.
La línia 1 no era una infraestructura aliena al Camp de Túria. Travessava València i connectava amb municipis com Bétera i Llíria, després de passar per altres punts del traçat metropolità. Moltes persones de la comarca coneixien eixe recorregut, eixes andanes i eixa rutina diària. Aquell migdia, l’angoixa també es va estendre entre famílies que telefonaven, preguntaven i miraven la televisió sense saber encara si algú conegut viatjava en aquell tren.
Però el colp més dur arribà després. La comissió d’investigació oberta en Les Corts en 2006 es va tancar en pocs dies i amb una conclusió que encaixava amb el que necessitava el govern valencià del PP: la culpa era del maquinista i la línia era segura. Les víctimes no acceptaren aquella versió. Durant anys tornaren cada dia 3 a la plaça de la Mare de Déu per a dir que no n’hi havia prou amb indemnitzacions, silencis i presses.
Camps, Cotino i els noms que Les Corts assenyalaren anys després
El canvi polític de 2015 va permetre reobrir en Les Corts allò que en 2006 s’havia tancat massa de pressa. La segona comissió d’investigació, aprovada en 2016, va concloure que la línia 1 no era segura i que la tragèdia del Metro va ser previsible i evitable. Aquell dictamen no era una sentència penal, però sí una resolució política clara sobre la gestió del PP abans i després del sinistre.
Els noms quedaren escrits: Francisco Camps, president de la Generalitat entre 2003 i 2011; Juan Cotino, aleshores conseller i després president de Les Corts; Víctor Campos, vicepresident del Consell; Serafín Castellano, dirigent del PP i portaveu en Les Corts; i José Vicente Dómine, director general de Transports. Les Corts els situaren en el mapa de les responsabilitats polítiques per una gestió marcada per la falta de seguretat, l’opacitat i el tracte indigne a les víctimes.
Cotino, ja mort, ocupa un lloc especialment dolorós en el relat de les famílies. Diversos familiars denunciaren que els va visitar després de la tragèdia i que els va oferir ajuda, faena o altres eixides perquè no acudiren als tribunals. Ell sempre va defensar que aquelles visites foren per a ajudar «a canvi de res». Però per a les víctimes, aquell episodi forma part d’una mateixa manera d’actuar: acostar-se al dolor no per a escoltar-lo, sinó per a desactivar-lo.
El dia que Salvados va trencar el relat oficial
La peça que va fer saltar el mur mediàtic arribà anys després. En 2013, el programa Salvados, de Jordi Évole, va emetre Los olvidados i va portar a la televisió estatal allò que les famílies portaven temps denunciant quasi soles. El cas no podia quedar reduït a un maquinista mort. Hi havia preguntes sobre la seguretat de la línia, sobre la primera comissió parlamentària, sobre Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana i sobre el paper del govern del PP.
L’avanç del programa ho va resumir amb una frase directa: «Aleccionaron a técnicos para que dijeran que la tragedia fue un accidente». Salvados plantejava si els compareixents de la comissió havien sigut preparats, si s’havien aclarit totes les causes possibles, si la tragèdia es podia haver evitat i si hi havia hagut una estratègia per a tapar el que havia passat.
Aquella emissió no va crear el moviment de víctimes, perquè les víctimes ja existien, ja lluitaven i ja havien sostingut el cas durant anys. Però sí que va fer una cosa decisiva: va traure el 3J del racó on el poder l’havia volgut deixar. A partir d’ahí, el relat oficial començà a caure amb més força.
Anys després, un exdirectiu de FGV va reconéixer que la consultora HM Sanchis havia facilitat als compareixents «respostes molt concretes a preguntes molt concretes» per a la comissió de 2006. La sospita de les víctimes quedava reforçada: aquella investigació parlamentària no havia buscat tota la veritat, sinó una eixida política ràpida i controlada.
Quatre condemnes penals, però cap reparació completa
En 2020 arribà la condemna penal. Quatre exdirectius de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana acceptaren responsabilitat i foren condemnats a un any i deu mesos de presó per la seua actuació en la seguretat de la línia 1. La resolució va reconéixer responsabilitats vinculades a 43 homicidis per imprudència greu professional i delictes de lesions.
La condemna va trencar definitivament la tesi que tot acabava en el maquinista. Però no va esborrar els anys d’abandó institucional. Les famílies havien hagut de fer soles el camí que les institucions haurien d’haver obert des del primer dia: investigar, escoltar, reconéixer errors i assumir responsabilitats.
Eixa és la dignitat que hui torna a Jesús. No la d’unes víctimes utilitzades com a símbol buit, sinó la d’unes famílies que aguantaren quan el poder les volia cansades, dividides o callades. El 3J va deixar una lliçó amarga: quan les institucions es protegeixen a elles mateixes abans que a les persones, el dolor no s’acaba amb el funeral.
La DANA i el mateix problema de fons: informació, responsabilitats i respecte
La presència de les víctimes de la DANA en l’homenatge del Metro no és un gest protocol·lari. És un reconeixement entre persones que han viscut, en moments diferents, una experiència semblant: perdre familiars, demanar explicacions i trobar davant una administració que avança més de pressa per a protegir-se que per a aclarir els fets.
La DANA del 29 d’octubre de 2024 va deixar 230 morts i una investigació judicial que continua al jutjat de Catarroja. La causa examina la gestió de l’emergència, les comunicacions dels responsables públics i les decisions que es prengueren —o que no es prengueren— durant aquella vesprada. L’expresident Carlos Mazón és el nom polític que concentra bona part de les preguntes de les víctimes i de l’opinió pública, igual que en el 3J ho foren Camps, Cotino i el nucli de poder del PP valencià de 2006.
El paral·lelisme no exigix confondre les causes. El Metro va ser una tragèdia ferroviària; la DANA, una catàstrofe meteorològica amb una gestió pública sota investigació. Però en els dos casos hi ha un mateix fil: famílies que demanen saber què va passar, qui va fallar, quines alertes es van ignorar i per què les institucions reaccionaren tard o malament davant del dolor.
Hui el Consell del PP, sostingut políticament amb el suport de Vox en Les Corts, no pot mirar el 3J com si fora només una pàgina antiga de la història valenciana. La memòria del Metro interpel·la directament qualsevol govern que intente esquivar preguntes, retardar explicacions o convertir les víctimes en una molèstia. També ara, amb la DANA, la responsabilitat institucional no es mesura en minuts de silenci, sinó en documents, decisions, compareixences i veritat.
Per això Jesús reunirà hui dos dols. Les víctimes del Metro arriben al vint aniversari després d’haver obert un camí de resistència civil. Les víctimes de la DANA hi arriben amb una causa encara viva i amb la necessitat de no quedar atrapades en el mateix patró: primer la tragèdia, després el relat oficial, més tard l’oblit.
La diferència, esta vegada, és que el precedent existeix. El 3J va demostrar que una versió tancada pel poder pot caure si les víctimes no deixen de preguntar. I també va demostrar una cosa més dura: que una democràcia falla quan obliga les famílies a lluitar durant anys per una veritat que les institucions haurien d’haver buscat des del primer minut.
#MetroValència #DANA29O #CampDeTúria
JS Publicat per AGORACT en Crònica Camp de Túria