El passat 11 de juny, el xiulet inicial a l'Estadio Azteca de Ciutat de Mèxic va inaugurar el torneig més gran de la història. La competició albergarà 48 seleccions nacionals de futbol. No obstant això, l'esdeveniment també arranca com un complex laboratori social.

                                  

Sota la promesa d'una “festa continental” d'unitat, la coorganització entre Mèxic, els Estats Units i el Canadà prometia diluir fronteres mitjançant el futbol. Però els fets recents mostren una realitat molt diferent. El torneig exhibeix profundes asimetries i polítiques d'exclusió cap a les masses populars.

Una arrancada sense presidents ni poble

L'inici del torneig va passar a la història per les seues grans absències polítiques. Les màximes autoritats dels tres països van evitar la fotografia oficial d'inauguració. Aquest buit governamental delatava la incomoditat davant les tensions migratòries bilaterals.

La Copa Mundial de la FIFA 2026 va introduir un format de tres cerimònies d'obertura diferents en lloc d'una sola, la qual cosa va generar una allau de crítiques dividides als països amfitrions. Els fanàtics van qüestionar l'ús de playback, el desinflat d'una rèplica inflable de la copa al Canadà i la divisió del show, que va ser considerat de baixa intensitat en comparació amb tornejos anteriors.

Les cerimònies van aparéixer entre clarobscurs i contradiccions, ja que el seu format va ser més d'un esdeveniment d'inauguració qualsevol que de mostrar el múscul cultural dels amfitrions al món.

Els mandataris van optar pel mutisme absolut durant els actes d'obertura. Cap va voler assumir els costos polítics d'un esdeveniment creuat per la discòrdia fronterera.

La vertadera fractura social es va viure als carrers adjacents a l'Estadio Azteca. Un estricte blindatge de seguretat va asfixiar l'històric fervor de l'afició local; la festa popular va quedar desplaçada cap a les perifèries urbanes.

Els diners van desplaçar l'ànima del torneig. L'afició mexicana sempre va posar el cant, el color i la passió col·lectiva. Hui, eixe fervor popular va ser substituït per un fred silenci de corporacions.

Dins de l'estadi, l'ambient va vibrar sota la lògica del negoci digital. Les tribunes preferents van rebre creadors de contingut i elits corporatives, però el públic tradicional va quedar fora del gran espectacle .

Aquest baptisme de l'era hiperdigital consagra una paradoxa inquietant que obri el debat des del primer minut: va ser eixe l'inici de la Copa del Món o el funeral de la seua dimensió social?

L'espill de les disparitats econòmiques

El disseny original de la candidatura United 2017 projectava una Amèrica del Nord integrada. Però la distribució dels partits delata una enorme desigualtat territorial. La gran majoria dels jocs ocorrerà en sòl estatunidenc, mentre que Mèxic i el Canadà ocupen un rol de socis secundaris en la logística.

Aquesta disparitat es tradueix en beneficis econòmics molt desiguals. Les ciutats dels Estats Units esperen derrames financeres multimilionàries. En contrast, les seus mexicanes pateixen l'encariment de l'habitatge: els recursos públics locals van acabar invertits en els estadis, i això aprofundeix les desigualtats socials de la regió.

Fronteres dures i control migratori

L'ideal d'unió xoca contra els controls fronterers actuals, ja que el torneig coincideix amb un enduriment migratori als Estats Units. Les restriccions de viatge afecten els aficionats de diverses nacions classificades.

Els futbolistes professionals viatgen protegits per visats especials. En canvi, els seguidors comuns pateixen exclusió i traves burocràtiques. Fins i tot algunes delegacions oficials han enfrontat durs interrogatoris a les duanes.

Diversos periodistes i àrbitres africans van patir retencions aeroportuàries molestes. Per aquest motiu, molts fanàtics van preferir viatjar només a Mèxic o al Canadà. L'esport opera hui sota lògiques de seguretat nacional.

Mentre els organitzadors celebren ingressos comercials històrics, les comunitats veïnes pateixen persecució. Ciutats com Dallas i Miami col·laboren activament amb el servei d'immigració.

Un negoci exclusiu per a elits

El model de negoci consolida un procés d'elitització inèdit. A diferència de tornejos passats, Amèrica del Nord manca d'una finestreta única de visat. Els seguidors internacionals enfronten un laberint de taxes costoses i retards consulars.

Viatjar requereix una despesa mitjana de 4 000 dòlars per visitant, i els preus elevats converteixen les entrades en articles de luxe prohibitius. El ciutadà comú queda confinat a mirar pantalles gegants a l'exterior, en les anomenades Fan Zones –zones de fans–, estratègia que la FIFA presenta com el premi de consolació per a les masses.

D'altra banda, les llotges VIP dels estadis multimilionaris alberguen les elits corporatives mundials.

De la festa comunitària al client esportiu

Les edicions de Mèxic 1970 i 1986 van ser autèntiques celebracions populars en les quals la societat civil va desbordar les previsions oficials i va construir llaços solidaris. El joc funcionava com un espai d'hospitalitat de barri.

El torneig dels Estats Units 1994 va sepultar eixa mística comunitària, instaurant un model purament comercial i de màrqueting. Es va inventar un client esportiu de classe alta per a consumir l'espectacle.

L'edició actual representa el triomf definitiu d'aquest esquema corporatiu. El futbol deixa de ser un patrimoni cultural de la gent. Ara és una mercaderia reservada per a les minories riques del món.

El Mundial de 2026 representa, doncs, un punt d'inflexió en la sociologia de l'esport. Compleix les expectatives d'expansió de mercat i maximització d'audiències televisives desitjades per les multinacionals, però incompleix flagrantment la promesa d'inclusió i integració humana que justifica la concessió d'aquests tornejos a les societats civils.

El torneig exposa un diagnòstic incòmode per a les ciències socials: l'esport rei ja no genera diplomàcia cultural ni integració humana, sinó que funciona com un catalitzador que potencia les desigualtats globals.

Davant d'aquest escenari, sorgeix una pregunta inevitable per a cada aficionat: hem d'acceptar la mort definitiva de la festa popular comunitària? És possible rescatar el futbol de les mans del corporativisme transnacional? 

La pilota roda al camp, però el vertader partit es juga a fora; la resposta final queda en mans d'una societat civil que hui mira des de les perifèries. El debat està obert.

Aquest article ha estat elaborat amb la col·laboració d'Iván Esaú Flores Romo, estudiant de la llicenciatura en Negocis Internacionals de la Universidad de Guadalajara (Mèxic).

 

Juan Martín Flores Almendárez, PTC Associat "B"; Especialista en Capital Humà i integrant del CA en Gestió, Innovació Educativa i Tecnologia, Universidad de Guadalajara

 

Aquest article va ser publicat originalment a  The Conversation. Llegiu l'original.

* Ho pots llegir perqué cronicacampdeturia.org som Creative Commons