 |
| La visita. protocolària de la família Sánchez a Trump |
El cas Begoña Gómez, la pressió de Trump i la cimera d’Ankara obrin un escenari on l’excés pot jugar a favor de Moncloa
El CGPJ estudiarà les queixes contra el jutge Peinado mentre Sánchez arriba a juliol amb la seua dona enviada a juí oral, Trump pressionant Espanya pel gasto militar i la cimera de l’OTAN d’Ankara marcada en roig. El risc per als seus adversaris és que tanta pressió junta, i en alguns casos tan mal mesurada, acabe alimentant el relat que Moncloa necessita.
Pedro Sánchez entra en una de les setmanes més delicades de la legislatura amb una paradoxa damunt la taula. L’oposició, una part del front judicial, determinats altaveus mediàtics i ara també Donald Trump el situen contra les cordes. Però el colp, si arriba massa carregat, pot girar-se.
El president pot passar de ser el dirigent assetjat per les causes del seu entorn a aparéixer com el centre d’un «tots contra Sánchez» que li permeta ordenar el camp propi abans d’un juliol políticament dur.
El detonant immediat és l’auto del jutge Juan Carlos Peinado, que ha obert juí oral contra Begoña Gómez, la seua assessora Cristina Álvarez i l’empresari Juan Carlos Barrabés per quatre delictes vinculats a la càtedra de la Universitat Complutense de Madrid. El magistrat ha imposat a la dona del president la retirada del passaport, la prohibició d’eixir d’Espanya i compareixences periòdiques davant el jutjat.
El juí oral no equival a una condemna. Però la resolució ja ha botat de l’àmbit penal al polític per un punt concret: la manera en què Peinado justifica el risc de fuga.
Peinado i el punt on la cautelar es convertix en problema polític
L’auto apunta que els agents encarregats de protegir Gómez podrien facilitar una fugida, bé per iniciativa pròpia o seguint ordres dels seus superiors. Eixa frase ha canviat el terreny de joc. El ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, ha portat una queixa al Consell General del Poder Judicial per considerar que el jutge qüestiona greument la professionalitat de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat.
La Policia Nacional també ha rebutjat una sospita que considera injustificada sobre els seus agents. I ací està la frenada. Una causa que podia llegir-se només com un colp judicial contra l’entorn familiar del president ha acabat obrint un conflicte institucional amb Interior i amb el cos policial.
Una cosa és imposar mesures cautelars a una investigada que passa a juí oral. Una altra, molt distinta, és col·locar sota sospita els escoltes policials sense que, almenys en el contingut conegut de l’auto, aparega un indici concret que els vincule amb una maniobra de fuga.
Això ha permés al Govern moure’s de lloc. Ja no queda només en la defensa de Begoña Gómez. Ara pot presentar-se també com a defensa de la Policia davant una resolució que Interior considera desproporcionada.
L’advocat de Gómez, Antonio Camacho, ha presentat una altra queixa davant el CGPJ. Denuncia que va conéixer per la premsa l’obertura de juí oral i les cautelars, sense haver rebut notificació formal pels cauces processals. Si eixe extrem queda acreditat, Moncloa tindrà un segon argument: no sols discutix el fons polític de la causa, sinó també les formes de la instrucció.
Ankara, el 7 de juliol: l’OTAN com a segon front
El calendari internacional tampoc dona aire. L’OTAN celebrarà la seua cimera a Ankara els dies 7 i 8 de juliol de 2026, al complex presidencial de Beştepe, segons la convocatòria oficial de l’Aliança. La cita arriba després de mesos de tensió pel gasto militar i amb Espanya assenyalada per Washington per no voler assumir el 5% del PIB en defensa.
Trump ja havia carregat contra Espanya per eixe motiu. Va dir que havia aconseguit compromisos de quasi tots els aliats de l’OTAN per elevar el gasto militar al 5%, excepte Espanya, i va acusar el Govern espanyol de voler aprofitar-se de la protecció comuna.
A Ankara, eixa pressió pot tornar amb més força.
I ahí apareix una carta política per a Sánchez: convertir el seu no al 5% en una defensa de les prioritats socials i de l’autonomia europea davant Trump. No és un terreny senzill. Espanya ha augmentat el gasto en defensa i continua dins de l’arquitectura atlàntica. Per això el vell «No a la guerra» no encaixa net, com sí ho feia en 2003 contra la guerra de l’Iraq.
Però el marc continua tenint força si el president aconseguix lligar-lo a dos idees fàcils d’entendre: no a la submissió davant Washington i no a una escalada militar que obligue a retallar altres polítiques. En un moment de soroll judicial intern, la política exterior pot oferir-li un relat més còmode que el dels sumaris.
Trump humilia Meloni i avisa Europa
L’episodi amb Giorgia Meloni ajuda a entendre el risc de la pressió exterior. Trump ha acusat la primera ministra italiana d’haver-li demanat una foto en el G7 per reforçar-se internament. Ella ho ha negat i ha respost que ni ella ni Itàlia supliquen res a ningú.
La disputa ha tingut conseqüències diplomàtiques i ha deteriorat la relació entre dos dirigents que fins fa poc es presentaven com a aliats naturals. També s’ha creuat amb un altre conflicte: les crítiques de Trump a Itàlia per no permetre l’ús de bases militars nord-americanes en el context de la tensió amb Iran.
La lectura per a Sánchez és incòmoda. Si Trump tracta així una dirigent de la dreta europea que havia volgut fer de pont amb Washington, què no farà amb un president espanyol que li ha portat la contrària en defensa, en política exterior i en el relat sobre la guerra?
Però la mateixa escena permet una lectura inversa. Meloni ha respost en clau nacional, amb Itàlia com a escut. Sánchez pot intentar fer el mateix amb Espanya i amb Europa.
Quan el setge ordena el relat
El PP necessita que el cas Begoña Gómez desgaste Sánchez per acumulació. La dreta mediàtica necessita mantindre la pressió diària. Trump pot usar Ankara per assenyalar Espanya davant la resta d’aliats. I Peinado, amb el seu auto, ha portat la causa a un punt d’alta tensió institucional.
Tot això suma. Però també pot sumar en direcció contrària.
Quan l’atac sembla excessiu, l’atacat pot recuperar centralitat. Quan una resolució judicial acaba obrint una queixa d’Interior i una resposta corporativa de la Policia, la discussió deixa de ser només sobre Begoña Gómez. Quan Trump humilia Meloni i pressiona Espanya pel gasto militar, Sánchez pot deixar de parlar del seu entorn i parlar de sobirania, pau i pressions externes.
La cimera d’Ankara serà el següent gran escenari. Si Trump eleva el to contra Espanya, el president tindrà l’oportunitat de convertir el rebuig al 5% en una nova versió del «No a la guerra». Si el CGPJ qüestiona les formes de Peinado, Moncloa podrà presentar el cas Gómez com una instrucció desbordada. I si no ho fa, també ho usarà: dirà que el poder judicial es protegix a si mateix.
La política no sempre premia qui colpeja més fort. A voltes premia qui aconseguix semblar que aguanta millor.
#Sánchez #OTAN #NoALaGuerra
Publicat per JC AGORACT en Crònica Camp de Túria